( un caçador em va al darrera… http://www.youtube.com/watch?v=o6h_-JAlLnI )

… i aquí la segona…

Jo continuava escrivint. Però el conte del Mite del doble l’havia aparcat, com qui abandona una motxilla enutjosa i pesant mentre passeja, buscant la tranquil•litat. Volia oblidar-me de tota aquella misteriosa idea del doble, la simetria i el Doppelgänger que tant de mal m’havia arribat a fer. Ja se sap que quan alguna cosa ens produeix dolor i ens sembla que la superem procurem oblidar-nos d’ella per intentar fer veure que no ha existit, i fins i tot aconseguint-ho si ens fem la proposta amb la suficient fermesa. Sigui un fet concret, una situació determinada o una persona concreta. És un dels poders del nostre inconscient. Suposo que és el valor del nostre instint de supervivència que ens incita a fer-ho per a procurar allunyar-nos del dolor i apropar-nos al meravellós món de l’anestèsia de la nostra menyspreada -però estimada en el fons- rutina de cada dia.

Va ser quan vaig rebre un mail que em demanava si acceptava o no publicar el comentari d’algú a un dels meus escrits, un d’antic. Precisament, vaig pensar, era aquell que va desencadenar en el seu moment tota la història del Doppelgänger i la conseqüent necessitat de narrar l’aleshores abandonat conte del Mite del doble. Vaig decidir revisar aquell text encara que des d’alguna zona del meu cos hi havia quelcom que em deia, que em cridava alertant-me que allò no ho havia de fer.

El text i el comentari no es corresponien en absolut, encara que hi havia una espècie de connexió estranya entre l’un i l’altre. El text parlava d’un gos i el seu amo, i estava en castellà. El comentari deia:

“torna-ho a comprovar”.

Res més. Però això, que semblava més una confusió d’algun lector, o una broma estúpida d’algun dels meus amics, va tornar a despertar en mi el mateix neguit de feia uns dies. I vaig decidir tornar a revisar el text del conte del “gos i l’amo”, el titulat com a “Érase una vez un perro sin dueño…y un dueño sin perro.”

“Mentre llegia, L’Xfar s’anava neguitejant cada cop més, fins que la por va resultar insuportable. Tornava a comprovar com aquell esclat de paraules i aquella història de la que en el seu moment s’havia sentit tan orgullós, li resultava propera, però alhora molt, molt aliena. No era la seva història, l’havia escrit un altre. N’estava plenament convençut.
Aleshores, se li va acudir la forma de comprovar, novament, la validesa del seu escrit: revisaria l’inici del seu conte, el del Mite del doble, i les seves notes de la llibreta vermella. Tornaria a repetir, a revisar, l’inici d’aquella història. Seguiria el consell irreal d’un comentari absolutament real que signava algú que es feia dir “no ho sé”, i ho faria perquè estava convençut que tornaria a sentir l’allujament que ara feia unes setmanes havia sentit el primer cop que va fer aquell experiment”.
Estava convençut que així seria.

Diuen que val més riure que plorar. El problema és que ni una cosa ni l’altre arriben a descriure el que arrel d’aquell moment començaria a passar a la meva vida.

La meva nova vida.