(si l’aneu a veure, escoltareu aquesta meravella.. i sabreu que és un moment molt important de la pel.lícula… http://es.youtube.com/watch?v=cqP0WNpojFM )

Direcció: Antonello Grimaldi.

Països: Itàlia i Regne Unit

Any: 2008

Durada: 112 min.

Gènere: Drama.

Intèrprets: Nanni Moretti (Pietro Paladini), Valeria Golino (Marta), Isabella Ferrari (Eleonora Simoncini), Alessandro Gassman (Carlo), Blu Yoshimi (Claudia), Hippolyte Girardot (Jean-Claude), Kasia Smutniak (Yolanda), Denis Podalydès (Thierry), Charles Berling (Boesson), Silvio Orlando (Samuele), Manuela Morabito (Maria).

Guió: Nanni Moretti, Laura Paolucci i Francesco Piccolo; basat en la novel.la “Caos calmo” del Sandro Veronesi.

Producció: Domenico Procacci.

Música: Paolo Buonvino.

Fotografia: Alessandro Pesci.

Muntatge: Angelo Nicolini.

Direcció artística: Giada Calabria.

Vestuari: Alexandra Toesca.

Perseguint la necessitat íntima de sentir-me protegit -ves a saber per quins set sous- aquesta nit he anat a parar al cinema i he topat amb la pel.lícula més adequada. Una estona després de veure-la, ara, i malgrat estic esgotat, sento la necessitat de dir-ne alguna cosa, d’ella… per tant m’aixeco i faig com el Moretti fa a la pel.lícula: provar de fer de l’anècdota la meva estructura, i deixar de banda el que era la meva estructura per absurda i gairebé menyspreable.

“On eres, pare? T’he estat trucant al telèfon! La mare ha relliscat” li diu la petita Clàudia a son pare, el Pietro, mentre la seva mare és a terra i la tapen amb un llençol. Doncs el pare era salvant la vida a dues banyistes a una platja. Es podria dir allò de que una vida treu l’altre, i també que la frase de la Clàudia quedarà impresa a l’inconscient d’un pare que no voldrà allunyar-se de la seva filla. I no ho farà pas. Però no com un acte de fidelitat o lleialtat a la nena, no només per això. Com un acte de necessitat dins el caos on ara s’ha instaurat, de cop i injustament, a la seva vida. El sense sentit de tot plegat passa a ser el que abans tenia sentit i a l’inrevés i l’acte de dol es converteix en una necessitat brutal –i bestial- per a qui pateix la pèrdua més atzarosa i estúpida.

I neix de tot això una història que comença amb la barroera filmació d’unes onades de mar i uns crèdits lletjos de pel.lícula de terror italiana dels anys 70 per a desenvolupar-se amb la necessitat de qui vol transmetre el que forma part de tots nosaltres. I d’aquí neix igualment el millor retrat del dol que hagi vist en molt de temps per la seva senzillesa i manca de futilitat, i també –afortunadament- de sensibleria. La conducció del realitzador és ferma i permet que en tot moment el passatger pugui veure un paisatge preciós però a més el dugui allà on vol fer-lo arribar. I el destí és tocar-lo tan endins que sigui difícil no sentir durant tot el metratge de la cinta.

Moments memorables? Molts. Al parc, tot esperant –el primer cop- que surti la Clàudia de l’escola amb l’ansietat del primerenc, mentre tothom coneix un procés desconegut per ell. I aquell munt de gent que s’apropa a la porta per a recollir els nois i les noies… O l’impagable plor desesperat d’un personatge turmentat per un dolor que encara no sembla haver fet acte de presència i que l’enxampa d’improvist mentre escolta –toca’t els collons, a sobre això- la Pyramid Song dels Radiohead. Com si l’hagués escolit jo mateix, com si m’hagués llegit el pensament i posés la banda sonora allà on jo l’hagués posat.

Un viatge en cotxe tristíssim que fa que esclati conscientment un dolor setmanes després que aparagués el motiu del mateix. I la sensació que allò que no es valora és el més valuós, i que només serem capaços de veure això veient-ho a una pel.lícula o escrit a un llibre… o pintat a un quadre… o ves a saber com ni quan, si mai ens deixem anar!

Lliçó magistral de narració de la història més difícil, la que no té més fil argumental que allò que se sent; i triomf d’un missatge que comunica dolor sense ser dolorós, excepte en els moments justos. Fascinant història i fascinant personatge… i fascinant interpretació d’un Nani Moretti que s’ha guanyat per sempre la meva simpatia.

I després del caos, la calma. I després…? Ni puta idea. Potser una barreja de tos dos conceptes, en una mida justa. El que sigui, però sisplau no us perdeu aquesta meravella.