Maig 14, 2008
Nothing more, nothing less… work in progress.
Ja he arribat, per tornar a marxar. Aquest cop per tractar de divertir-me.
Madrid. Fins diumenge.
Visca el bloc! Encara que ara com ara ningú el llegeixi!!!
A qui encara ho faci… Fins la tornada (si torno).
Ens veiem.
pd: passo de links. A la mierda!
Maig 12, 2008
(seguim somiant, Angelo… http://www.youtube.com/watch?v=15IvsNf3CmE&feature=related )
Capbussant-me….
Capbussant-me trobava el pes de l’aigua que ens encerclava. Tu preguntaves què hi feia allà, mentre jo et marcava els llavis amb la sang de la meva matèria.
A l’encís de la inexacte i perillosa sensació de lleugeresa de la nostra trobada vam entendre-n’s tastant-nos. I més enllà del tast no hi va arrelar res més que no fos momentani.
Si no seria perillós. Massa perillós.
Sota un cel blanc de guix i bigues color carbassa, estiràvem la nit fins que va trencar-se en tantes meitats que no vam poder deixar de plorar. Ni de riure. Ni de plorar.
Per la pèrdua de la perillositat. No volíem deixar de sentir el perill d’enlairar-nos en l’alcohol de la fugida endavant. Borratxos de plaer. Beguts de boca terrosa. Tenint-nos engabiats l’un dins el cos de l’altra…
…i capbussats en l’esperança de tornar mai més a respirar l’aire enrarit de les nostres estúpides i avorrides vides.
Maig 9, 2008
(“Los niños en manada… vaya hijos de puta…” : http://www.youtube.com/watch?v=AN_IJqZsBNo)Direcció i guió: José Corbacho y Juan Cruz.
País: España.
Any: 2008.
Duració: 89 min.
Gènere: Drama.
Interprets Lluís Homar (Guillermo), Elvira Mínguez (Merche), Paz Padilla (Magda), Antonio de la Torre (Joaquín), Javier Bódalo (Chape), Eduardo Espinilla (Guille), Eduardo Garé (Gaby), Ariadna Gaya (Carla).
Producció: Julio Fernández i Tedy Villalba.
Música: Pablo Sala.
Fotografia: David Omedes.
Muntatge: David Gallart.
Direcció artística: Balter Gallart.
Vestuari: María Engo.
Quan era una criatura hagués agraït que algú m’expliqués el motiu pel qual un dia, tres companys de l’escola d’EGB van passar de ser amics meus a fer-me la vida impossible durant uns mesos que recordo com a insuportables. Aquest fet no se m’en podia anar del cap el diumenge passat, un dia després de veure els Cobardes del Corbacho i el Cruz, i sobretot no marxava del meu cap la cantinella final que sonava amb els crèdits de la pel•lícula i que teniu a l’enllaç de més amunt… “Vaya hijos de puta… los niños del mañana… los niños en manada, vaya hijos de puta…los hombres del futuro”…
Desencisador, el missatge. És evident. La història que ens proposen aquests dos realitzadors “from Hospiwood” no és la Tapas que em va fer veure les estrelles ara fa uns anys però sí és una cinta solvent i interessant –encara que irregular i com a pel•lícula bastant més fluixa que la seva “òpera primera”, i he llegit per alguna banda que podria ser fins i tot pedagògica. I sí, en cert aspectes ho és, de pedagògica, i us ho diu algú que viu i respira entre casos de bullying en el seu dia a dia, encara que no de manera tan habitual com sé que passa a d‘altres centres d’ensenyament secundari.
El tant ara mateix conegut “bullynig”; la paraula que com a tutor mai vols escoltar, i el mot que tots els pares temen, sigui quina sigui la direcció cap a la que dispari l’assetjament. Perquè ningú vol que el seu fill sigui assetjat, ni que sigui un assetjador, i d’aquest “no voler” de vegades neix la negació, i comencen els problemes… Quan hi ha negació del fet, quan, com es diu a la pel•lícula, no es deixa fer la feina a l’escola ni s’hi confia, quan s’està perdudíssim perquè la bufetada rebuda fa tant de mal que no te la vols creure: el teu nano hi està embolicat de manera activa… bufff ha de ser difícil. I és comprensible. Però es dispara cap al lloc errat, en la majoria d’ocasions, i qui paga els plats trencats (a risc de semblar corporativista) son (som) els seus tutors, professors i qui en realitat només té una parcel•la, i força petita, del que és la seva educació. I així cal que sigui: qui es pare es pare, i la feina dels pares és diferent a la dels mestres i professors. I si no ens ajudem tots plegats i ens fotem els plats pel cap, tot es converteix en l’escenari on la frustració campa amb tota llibertat i el nano no sap cap a on tirar. I mal rotllo.
Sobre el que se-n’s explica, i ja des del punt de vista cinematogràfic, clars i obscurs. “Una de cal y otra de arena”, com dirien al Bar del Tapas. La sensació és que sabien molt bé a què volien arribar i de quina manera, i tenien molt clar aquest missatge –gens maniqueu i molt reflexiu- i com l’havien de fer arribar al públic. El problema, des del meu punt de vista, rau en tota la part central de la obra, que no acaba de convèncer per diferents motius.
Un, perquè sembla que a tot moment hi plani el fantasma de la televisió, i que com a format no se n’acabi d’allunyar. Vaig tenir la sensació que mirava un episodi de “Compañeros” i això només va deixar de passar-me en alguns moments on s’incidia en el missatge mes interessant de la cinta, el de la ambigüitat del protagonista, de l’assetjant. En aquell punt en el que sembla que mai s’hi podrà trobar però que s’hi troba, i que és el moment més “de veritat” –per desgràcia- de tot el que allà s’explica. Quan la veieu sabreu de què parlo. Les mirades dures del final a la policia, el tema de l’osset i la seva germana, i l’últim somriure són de llarg els millors i més lúcids moments d’una història que no es consolida i per aquets motiu, dona una certa sensació de telefilm, encara que molt ben rodat i amb un ofici més que destacable.
En segon lloc, estaria el costumisme que tant i tant bé va funcionar a Tapas, però que aquí es perd amb alguns subtemes i resolucions que no acaben de ser massa creïbles i fins i tot sembla que no vinguin al cas. El tema del barman del restaurant italià, calia? A mi no em feia falta, la veritat, i resulta massa increïble, encara que sí, evidentment,de casos d’aquests se’n podrien donar. Però a la pel•lícula el que fa és desequilibrar i fa més mal que bé a la història. I el mateix passa amb la solució que pren la criatura per a solucionar els seus problemes: està bé que llegeixi l’Spiderman però no és el Peter Parker, i allò que s’explica no és un còmic. I no em crec el que fa per deslliurar-se de l’assetjament. I sé que és, potser, metafòric, però és que un nano en aquella situació no actuaria pas així, o almenys això és el que penso després d’uns quants anys treballant en el tema.
S’abusa, a més, de les escenes de persecució, i suposo que és perquè volien incidir en l’angoixa de la reiteració del fet, en l’angúnia de la criatura passant cada dia per les mateixes humiliacions… però a la fi, quan estàs veient la pel•lícula, la sensació és que et passes uns quants minuts de metratge veient cames corrents rere cames. Em penso que tal i com es planteja la història sobren minuts, i que si no s’incloïa algun element més a explicar o s’apostava per un ritme més lent, més reflexiu, la cosa podia acabar com acaba, un pèl massa estirada i un punt reiterativa. Una llàstima, perquè quan s’hi posen, aquests dos directors “fan mal”, en saben, i em sembla que en el futur ho aniran demostrant…
Els aspectes positius, a més de la reflexió “a posteriori” els vaig trobar a les actuacions. Aquests dos paios estan resultant ser, a més de dos bons directors de cinema i força compromesos –i lleials amb el seu Hospitalet natal, que no deixa de ser marc de la història a cap moment- uns directors d’actors de tres parells de nassos. I si no em creieu mireu la composició angoixada – i angoixant- d’una Paz Padilla genial, allunyadíssima e tot el que ens la fa propera per les seves intervencions a la televisió. O el descobriment de dos nanos –protagonista i antagonista- que tant de bo vagi més enllà d’aquesta cinta…
Després està el tuf d’honestedat, un fet que valoro moltíssim últimament al cinema. I que em fa rebre amb alegria una pel•lícula encara que no la trobi genial ni una obra mestre. La honestedat de Tapas i ara de Cobardes la destil•la la pel.lícula en tot moment i s’hi detecta al darrera uns responsables que estan compromesos amb la coherència i tenen ganes de resultar coherents. Per això només ja val la pena pagar una entrada, i sincerament agreixo que hi hagi gent que dirigeixi cinema sota aquesta premissa.
Veieu, doncs, Cobardes, i reviseu Tapas. I si teniu fills de la edat que s’explica a la pel•lícula, porteu-los. I parleu amb ells després. I no tingueu por de quedar retratats a la pantalla: n’hi ha per tots i tothom, perquè no només es parla d’assetjament, a la història. És una història que bàsicament parla de la por. I de la seducció del poder sobre tots nosaltres… i sobre la venjança, també. I tots en tenim de por. I tots podem ser venjatius, i sentir aquest poder de la força i la dominància… I no sempre reaccionem bé, davant la por. Ni davant la veritat de veure que som imperfectes. De fet gairebé mai. Però cal entendre les nostres pors per evitar que els més petits caiguin en els mateixos errors. Segur que no és massa tard per fer-ho.
Maig 7, 2008
( pors de tantes i tantes coses… em disparen directa al que es construeix dins meu. Què hi tinc, que em fabrica des de la paraula? http://www.youtube.com/watch?v=oxpHMx5Sr1E&feature=related )
“El mite del doble.
Em trobava exultant. En quant acabava d’escriure una nova frase, donava un cop d’ull a la meva llibreta vermella. Allà es trobaven totes les meves anotacions i amb elles podia arribar als camins que em portaven a la meva memòria, a enregistrar a foc cadascuna de les meves paraules. A cada una que escrivia, engegava un circuit escrit que s’iniciava a la meva imaginació i que em duia d’una paraula escollida a una altra de forma que tot quedava íntimament relacionat. D’aquesta manera, si era jo qui escrivia, si era realment jo, recordaria tot el procés que em lligava a l’estructura sintàctica del text des de la seva creació, de la mateixa manera que també recordaria el procés que m’havia portat a decidir el perquè de l’elecció de cadascun dels mots i les seves relacions posteriors en la organització del text. Estava establint ponts invisibles que farien visible els camins que organitzaven el meu discurs per a poder desempallegar-me de la anguniosa idea de que jo no era qui feia els escrits que apareixien al meu bloc. Sabia que així podien passar dues coses: si estava posseït per un doble ho sabria de forma immediata al cap d’un temps d’haver escrit una nova frase, o un nou text: si ni tan sols consultant la meva llibreta vermella no era capaç de veure’m com l’autor de les línies que llegís, voldria dir que amb força probabilitat no seria jo qui les hauria escrit. La segona cosa que podia passar era que un cop la llibreta vermella m’hagués fet de crossa reconegués tota la frase o l’escrit fent-me’l meu, fet que llavors faria desaparèixer de la meva imaginació tot aquella mena de símptoma esquizofrènic. I em delia per saber què passaria quan aquella tarda que vaig començar a escriure el conte del mite del doble i amb aquestes condicions, revisés les (meves o seves) paraules que poblaven el .doc que guardava al disc dur de la CPU. Fos com fos sentia un cert alleujament davant la possibilitat que hagués descobert la forma d’esbrinar la veritat.
“L’Xfar va respirar tranquil. Després de deixar passar un dia, i en tornar com sempre de la feina, va obrir la carpeta de documents que estava a l’escriptori del seu ordinador, i amb l’ànsia d’un animal atemorit que vol quelcom però que no sap si ho aconseguirà, va repassar les paraules que havia anat escrivint la tarda del dia anterior. I si bé en un principi, i en deixar-se anar per les sensacions, va patir la mateixa sensació de despersonalització, al recórrer a la seva llibreta vermella va apropar-se més i més al record de l’elecció dels mots que havia enregistrat a la pàgina en blanc del document que havia encetat amb temor feia unes hores. I aleshores va sentir que allò ho havia fet ell. I ningú més que ell”.
“Sóc jo”, vaig pensar. “I tot plegat ha de ser una causa de l’estrès de la meva feina, del cansament. Com podia ser que hagués pensat totes aquelles bajanades??”, i vaig començar a riure per sota del nas. Jo sol, a casa. Rient sol vaig trobar la satisfacció de qui es veu alleujat d’un pes obscur i informe que molesta i fa mal, molt de mal, perquè no et deixa pensar. Perquè no et deixa respirar. I el riure va acabar d’espantar totes les meves pors.
Van passar força dies, i amb ells la tendresa i la violència de moments de naturalesa molt diferents, que són sempre els que conformen la nostra rutina de cada dia. Arribava de la meva feina amb més o menys cansament, i engegava l’ordinador disposat a escriure com feia ja mesos que anava fent al meu bloc. El Lugares tenia un cert èxit, encara que irregular, i em preguntava força vegades què era el que podia atreure a desconeguts de tot arreu a llegir el que anava penjant al meu lloc web, i en el fons sentia un cert orgull amb cada nova visita que rebia i que sabia que no provenia de gent del meu entorn. La inquietud de tot el tema del doble s’havia esvaït, encara que de tant en tant m’assetjaven pensaments estranys que em remetien a aquelles pors atàviques que em van desendreçar la vida durant gairebé una setmana, i em venia al cap el tema del Doppelgänger. I algunes nits, entre mulladísses de suor fred, em trobava envoltat d’un malsons en els que una figura conegudament desconeguda em vigilava per a substituir-me en el moment que menys m’ho esperava, prenent part de la meva vida i violant la meva intimitat. Però com en despertar només en quedava un cert punt d’angoixa, de tot allò, vaig procurar fer l’esforç de concentrar-me en els meus assumptes diaris.
Fins fa una nit.
Maig 6, 2008
Ja hem passat la desena. Qui ens ho havia de dir, eh tio? Sempre aquí asseguts, mirant qui llegeix i què, llegint els comentaris de la gent, decidint sempre si deixem el bloc o ens hi fiquem més que mai… Observant, vaja. O millor dit : jo observo i tu estàs allà quiet. Al sofà. I tot ple de plomes… Ai senyor. A veure quan aprens a fer alguna cosa útil com escombrar…
Sí. Ja sé que estàs emprenyat i esmaperdut. Estàs cabrejat perquè dijous marxo sis dies a Dublín i després tres a Madrid. Gairebé consecutivament. Val, sense el gairebé. Consecutivament. Però que vols que t’hi digui? És per feina!!! Bé, la primera part ho és. La resta… no tant. D’acord. En qualsevol cosa t’he deixat coses perquè et preparis al frigorífic de la manera que et vaig ensenyar. No pateixis, que de gana no en passaràs.
Cony no em fotis picades!!!
Què dius del bloc? Que el deixo tirat com a tu? Va vinga, no em vinguis amb xantatges emocionals, tu ara… Jo que et vaig treure del carrer quan ningú et volia… Jo que t’he cuidat amb tot l’amor i tot el carinyo, com només ho faria un pare… Com t’atreveixes!!! I sobre el bloc, tampoc crec que s’acabi el món no? De tota manera deixo aquí uns textos que continuen algunes històries, com la del mite del doble, perquè provis de publicar-les. Si tens temps, és clar. I si t’aclareixes. I no em contestis comentaris, que ja ho faré jo quan torni!
La crítica de Cobardes i el nou conte? Poc a poc, home… Ja et dic que entre plat i plat de blat que et cuinis i si et ve de gust, pots anar penjant allò que et vingui més de gust. I sí ! Ja sé que no és segur que ho facis ! Ja ho sé! En tot cas, els quatre seguidors fidels que tinc entendran la situació i de ben segur que ningú es morirà pas per deixar de llegir les meves imbecil•litats…
Què? Aleshores… sopem? Ja no estàs emprenyat? Molt bé… Ummmm quin petonet més maco…
ARGHHHHHHH MALPARIT! NO EM PIQUISSSSSSSSSS MAMONASSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSS
( acabem així cada puta tarda http://www.youtube.com/watch?v=PGVupFLg9xs )
Maig 5, 2008
(Llegeixo, avui diumenge a La Vanguardia, un article a la secció de cultura que enllaça molt bé amb aquest tema i que us deixo aquí “enllaçat”: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080504/53460576183.html )
Direcció: Jon Favreau.
País: USA.
Any: 2008.
Duració: 127 min.
Gènere: Acció, ciència-ficció.
Intèrprets: Robert Downey Jr. (Tony Stark/Iron Man), Terrence Howard (James Rhodes), Jeff Bridges (Obadiah Stane), Shaun Toub (Yinsen), Gwyneth Paltrow (Virginia “Pepper” Potts), Faran Tahir (Raza), Jon Favreau (Hogan).
Guió: Mark Fergus, Hawk Ostby, Art Marcum y Matt Holloway; basada en els personatges creats per l’Stan Lee, el Larry Lieber, el Don Heck i el Jack Kirby.
Producció: Avi Arad i Kevin Feige.
Música: Ramin Djawadi.
Fotografia: Matthew Libatique.
Muntatge: Dan Lebental.
Disseny de producció: J. Michael Riva.
Vestuari: Laura Jean Shannon.
Que sí, home, que sí. Que Iron Man no explica res de nou. Que de pel•lícules amb la mateixa estructura n’hi ha un munt… que aquesta no és cap excepció.
Que sí, home, que sí. Que és escabrosament patriòtica. Que emet profunds tufs mantegosos i groguencs de la propaganda ianqui sota un envàs protector aparentment progressista i de missatge combatiu. Que no ens enganya pas, que ja som grandets.
Que sí, home, que d’acord. Que no parlem de Cuatro meses, tres semanas y dos días. Ni de There will be blood. Ni de cap obra mestre del cinema… però a veure: tu saps què anaves a veure? Per què jo sí. I la veritat, amic, és que m’ho he passat de conya.
Mireu: estic un pèl cansat, de veure com alguns bons escriptors i bons crítics, més que capacitats per la seva feina en la majoria dels casos, i que en saben molt més que jo de cinema, destrossen pel•lícules de l’estil d’Iron Man i se-l’s hi veu a una hora lluny que no han llegit un còmic en la seva punyetera vida. I de la mateixa manera que jo parlaria amb humilitat sobre el cinema de Fassbinder, dels clàssics francesos o italians o de cert cinema asiàtic desconegut perquè no en tinc prou informació (o formació) i aniria amb peus de plom per pura humilitat, em penso que valdria la pena que ells comencessin per ser coherents i advertissin als lectors de la seva absoluta ignorància en la temàtica –gairebé amb tanta història al seu darrera i que es mereix el mateix respecte, o més, que la del cinema que posen pels núvols- que té a veure amb el món dels còmics.
No es tracta de fer una defensa boja de la pel•lícula del Favreau, perquè tampoc seria una defensa vàlida ni justa: la cinta no mata, i n’hi ha d’altres sobre el tema que la superen amb escreix (cas del segon X-men, els dos primers Spiderman, el Batman del Burton o el del Nolan o la “rara habis” del Shyamalan i el seu Unbreakable). Però no mata si la mirem des del prisma del bon cinema, de la narració de les bones històries, ben desenvolupades i ben concloses. No mata si pretenem trobar uns personatges i unes situacions acurades i ben analitzades. Però sí que mata si la mirem des del que és la seva pretensió: l’entreteniment pur i dur. I aquí no només mata: triomfa. Les seves gairebé dues hores són un esclat de focs d’artifici que funcionen perfectament i a la seva mida justa, i que a més no pequen d’exageradament abusius ni pesats. I és que una de les grans virtuts d’aquest Iron Man és que sembla que hagi aprés de la feina feta per les seves predecessores, i aconsegueix el que vol amb grandíssims moments d’acció que mai esgoten i fins i tot ens deixen amb certes ganes que n’hi hagi més. No saturen pas, i agrada comprovar que quan qui dirigeix és un fan, tot i els condicionants i les pressions dels estudis, s’acaba fent un bon producte comercial però també de força qualitat.
I em preguntaran alguns dels crítics d’abans: qualitat de què? A on?
Doncs amics, qualitat en la coherència del producte final. Qualitat perquè entreté sense més pretensions, perquè distreu i fa passar una més que bona estona. Qualitat interpretativa, perquè ens torna a exhibir un Robert Downey Jr. que sembla que ja ha redreçat (feliçment per als seus admiradors, entre els que m’hi trobo) la seva boja existència, a més d’una magnífica i continguda Gwyneth Paltrow i un tot-terreny Jeff Bridges rapat al zero que aguanta tot el que li foten pel davant amb potència, solvència i una presència a pantalla que manté i progressa adequadament a cadascuna de les pel•lícules que tenen la sort de contar amb ell.
I qualitat també perquè, senyors, Iron Man no enganya ningú. Ja es veu als tràilers, el que s’espera d’ella. Ja es detecta que explicarà novament la història d’un personatge que per una sèrie de situacions es convertirà en una ésser superior amb poders superiors i que els utilitzarà per a fer el bé i que tots ens sentim molt i molt protegits (i de pas molt americans). Però que no sabíeu, repeteixo, a on anàveu i a què? No em freu creure que no! O és que ens fa vergonya passar-nos-ho bé encara que hi hagi una certa buidor en el contingut? Encara que no parlem de l’Ulises del Joyce o el Germinal del Zolà?
I mira, la qüestió aquí no es tant carregar-se la peli perquè no hi creus, en aquest missatge de fons, sinó veure-la i ser crític amb aquesta part de la funció. I si vas amb criatures, aprofitar per a explicar-li’s que el cinema és un producte, i que fins i tot els superherois durant molt de temps i en moltes ocasions han estat un instrument més de propaganda política i ideològica. O veieu? Fins i tot pot utilitzar-se de forma pedagògica. Ara bé, si agafes, vas, la veus i prou, i no vas una mica més enllà, doncs val… aleshores sí que o bé t’encanta i vas a casa i t’ho has passat bé i en el fons, potser molt en el fons, penses que els ianquis són collonuts i visca la mare que els va parir… o potser la fots d’adalt a baix i l’estampes com si fos el dimoni amb la cara del Bush. Això ja és una decisió del públic i de les seves ganes de ser crític i constructiu.
Una cosa, però, que quedi clara: Iron Man és un fet americà basta en un còmic americà i dirigit a un públic americà i per extensió, a tot un públic occidental. Cal saber-ho, això, per anar-la a veure. Igual que els Spiderman, els X-men i els Superman. Que aquesta fa més pudor propagandístic que les altres? Potser sí. Que hi ha més història i menys propaganda als X-men? Parlem-ne. Però no siguem ingenus: coneixent la seva procedència, és més que probable que ens trobem el que ens acabarem trobant.
I mireu, si tot això forma part d’una mitologia que ens encercla i no ens agrada o ens fa sentir manipulats o malament pel que representa, doncs revisem-ne d’altres o creem-nos una de pròpia. O si creieu que n’hi ha, plasmem-la al cinema sense embuts ni sentiment d’inferioritat. Però no ens carreguem tota una pel•lícula solventíssima i que fa passar una estona fantàstica per un sol fet que, a més, hauries de tenir molt clar que anirà imprès inequívocament a la cinta. I si no ho saps, és que potser ni t’has informat, maco.
Ara els hi toca als freakis. Perquè jo era lector de les aventures del Parker i el Murdock, i de l’Iron Man no en sabia massa. Algú em pot il•lustrar? Ho han fet bé o què? Estaré encantat de que m’ho expliqueu, perquè a mi no em fa vergonya passar-m’ho bé.
Maig 3, 2008
Sembla normal que alcem el dit i acusem els que abusen: és ben fàcil i sembla fins i tot raonable, impulsats com estem per la lògica defensa de l’infant i el preadolescent i l’adolescent. La seva protecció ha de ser el motiu més evident per a que hi hagi per part de tots la defensa més gran possible. I és evident que aquesta protecció és normal i la que cal, davant els continus casos de violència i abús que desgraciadament campen per la nostra realitat diària.
Però el que és interessant és que algú s’apropi a l’arrel, a l’origen, al que orquestra el delicte, i sobretot que quan es faci sigui per a intentar comprendre si és o no és possible la reinserció un cop passada la condemna. En aquest cas, la composició –valentíssima, gairebé un salt mortal sense xarxa a la seva carrera- que fa el Kevin Bacon d’un home que va dur a terme un abús en el passat i que ara surt de la presó sota llibertat vigilada és simplement excepcional, i de la mateixa forma que L.I.E., ens obliga als espectadors a reflexionar sobre certs aspectes que tenen a veure amb uns fets que sempre són terribles, però que no per això, desafortunadament, deixen d’existir.
Quan t’enfrontes a cintes com L.I.E. o The woodsman, t’adones que les coses no són sempre com es pinten o com un se les havia imaginat. Per exemple, pensar que al darrera d’un agressor hi ha un home i no un dimoni –encara que els fets que dur a terme els podem qualificar de la manera que vulgueu i segur que estarem d’acord-, i que al seu darrera hi existeix un problema que per molt que cridem, condemnem i alcem la veu al cel continuarà existint si no es tracta d’alguna manera, no és una cosa que vingui de gust pensar, perquè és molt més senzill creure en la venjança, en la culpabilitat i en els actes més terribles envers els agressors. És més fàcil perquè no ens cap al cap que algú pugui fer mal a una criatura, i no suportem que algú ho faci. Però passa. I què cal fer aleshores? Recloure? Condemnar a la presó perpètua? Perpetrar una castració química? Matar?
No puc estar d’acord amb la pensa de mort, com no puc estar d’acord amb certs aspectes de certes condemnes perquè ni èticament ni moral em semblen acceptables, de la mateixa manera que no puc acceptar de cap manera que es produeixi un abús envers un innocent, i menys si és una criatura. I d’aquí la dificultat de veure aquestes pel•lícules, que t’enfronten a allò que saps que no vols veure ni en pintura i que allunyes al màxim possible de la teva quotidianitat. T’obliguen a prendre partit en quelcom que et repugna i et fa por. És allò de que si no ho veus no ho saps, de que passa a d’altres llocs i d’altres persones, i no a tu. Què cal fer, doncs?
La cinta no us explicarà, el què cal fer; de fet, us deixarà ben plens de dubtes. Però us haurà apropat d’una forma nova a una realitat que existeix. Veient-la se us posaran els pèls de punta a més d’un moment de la pel•lícula, i no precisament per la violència de les seves imatges, sinó potser perquè descobrireu que el que havíeu titllat com a monstre és ni més ni menys que un ésser humà. El que és monstruós és l’acte, que fa horrorós i monstruós el botxí; i això no es justificar-lo, es acceptar que és quelcom que passa, i que hi ha gent que té aquest problema, aquesta malaltia. Lo altre és aclucar els ulls i girar-se d’esquenes, és no voler afrontar el problema. No es poden solucionar les coses si no hi ha un intent d’anàlisi, encara que l’objecte del teu anàlisi et produeixi el més gran dels rebutjos. I la més gran de les pors.
I aquí es troba el mèrit del director de The Woodsman, el Nicole Kassell, que ens permet apropar-nos a una de les bèsties negres més fosques de la nostra societat actual. Estic convençut que l’anàlisi us complaurà, encara que us deixi una mica tocats. Val la pena.
Maig 1, 2008
Suena Joe Henry. Con él determino mi necesidad de ti, entre las tinieblas de la habitación más iluminada de mi cama. Debajo de aquellas sábanas que jamás vieron pasión nos encontraremos, si a este juego queremos abandonarnos. Cuidado con el cigarrillo, podemos quemarnos la piel. ¿O dejamos que arda la cama con los dos riendo dentro?
Disculpa si sigo sin escucharte.
Apaga la luz de mis ojos con un beso de tres a cinco. Permíteme que me encuentre contigo a las puertas de los agujeros minúsculos que pueblan tu piel. Agótame, mis reservas están llenas.
Deja de hablar ahora, que al fin puedo escucharte.
Y vete, ya ha terminado nuestro tiempo. Ya no sirve intentar pretender desearse cuando no hay mas deseo. Se ha secado sobre las sábanas.
Vete. Pero vuelve cuando quieras. Pero no hables.
Y no avises.
De noche hablan los cuerpos. Dejemos que hablen los cuerpos.
Abril 29, 2008
Balaguerós, Vigalondos, Plazas, Cerdàs i ara aquest Javier Gutiérrez ens estan elevant el panorama “patrio” d’un cinema que necessita reivindicar cada cop amb més força la feina d’uns realitzadors que han mamat d’un tipus de cinema molt determinat, i que durant molts anys els ha alimentat la imaginació fins a crear, probablement, una manera personal i pròpia de narrar històries. Alguns d’aquells tipus estranys de l’institut de qui et burlaves, aquells “margis” que passaven del futbol i llegien còmics, o els que només feien que xerrar de la última peli que havien vist el cap de setmana de la Troma, són ara una gent que et fa anar al cinema i et fa gaudir de coses noves, d’un cinema nou pel qual val la pena pagar una entrada. Tots ells han aconseguit que més d’un es reconciliï amb el cinema espanyol i esmicoli els prejudicis que tenia quan es proposava veure una cinta d’aquesta procedència. Molt se li deu a aquesta gent, i espero que el pas del temps no els erosioni la originalitat i les ganes de continuar innovant i divertint (i atemorint) un públic cada cop més fidel i seguidor de les seves creacions.
I que voleu que us digui ara? Aquests Tres días que vaig veure ahir a la nit se’m van posar força bé, malgrat esperava molt més, d’ells. Esperava potser el que no es pot esperar d’una òpera prima, d’una pel•lícula espanyola de barreja ciència ficció i terror. Esperava massa perquè quan es promociona tant un producte el que normalment passa és que decep. Però lluny d’aquesta decepció, i tocant de peus a terra tenint en compte tots els altibaixos que deia abans, em vaig trobar una pel•lícula amb una mirada nova, amb un empac visual excel•lent i una força que malgrat semblava impulsada a ràfegues durant la narració del que s’explica, va aconseguir fer-me passar una molt bona estona.
Tot això per mi es traduiria de la següent manera: la mirada nova és la del realitzador nou, que passa, altiu i orgullós, però en el fons insegur, entre la gent i diu “aquí estic jo i així es com jo rodo”; és quan aleshores s’atreveix amb preses diferents, atrevides i que van més enllà del que un director de cinema experimentat s’atreviria a fer. Això, però, té la seva contrapartida: perquè la experiència evita l’errada, i en aquest cas aquestes ganes de fer-ho bé i amb un estil propi de vegades es torna en contra del propi realitzador en plans reiteratius i que denoten aquesta cerca de la originalitat. No ha de ser gens fàcil conjugar falta d’experiència ai ganes de jalar-se el públic mercès a un entusiasme nascut del somni que s’ha fet realitat.
Un segon punt a revisar seria la força visual del producte: l’embolcall amb el que es presenta. Amb una fotografia cremada que recorda cintes com Three Kings o la part de Traffic que es desenvolupava a Mèxic fan que l’espectador es trobi de forma inusual amb un producte que té vida pròpia i no massa complexes, innovant o buscant la forma de fer-ho. Qui no arrisca no pisca, diuen, i aquí la jugada surt molt bé, i li dona a tota la pel•lícula un aire apocalíptic totalment acord amb el que s’està explicant.
El tercer apunt seria la força narrativa: és veritat que la pel•lícula presenta altibaixos, i que hi ha escenes que semblen enclastades amb calçador –la del suïcidi del veí del poble, per exemple, o la de la mort d’un dels personatges, molt malament explicada- nascudes probablement de les ganes del realitzador d’apropar-se al drama del que volia explicar. Però malgrat aquesta irregularitat el que es vol explicar és fresc i barreja dos gèneres que donen fe del que comentava més amunt: aquest Gutierrez és un freakie de tres parells de nassos, que ha volgut no només atrevir-se amb un gènere poc vist al país, sinó que a més l’ha barrejat amb un altre, el del trhiller amb psicòpata, més propi del cinema dels ianquis. Toma castanya!
De tot plegat es desprèn una cinta que sorprèn per l’atreviment, i que obra una porta que deixa passar un aire fresc que se-n’s dubte ventila una habitació que si no es va en compte acaba fent tuf, la d’un cinema espanyol que està aprenent, poc a poc, a ser desvergonyit i a caminar sense complexos entre la resta de produccions estrangeres. I si no, ja em direu si no és atrevit emmarcar una història de fi del món amb meteorit inclòs a un poble perdut de la Espanya del Sud, i que a més inclourà la visita d’un personatge assassí i despietat que voldrà acabar una feineta que l’havia dut a la presó i que no havia enllestit adequadament. Ja em direu si no és original escoltar l’accent dels personatges i veure-ls amb samarreta imperio suades de la calor, i alhora enfrontant-se a una situació apocalítica mentre proven de ser persones per última vegada. I no em direu, quan la veieu, si l’Eduard Fernàndez no és un actor acollonant i capaç de glaçar-te a la butaca amb un sol somriure i una frase, una virtud només a l’abast dels millors actors del panorama cinematogràfic…
Per tot això, per la escena final -d’una bellesa inusual dins el cinema d’aquestes característiques-, per tot el batibull de situacions que aquest paio, el Gutiérrez, s’ha atrevit a reinventar de tantes i tantes pel•lícules de terror i ciència ficció –que segur poblen el seu personal univers cinematogràfic-, i sobretot pel seu atreviment, penso que val la pena que mogueu el cul i aneu al cinema. No sé si us agradarà o no, però almenys veureu una cosa diferent.. i feta amb les entranyes. Com cal que sigui una òpera prima. Ara caldrà veure que més fa aquest bon home, i sobretot caldrà veure quan apareix un director capaç d’anar molt més enllà que tot això i trenqui d’una punyetera vegada amb la vergonya i el sentiment d’inferioritat davant el cinema d’altres països. A la mesura que la gent es vagi atrevint, com ho han fet el Jordà, el Guerin, el Recha o l’Albert Serra, veurem coses de ben segur interessantíssimes, perquè de talent n’hi ha, i molt. I ho podeu comprovar veient les pel•lícules de qualsevol dels que acabo d’esmentar.
Abril 27, 2008
El Lynch és un manipulador. Carrega contra la superfície, contra la pell i l’embolcall i busca com un gos (un dels símbols que més utilitza al seu cinema) la trencadissa, ensumant-la i mostrant-la al públic amb orgull com qui mostra amb orgull les seves misèries. A Blue Velvet tot comença amb un aspirant a voyeur que sota l’etiqueta de curiós observa la brutícia del seu voltant i la fa seva fins a ficar-se-la ben endins, buscant els misteris d’un món brut que sembla que és bonic al ulls del matí més radiant. L’atracció pel que roman amagat desperta la curiositat i el morbo del personatge principal de la funció que juga a dues bandes, la fosca i la lluminosa, com si anés a la recerca de la seva pròpia identitat i no sabés cap a quina banda ha de tirar. El Kyle MacLachlan (l’alter ego durant molts anys del Lynch) es presenta com el fill perfecte que tothom voldria tenir; però el Lynch ens fa comprendre ràpidament que tota ànima té un punt de perversa per molt que els seus fets sembla que s’amaguin sota la clemència i l’altruisme. I ens canvia les perspectives canviant-nos el personatge perfecte i convertint-lo en humà imperfecte gràcies a les seves cada cop més dubtoses actuacions. Dubtoses, sí, però també humanes. L’està ajudant, a aquella cantant que té la filla segrestada, o el que vol és tastar la malaltia que ella li diu que li ha escampat per dintre? Quins motius mouen al protagonista a anar compulsivament a casa de la cantant per a veure més, i més, i més cada nit? Per què accedeix a aquella relació aparentment malaltissa amb ella, quan sap que la naturalesa de la seva relació està íntimament marcada per la violència d’un Dennis Hopper que està muntat al cavall de la bogeria?
Suposo que les dualitats ens atrauen perquè estem sempre determinats per a elles. I a Blue Velvet els dos camins que emmarquen els fets dels protagonistes, i fins i tot el mateix marc de la història –aquest poble de camins impol•luts i actes irreprovables- es troben perfectament delineats. D’una banda, la Laura Dern, rossa i innocent, és la part més tendra i virginal del sentiment romàntic, allò que aspira qualsevol per anar de bracet pel carrer. D’altra banda, la Isabella Rossellini, morena i de mirada ambigua, és la part obscura més engrescadora, la desconeguda, la de difícil pronòstic. La que atreu pel misteri i alhora repugna i atemoritza pel que implica i significa.
I el poble? Perfectament dividit en dues cares, gairebé en podem distingir cadascuna d’elles en un pla únic on hi aparegués la fotografia del que és extern i perfecte amunt, i a sota hi arrelessin les més horribles realitats, amagades però no per això inexistents. La llum del dia, la del sol i el cel blau, és un testimoni de fets ben diferents als que mostren la llum dels neons de la nit, de la llum artificial de locals infectes plens de monstres amb màscares d’ésser humà, o éssers humans amb màscares de monstre. La baixada als inferns del Kyle MacLachlan l’apropa al dolor –físic i mental- en un xoc del qual no podrà mai més recuperar-se: un cop s’ha estat en contacte amb la brutícia és difícil treure-se-la del damunt, i la olor que deixa sobre el qui l’ha ensumada difícilment desapareixerà.
Blue Velvet, però, també és un film ple de símbols. I malgrat alguns són evidents no deixen de ser encertats, perquè tornen a desprendre el tuf de la contaminació perversa, del conte explicat que malgrat té final feliç no ha deixat mai de ser tremendament cruel. Així, els ocells que són símbol, per la Laura Dern, de l’amor pur i del romanticisme, i que a un moment donat de la cinta serveixen per a fer un retret, al final de la història es fan presents físicament però no com un podria pensar, sinó com un element que també insinua la seva lletjor en una imatge –la final- força inquietant. Al bec d’aquell animaló hi resideix la certesa que no per ser símbol ha perdut la seva condició instintiva, i alimenta la sensació de l’espectador de trobar-se davant un nou missatge desencisador.
Un grapat d’escenes de la pel•lícula fan d’ella tot un manual de (de)mostració de la insalubritat humana. I en aquest sentit suposo que em quedaria amb aquella tremenda que es produeix des que el Hopper “segresta” al que ell anomena “veïnet” (MacLachlan) i el condueix a l’infern del que està amagat a la foscor. I l’infern no té diable vermell amb cua, ni calderetes que desprenen fum, és un infern ben terrenal. La interpretació en playback del Dean Stockwell de l’In Dreams, de l’Orbison, és tant trista i patètica que genera una mena de sensació de tristesa, però que s’acaba de la pitjor manera possible, generant en el personatge del Hopper un esclat de ràbia amb les pitjors conseqüències, que rebrà el MacLachlan en carn pròpia mentre veu com una prostituta obesa balla al damunt d’un cotxe. La pallissa que rep el protagonista no acabarà amb la seva vida però sí amb la seva innocència, i el retornarà al feliç món de la mentida amb el somriure abans ingenu trencat de banda a banda de la cara. I l’infern ja no serà un lloc, sinó un estat, un descobriment rere cada cosa que miris, com una condemna. Quan es trenca el somni i es converteix en malson, s’acaba amb les mes grans ingenuïtats.
Us recomano, si no ho l’heu feta ja, fer una ullada a aquesta peça obscura que és Blue Velvet, i també que jugueu al joc de deixar-vos anar: és com millor es gaudeix de les pel•lícules d’aquest enginyer de la por que s’anomena David Lynch. I si en el vostre visionat ploreu, us espanteu, rieu o simplement us sentiu enganyats no patiu: si una cosa aconsegueix aquest home és no deixar indiferent a ningú. I això ja és prou com per a invertir-hi hora i mitja de la vostra (nostra) vida.
Abril 25, 2008
( Com plastic… començo una història que encara no he enllestit i que m’està duent a explorar allò que de vegades fa més por explorar… què millor per a aquest viatge, que no sé com acabarà, que la companyia de la veu de la Beth? Estic perdut, ben perdut, enmig d’un misteri que exclou el què és raonable… http://www.youtube.com/watch?v=qm_UeM8D3PI&feature=related )
Fa uns dies, repassant certs escrits antics del bloc, em va envair una sensació estranya. Llegint totes aquelles paraules, -parrafades quilomètriques que despullen el meu interior amb més aviat poca vergonya, pensaments de matinada de cap de setmana o reflexions més o menys encertades sobre pel•lícules- vaig detectar que alguna cosa no rutllava. Allò era meu? Allò ho havia escrit jo? Una certa despersonalització es va apoderar de mi i era com si allò no tingués res a veure amb mi, com si fos obra d’algú altre que m’era proper en alguns aspectes, però allunyat i distant en molts d’altres.
Em va passar sobretot rellegint els contes. I era molt inquietant. Vaig començar a pensar, primer mig somrient i després amb més preocupació en que potser no havia estat jo qui havia escrit aquelles històries, tal com era aquella mena de atmosfera que vaig començar a respirar; i sentia que potser algú altre em posseïa quan organitzo totes aquestes paraules; i aquesta idea es va presentar al meu cap impulsada per una força poderosament desconeguda. Un altre “jo”? Un algú , qui esperaria cada dia una mica menys per a acabar d’apoderar-se de la meva persona -si no és que ho havia fet ja-…
Com em conec i tendeixo a la obsessió volia decididament pensar en altres coses. Vaig deixar, doncs, la relectura dels (meus?) textos i em vaig disposar a corregir alguns exàmens per treure’m totes aquells pensaments del cap. Però de seguida em vaig adonar que no seria tan fàcil deixar de pensar-hi: dins el meu inconscient s’hi havia plantat la llavor de la curiositat barrejada amb una inquietud que de sempre m’ha abocat a la cerca compulsiva de respostes, tot i saber que de vegades no n’hi ha, d’aquestes últimes. Tot i saber que les solucions estan sobrevalorades, i que el misteri hauria de ser prou –i molt més- interessant que la resposta; que la màgia deixar de ser-ho quan saps com apareix el colom blanc del barret d’un desvergonyit mac que et pren el pèl mentre pagues perquè ho faci, i somrius davant la teva pròpia ignorància perquè aquella tarda, i davant d’aquell home, et ve de gust que t’enganyin.
I com no podia deixar-ho estar, vaig tornar a la lectura del bloc. I en repetir-se la mateixa sensació vaig tractar de pensar de forma raonable en possibles solucions que m’aportessin una certa tranquil•litat davant d’aquell temor que es passejava pel meu interior. I aleshores em vaig formular una pregunta interessant. Qui sóc realment, jo? El que escriu cada dia davant l’ordinador cercant l’efecte catàrtic que embalsami de mel el meu dia a dia? O bé sóc el professor d’antiguitat defcon-5 que explica any rere any com entendre la literatura, amb l’ànsia de trobar en allò que explica un polsim de la genialitat que sé que no m’ha estat regalada?
Recordava, aleshores, un mite de procedència nòrdica que se’m va revelar, estranyament, com una possible explicació a totes les meves incògnites. El mite del Doppelgänger. El mite del doble. De l’altre, del qui està a tots nosaltres i que és el revers de la nostra pròpia cara. I si era (és) el meu Doppelgänger qui apareix i pitja les tecles de l’ordinador i estructura els meus escrits? I si és ell qui comprova cada dia els textos buscant errades infantils i preguntant-se si allò que ha escrit és interessant o no val res? I si és ell qui manipula les meves idees ficant els dits ben endins del meu cap i embrutant-se de la meva imaginació per a aconseguir dotar les meves històries de quelcom que d’altra manera no tindrien? I si ell és jo? I si no sóc res més que un ell desconegut que fa de mi un esclau amb la necessitat diària d’escriure el que ell -pel motiu que sigui- no pot escriure?
Tenia la impressió que si havia pensat en tot allò, i en aquell mite, era perquè hi havia alguna cosa de veritable, de certa, en aquells pensaments. I la sensació que experimentava quan més voltes hi donava era d’una terrible inseguretat, de veritable por. I fou així, atemorit per la possible simetria de la meva realitat, que vaig iniciar un document de text pensant la forma de recordar cada paraula que utilitzés, i d’aquesta manera descobrir si aquella idea del meu doble tenia cos per a esdevenir certa o si simplement era una inquietud fruit de ves a saber quin mecanisme de la meva insegura personalitat. I vaig idear una forma de deslliurar-me de tot aquell batibull de incògnites.
Abril 24, 2008
( una gran pel•lícula, creieu-me: http://www.youtube.com/watch?v=jQueKa-YFEs&feature=related )
Direcció: Michael Cuesta.
País: USA.
Any: 2001.
Duració: 97 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Brian Cox (Big John Harrigan), Paul Franklin Dano (Howie Blitzer), Billy Kay (Gary Terrio), Bruce Altman (Marty Blitzer), James Costa (Kevin Cole), Tony Donnelly (Brian), Walter Masterson (Scott), Marcia DeBonis (Guidance Counselor), Adam LeFevre (Advocat del Marty).
Guió: Stephen M. Ryder, Michael Cuesta y Gerald Cuesta.
Producció: René Bastian, Linda Moran i Michael Cuesta.
Música: Pierre Földes.
Fotografia: Romeo Tirone.
Muntatge: Eric Carlson i Kane Platt.
Disseny de producció: Elise Bennett.
Vestuari: Daniel Glicker.
Més enllà de les ganes de provocar com gent –molt més barroera i de mirada massa ambigua, penso- com el Larry Clark i la seva Kids-, el tema del despertars sexuals dels preadolescents i d’algunes altres activitats més moralment qüestionables han estat tractades en el món del cinema amb més o menys encert. I amb encert estan a L.I.E. tractats temes tabú com aquests “despertars” pre-púbers i més enllà d’això, el fet de la pederàstia –un assumpte complex i refotut que provoca tal rebuig que no ens deixa ni pensar-, l’encert de la sinceritat i del tractament objectiu sense la moralina pròpia de les cintes ianquis, de vegades més explícita, de vegades colada de la manera més sibil•lina i amagada possible.
A L.I.E. s’exposa el descobriment d’un nano de la seva sexualitat i l’apropament d’aquest a un home ja madur que desitja amb perillositat cossos molt més joves que el seu, o que els dels majors d’edat. El Brian Cox, protagonista i intèrpret d’un dels personatges més complicats per a interpretar no només se’n surt de la seva complicada missió, sinó que aconsegueix transmetre tot allò que el director volia de manera encertada i mirant directament als ulls de l’espectador i d’una història de difícil digestió. Això mateix es pot aplicar a la interpretació d’un altre dels “grans” que han sorgit en els últims anys, el Paul Franklin Dano, que imagino que va pensar-s’ho molt bé abans d’acceptar un paper d’aquestes característiques, i que no m’ha deixat de sorprendre des d’aquesta pel•lícula amb la seva aparició a la correcta Little Miss Sunshine o la superior There will be blood , fent a aquesta última una impressionant recreació que em costarà molt i molt d’oblidar.
I sobre el director, Michael Cuesta, cal dir que en el passat immediat va estar molt vinculat a la realització de força episodis de la grandíssima Six feet under (A dos metros bajo tierra), una sèrie que NO US PODEU PERDRE, i que ara com ara s’encarrega del seu propi projecte produint Dexter , una sèrie que ja campa per la seva segona temporada amb èxit pels EUA i a la que ja vaig fer alguna referència en el passat al bloc. Aquest home va aconseguir amb L.I.E que fins i tot jo sortís del cinema amb un punt de vista diferent sobre certes coses que considerava veritats absolutes i inamovibles, i això sempre ho he valorat moltíssim; i és que quan una pel•lícula aconsegueix molt més que fer-te passar una bona estona, val la pena parar un parell d’horetes el tren de la teva vida per a dedicar-les a veure-la. Serà moltes coses, el Cuesta, però us ben asseguro que la seva mirada mai deixa indiferent a ningú. Val la pena que ho comproveu per vosaltres mateixos.
Així, i juntament amb El leñador -de la que parlaré en breu en aquesta mateixa “secció”-, L.I.E. aconsegueix allò que de vegades els discursos no aconsegueixen: que reflexionis sobre certes coses i les vegis des de punts de vista diferents. A veure si us animeu i m’expliqueu si us ha passat igual.
Abril 23, 2008
Abans d’anar a dormir, m’acaronen els acords de la cançó més bonica… donat que ningú més ha tingut ganes d’acaronar-me.
Em deixo anar en el vol de la incontinència de les meves emocions mentre respiren les primeres hores d’un nou dia, que de ben segur no serà gaire millor ni gaire pitjor que aquest que ara acabaré matant amb la ferida mortal del son.
4:29 A.M. Segurament més sol que ahir i menys que demà. Però content de continuar sentint i somiant. Somriu i mira a la càmera: cal que sigui un retrat perfecte d’un moment inesborrable. Somriu i deixa que la silueta de la teva tristor quedi retallada sobre el fons agra d’una soledat momentània.
Abril 22, 2008
Acollonit. Així és com m’ha deixat la primera escolta de l’últim disc dels de Bristol, que feia 10 anys que no publicaven. I si jutgem pel resultat final, em penso que de vegades la opció de deixar passar el temps abans que un artista torni a expressar-se mercès a la seva obra serveix per a reinventar-se i aconseguir travessar els seus propis límits.
Si us he de dir la veritat, mentre escric aquest post escolto The Rip, una de les peces d’aquest Third que acaba de sortir al mercat, I se’m posa la pell de gallina. La barreja de sons i ritmes i la veu profunda i trencada de la Beth Gibbons floten literalment pel menjador de casa meva i la sensació de inquietud és tan palpable com la que puc sentir quan veig, escolto o admiro alguna peça d’art que connecta amb la meva forma de veure i interpretar les coses. I quan acaba aquesta, aleshores sona Plastic, encara més evocadora i estranya. Però és després (bé, ara, ja que m’havia aturat fins al següent tema que aconseguís tallar-me la respiració) amb Machine Gun, -probablement el tall més terriblement sec i aterridor que he escoltat en anys i que va més enllà del que és per a mi una simple cançó-, quan m’adono que això que escolto no és normal (podeu escoltar-lo al vídeo penjat més adalt). Patint dins meu aquesta metralladora sento vertader pànic i em pregunto si els Portishead han fet alguna mena de pacte amb el diable per a aconseguir crear aquest so tan capaç de dur-me a sentir coses que fins ara només la imatge havia aconseguit fer-me sentir.
No és, però, un disc fàcil. No ho és gens. Però em penso que cal fer l’esforç de tractar de comprendre’l, de intentar ser partícip del que pretén i de deixar-se anar, encara que sigui en una primera i única escolta, perquè és tan diferent als productes que estem acostumats a escoltar que és gairebé depurador per a les oïdes; un filtre del fet rutinari, de la repetició insulsa, que ens cola la porqueria i la despulla per a mostrar novetat. Escolteu-lo. Encara que l’acabeu detestant. Encara que l’acabeu odiant.
Us deixo aquí dos vídeos: un, de la cançó Only You del seu primer disc, Dummy, dirigit per un Cunningham excel•lent i del que ja he parlat en algun moment en aquest bloc però a qui no he acabat mai de fer justícia (ho faré, ho juro!). L’altre, l’All Mine, del seu segon CD, l’anomenat Portishead, i presentat amb un videoclip que… no puc definir amb paraules (veieu-lo i ja em direu).
Del seu tercer, aquest Third, només us demano que procureu escoltar-lo pels motius d’abans, i acabo fent-vos una confidència que justifica el meu consell: sempre he dit que si fos director de cinema m’agradaria dirigir el que dirigeix el Lynch. Que si fos escriptor, m’agradaria escriure el que escriu el Millàs, el Welsh o el Hunter S. Thompson. Bé. Si hagués de posar música a certs moments de la meva vida, o fes el cinema que m’agradaria fer… o mentre escrivís el que m’agradaria escriure, em penso que escoltaria els Portishead. Aconsegueixen arribar tan lluny amb els seu so com la imatge o la paraula. Ara mateix, i sol som soc a casa, només us puc dir que hauré d’apagar immediatament el reproductor de música. Estic certament acollonit i en algun moment he sentit sensació d’ofec, de vertadera angoixa. Malparits… com us ho heu fet?
Abril 20, 2008
Ara fa molts anys vaig descobrir que existia algú en aquest món del cinema que era capaç de transportar-me molt més enllà que qualsevol altre. Vaig descobrir, a més, amb una barreja d’estranyesa i de por, tot un imaginari que compartia amb aquelles peces que aquella mena d’extraterrestre de rostre de plastilina realitzava, posant a prova un cop i un altre les rareses que s’amaguen rere un món que era més i més estrany quan més l’observava l’objectiu de la seva càmera.
Encara em fa por, veure algunes pel•lícules del Lynch. Em foten de l’inrevés. Em canvien la perspectiva i fan que tot el que d’alguna forma se m’havia presentat al davant es reveli com a descaradament desconegut i fascinant, però també pervers i aterridor. Ningú com el Lynch és tan capaç de manipular-me com a espectador per a dur-me a situacions i ambients tan irreals, tan onírics, apropant-me a allò que em fascina però que alhora rebutjo -o almenys això és el que voldria creure-. Sense polèmiques, sense daltabaixos, amb la suavitat del vellut blau que du la Isabella Rosellini quan canta el Blue Velvet amb la seva veu trencada, tot esperant que el Dennis Hopper aquella nit no li faci el mateix mal que la nit anterior. Tot esperant que la seva vida deixi de ser el malson que és. Tot esperant que algú li expliqui com n’és, d’estrany aquest món.
Blue velvet és una gran ganyota lletja de la superfície de les coses. Les tanques, blanques, recent pintades… l’olor de la fusta, que travessa la pantalla gràcies als detalladíssim plànols que hi dedica el director de Montana als camions que la duen cap a la serraria… les cares amables dels veïns i la suposada tranquil•litat que regna en l’ordenat món exterior –l’ il•luminat i l’afable- queden retratades per la foscor del detall humit d’una orella tallada plena de formigues que ens convida a fer una ullada a allò que ningú vol veure i que provoca el vertigen, la nàusea i la incomoditat. La falsa seguretat queda bombardejada a Blue Velvet només començar la pel•lícula, mentre sonen les notes de la cançó que dona títol al film i la veu del Bobby Vinton acompanya un fet del tot inesperat. I mentre una mànega de reg s’entortolliga metaforitzant un nus mortal que escanya el cor del tranquil veí de la comunitat el seu gos, que tant s’estima, aprofita per beure’s l’aigua que deixa anar aquell cuc de plàstic i que sorgeix de la ma mig morta del seu amo. No borda buscant ajuda, només beu i gaudeix del xàfec. I comences a inquietar-te.
Plena de moments perfectament planejats, Blue Velvet no deixa de sorprendre’m cada cop que la veig. De a mateixa manera que sé que compta amb molts detractors (crec que fou el Jaume Figueres a Sitges que va ser l’únic que es va atrevir a alçar la veu contra ella quan va guanyar el premi a la millor pel•lícula, al 1986), també hi té al darrera molts fidels, i mai deixa ningú indiferent. De fet, recordo que el primer cop que em vaig abocar a Blue Velvet vaig tenir una sensació molt diferent a la que vaig experimentar en un segon visionat. Vaig passar de sentir que allò era interessant però que ho havia d’entendre, a veure que no calia entendre-ho tot per a que resultés interessant. I malgrat això encara ara penso que Blue Velvet és una pel•lícula força entenedora dins la seva filmografia, si la comparem amb Lost Highway, Mulholland Drive o la críptica Inland Empire…
Així, vaig gaudir més en intuir al Lynch que quan m’entestava a comprendre’l. I Blue Velvet va esdevenir interessant i diferent quan més em transportava a una mena d’estat endormiscat en el que el deixar-se anar i aventurar-se al risc de la sensació es premiava amb el gaudi. Vaig descobrir el valor del fet oníric a cada una de les seves cintes, i va convertir-se amb el que més m’apassiona del seu cinema. I quan més em mirava a la Isabella Rosellini cantant al damunt de l’escenari de les tenebres d’un club oblidat de la ciutat aparentment més perfecte de tota Amèrica, més entenia el joc de l’orquestrador de tot l’invent, d’aquest fotògraf de la foscor amagada rere la llum.
Abril 18, 2008
( http://www.youtube.com/watch?v=BJQg9-MqCJo de nou, disparant-me la imaginació…)
Dits llargs i boca gomosa. El posat dels antics mites del personatge de l’esquerra del guionista, es va convertir en un cor gegant de color vermell que no sabia ni per què existia.
Davant l’escriptura automàtica de la rutinària insatisfacció, les punxes de les potetes del àcars del seu sofà estrenyien ara amb força tot el que s’havia alçat fins a aquell moment com a necessari, i la solitud era tan grossa que li feia un mal insuportable.
El dolor del volum de necessitats que requeria ara la seva sola presència adormia la seva consciència per a evitar-li un dolor més agut, tot i que l’ensopiment en el que s’havia convertit follar amb qualsevol era ja prou com per a replantejar-se si continuar emetent regulars respirs involuntaris.
La seva hipermetropia cabalosa el mesurava amb la indolència d’un apagat ex-ésser humà, convençut que ara ensumava els arbres buscant restes del seu antic instint.
La por l’havia condemnat a l’èxit de l’abandó. I se sentia bé volant pels camins de les antigues malalties. Les de qui havia estat algú i ara no es resistia a deixar de ser-ho.
Abril 17, 2008
( Hi ha poques peces de música com aquesta… http://www.youtube.com/watch?v=9aRKZFR5imM )
“Són les quatre de la matinada, la fi de Desembre.
Sóc escrivint-te per a saber si estàs millor.
Nova York és freda, però m’agrada on visc
Hi ha música a Clinton Street que travessa la tarda…
He sentit que t’has construït una petita casa
Enmig del desert…
Vius per a no res, ara, espero que guardis
algun tipus de record.
Sí, i la Jane va venir amb un rínxol del teu cabell
Va dir que li vas donar
La nit que vas decidir actuar amb claredat…
Algun cop ho vas fer?”
No em pregunteu per què mentre escoltava aquesta meravella -aquí en part traduïda- se’m va acudir aquesta mena de història…
Allà restaven totes les seves esperances.
Va llençar els daus i va esperar que la ma injusta del atzar els aturés al damunt de la taula. Tothom menys ell mirava com els dos petits cubs vermells ballaven, perquè ell sabia que ja no podia esperar cap més miracle. Sabia que li anava la vida perquè se l’havia jugada, minuts abans, a cara o creu. Si guanyava no deuria res a ningú. Si perdia, moriria en mans dels que envoltaven tot aquell mar de sordidesa.
Quan els daus van aturar-se dempeus sobre el tapet tothom va caure de genolls cridant amb la bogeria dels incrèduls. Va girar-se i va veure, absort, com els daus giraven sobre sí mateixos, sobre una de les seves arestes, en un moviment absurd que no podia ser cert de cap de les maneres.
Van creure que Déu hi era al darrera. Van pensar que només Déu podia haver estat el responsable d’allò.
Per un moment, ell no va poder reaccionar. Com un llamp, un ensurt elèctric va tallar la seva ànima per la meitat, i va veure que qui havia provocat tot allò no era Déu, sinó un home que restava al costat de la porta del local. I mentre tothom resava, ell va apropar-se a preguntar-li qui era i per què l’ajudava.
Un somriure. Una llàgrima. Un crit. Ell era l’home, l’home era ell. Els daus ballaven. Els homes resaven. El món era un lloc estrany, ple de racons foscos que ningú podia interpretar. El cel era vermell. La justícia no existia. Aquell home era ell, ell era aquell home. Els daus no deixaven de ballar.
“Ets jo?”
“Sóc millor que tu. No veus que he aturat els daus?”
“Com pots fer una cosa que jo no puc fer? Si tu ets jo, perquè no puc fer el què fas tu? Per què m’ajudes?
“Pots fer el que vulguis. No pots fer el que jo faig perquè no creus que ho puguis fer. T’ajudo perquè sóc la part de tu que creu que pot fer coses que l’altra part pensa que no pots fer.”
“No pots existir”. I va deixar de creure.
Va somriure. Després va riure. Després va entendre que els que resaven no ho feien, i en desaparèixer del seu davant aquell reflex de sí mateix, va entendre la situació. Els daus van deixar de ballar, i una de les cares de cadascun d’ells va descansar sobre aquella superfície rància. I van mostrar les marques que no havien de mostrar. El fum que respirava era espès. Algú va sospirar. Algú va xisclar. Algú va dur la seva ma a la butxaca. Algú va dir alguna cosa. No va poder analitzar-la, quan el canó d’un arma li va penetrar a la boca, ni després, quan una bala va espetegar al seu davant, tacant-li de vermell el seu impermeable blau.
Abril 15, 2008
(per a fer-se una idea… però molt, molt allunyada: és molt més que no pas això… http://www.youtube.com/watch?v=AEaRgxJ8NNU )
Direcció: Alexander Sokurov.
Països: Rusia y Alemania.
Any: 2002.
Duració: 96 min.
Intèrprets: Sergey Dreiden (Marqués), Maria Kuznetsova (Catalina la Gran), Leonid Mozgovoy (Espia), David Giogobiani (Orbeli), Alexander Chaban (Boris Piotrovski), Lev Yeliseyev, Oleg Khmelnitsky, Maxim Serheyev (Pere el Gran), Natalia Nikulenko (Catalina I), Yuliy Zhurin (Nicolau I), Vladimir Baranov (Nicolau II), Vadim Lobanov (Chamberlan).
Guió: Alexander Sokurov y Anatoly Nikoforov.
Producció: Andrey Deryabin, Karsten Stoter i Jens Meuer.
Música: Sergey Yevtushenko.
Fotografia: Tilman Buettner.
Muntatge: Stefan Ciupek, Sergei Ivanov y Betina Kuntzsch.
Direcció artística: Yelena Zhukova y Natalia Kochergina.
Vestuari: Lidiya Kriukova, Tamara Seferyan y Maria Grishanova.
Enceto aquesta nova “secció” del bloc amb una d’aquelles cintes úniques, que apareixen un dia de sobte a la cartellera i sense cap mena de publicitat ni promoció corren el risc d’enfonsar-se en l’oblit col•lectiu sense ni pena ni glòria. En el meu cas assabentar-me de la seva projecció als Verdi fa uns 4 anys va ser cosa de la premsa, que parlava meravelles d’una pel•lícula russa que estava rodada en un sol pla seqüència de 96 minuts, una cosa que jo mai hagués cregut possible o si més no, em semblava que seria una total bogeria traduïda en una més que probable cinta pedant, avorrida i absolutament elitista.
Com gairebé sempre al prejutjar allò que no es coneix un s’acaba equivocant, en aquest cas això és el que va passar, i puc dir-vos que vaig quedar enlluernat de la pel•lícula del Alexander Sokurov, un paio de qui en aquells moments no en tenia massa informació i que arrel de Russian ark em va despertar una gran curiositat; això va fer que descobrís un pack de DVD’s que es va posar a la venda ara ja fa força temps i que comprenia un seguit de títols d’aquest interessantíssim realitzador rus.
El motiu de tan original narrativa és mostrar la història de l’Hermitage, un palau d’hivern que Catalina la Gran va anant convertint poc a poc en museu, i la trajectòria i evolució d’aquest amb la locució (i presència) d’una mena de guia molt especial que farà que l’espectador s’endinsi en el més amagat d’aquest impressionant recinte, mostrant-nos la seva evolució des dels seus inicis fins a l’actualitat.
Si bé en un primer moment podria semblar que ens trobem davant una producció gairebé documental i a més li afegim la peculiaritat de la manca de muntatge, tot sembla qualsevol cosa que un cop vista no és en absolut: parlem d’una de les pel•lícules més originals i encisadores que un servidor ha tingut la sort de veure als cinemes, i que és capaç de fer-te repensar allò de que “ja està tot inventat”. Russian ark es manifesta amb orgull davant els espectadors amb una inusual estructura que essent important no és essencial, perquè la sensació de curiositat i interès que genera el que se-n’s desvetlla en aquest únic pla d’hora i mitja es deu a un guió fabulós i a la composició d’un personatge –el guia- absolutament deliciosa, i que aconsegueix informar-nos però també emocionar-nos amb una gran capacitat comunicativa que transpira bones vibracions i bon rotllo per tot arreu.
No tingueu, doncs, por a descobrir aquesta meravella gairebé desconeguda, i a passejar-vos pels passadissos d’un edifici i d’una història que acabarà captivant-vos; i pregunteu-vos, al final, tots aquells incrèduls, si en algun moment s’ha produït algun tall que desmenteixi la veracitat del pla seqüència. Perquè tot i ser un més dels –molts- mèrits de la cinta, només observant amb detall la part final de la pel•lícula (a l’enllaç de l’inici) i els minuts que es dediquen al ball, no deixo encara ara de preguntar-me com d’infernal deuria ser aquell rodatge… o com de meravellós. Per desgràcia, mai ho sabré.
Abril 14, 2008
Nova “secció” al bloc, que anomenarem cinema a recuperar. Sota aquesta etiqueta se m’ha acudit anar fent un recull de totes aquelles cintes que crec valen la pena de ser vistes, estiguin encara als cinemes o, com em penso que passarà en la majoria dels casos, només es puguin recuperar en DVD. Espero que serveixi perquè algú gaudeixi de pel•lícules que de vegades, i per desgràcia, un no s’adona ni de la seva existència.
Sigui això novament un homenatge molt personal a un tipus de cinema molt especial i que, és clar, a mi em sembla excepcional per algun motiu. Com a opinió, doncs, s’ha de prendre tot allò que aquí escrigui i ni molt menys com la pretensió d’assegurar que el que veureu us acabarà agradant: els que de tant en tant em llegiu sabreu que la meva única intenció sempre és la de parlar amb entusiasme d’un món que em torna boig i res més, que de crítics ja n’hi ha molts i de molt més bons que no pas jo. Tan de bo tot això serveixi per a que, com he dit més amunt, algú descobreixi alguna pel•lícula en tot aquest recull que li transmeti quelcom de diferent i l’entusiasmi de la mateixa manera que a mi. Així ho espero, com també espero que si en veieu alguna arrel d’aquests articles –o ja n’heu vist alguna abans-, em feu saber que en penseu, d’ella.
Gràcies per continuar llegint. Salut!
Abril 13, 2008
(fa temps que no la veiem, per aquí… ni la pluja, ni és clar, la Creedence!!! http://www.youtube.com/watch?v=TS9_ipu9GKw)
Direcció: Manuel Gutiérrez Aragón.
País: España.
Any: 2008.
Duració: 95 min.
Gènere: Drama.
Intèrprets: Óscar Jaenada (Josu Jon), José Coronado (Xabier Legazpi), Vanessa Incontrada (Francesca), Iñaki Miramón (Imanol Iríbar), Adolfo Fernández (Orkatz González), Kike Díaz de Rada (Lesaca), Leire Ucha (Olatz), Iñaki Font (Iraultza), Paul Zubillaga (Paco), Iñake Irastorza (mare del Josu).
Guió: Manuel Gutiérrez Aragón i Ángeles González-Sinde.
Producció: Enrique Cerezo i José Manuel Lorenzo.
Música: Ángel Illarramendi.
Fotografia: Gonzalo Berridi.
Muntatge: José Salcedo.
Direcció artística: Félix Murcia.
Vestuari: Estíbaliz Markiegi.
Inconscient
: “N’estàs segur, tio? Això té mala pinta. Massa bones crítiques. El tema del terrorisme i d’ETA. Repartiment mediàtic de tres parells de nassos. També fan d’altres… mira! Lo mejor de mí! La tens pendent de fa setmanes!!!
Pensaments de l’Xfar durant la projecció, part II: A veure, hi ha cosetes. Això de les confraries d’amics i el costum per les trobades culinàries, i el pretext de la cultura de Donosti i el Pais Basc com a element introductori de certes trames… interessant. Es podria haver fet una gran pel•lícula, se-n’s dubte. El Jaenada i el Coronado no ho fan malament, però la resta molt afectats. Tant que no els trobo creïbles. Per cert, he estat l’únic que ha vist, a l’escena inicial del camió, que en un pla americà dels retrovisor s’hi veia TOT L’EQUIP de la pel•lícula filmant? Bé, una errada la té qualsevol…
Però a veure… deien que era valenta, que parlava del tema amb valentia, i bé… és cert però no més que, per exemple, Días contados de l’Uribe, per esmentar-ne alguna. Però sí que és cert que s’ensuma l’ambient que allà s’hi respira, suposo… Però no entenc el tema de l’idioma… No hauria de ser una pel•lícula parlada en basc sempre que els que pertanyen a la banda terrorista o els que es manifesten com a partidaris de l’esquerra s’expressen? Ai ai ai…
Inconscient: Comences a cabrejar-te oi? Doncs et fots. Au! 7 euros més a prendre pel sac!
Xfar: Tampoc és això! Bé… no ho sé. Sí, que estic emprenyat.
Perquè n’està tip de pel•lícules que prometen allò que no proporcionen. N’està cansat, que es posi pels núvols produccions que no passen de l’aprovat i que s’enganyi la gent. N’està esgotat, de que només pel fet de ser cintes espanyoles ja se-l’s concedeixi el benefici del dubte, i després escoltar la lleugeresa amb la que es destrossen cintes que tenen molta més qualitat que aquesta.
Pensament de l’Xfar durant la projecció, final: S’ha perdut una bona oportunitat per a explicar una història molt interessant, i només restarà a la meva memòria un parell de bons moments que demostren que aquest director ho pot fer no només millor, sinó molt millor. Tinc la sensació que no sé que he vist, ni quina intenció té, i és un problema que es produeix sobretot a la narració, que no s’ha sabut estructurar de manera correcta ni lógica. He vist una cascada de situacions una darrera de l’altre guiades més per les bones intencions, les ganes d’explicar moltes –potser masses- coses i el cor que per la fermesa i la claredat d’idees que cal que tingui un bon director. Descompensada i en molts moments avorrida, ha estat una gran decepció , però que es deixa veure. Si hagués sabut el que ara sé, m’hagués esperat al videoclub.
L’Xfar surt del cinema i decideix anar-se’n a fer unes copes: potser la nit només acaba de començar i el mal gust de boca encara pot eixugar-se. I si no és així, és divendres, i amb això ja n’hi hauria d’haver prou!
