Estava impacient per saber en quan de temps esbudellaria el meu passat, i el resultat em va espetegar a la cara. 11 hores i 30 minuts.
Des d’ara ja no soparé sol.
Un gran dia.
pd: sigues un bon alumne de literatura: amaga molts enigmes.
Uncategorized
Entrades arxivades d'aquesta Categoria
Octubre 24, 2009
Tota la intenció pretesa en començar el festival ha quedat aparcada. I’m moving, com diuen els ianquis (és així oi?).
Quan recuperi la meva vida provaré d’explicar quatre coses de Sitges, sempre que hagi acabat d’escriure la quiatristòria que ara m’ocupa. Ens ocupa. A tres de nosaltres.
Au, ens llegim!
Octubre 5, 2009
Divendres 2. Aixeco el cap i veig un auditori força ple, malgrat fan el que fa un temps tothom anomenava “una espanyolada“. Aquest terme definitori gairebé -o totalment- de tot un génere d’un moment i un lloc determinats ja no té el mateix sentit, i ara com ara les “espanyolades” són més aviat signe de quelcom interessant.
Al davant meu estàn els d’ X i R Associats (ja sabeu alguns de qui parlo). Estan como una cabra, però tornen a sortir-se amb la seva, almenys fins dissabte. Circulen ràpidament les imatges d’una Hierro fascinant, malgrat desenvolupa una història que no dona per tanta estona i una mica previsible. Però és tan virtuosa visualment, i les imatges estan tan treballades que acaben fent que el públic, i jo, ens l’estimem. Collons d’òpera prima, la mare que el va matricular.
Després arriba el trenca-tòpics Park Chan Wook amb el seu vampir sacerdot i unes ganes boges de reinventar tot allò que toca. La sed del Thirst coreà es menja, el públic que agraeix la successió d’una imatgeria nova i diferent, per respirar un aire molt fresc. Dilatada en excés malgrat la bellesa del que mostra triomfa allà on d’alres només deixarien pedanteria i un “quiero y no puedo” trist i mancat d’originalitat. L’Old Boy Wook es pren, més tard, un café aprop meu i me’l miro mentre ric per sota del nas: és un paio normal, aquest que pareix tanta meravella… Pago els 2:15 del tallat cagant-me amb tot i desaparec.
Dissabte 3 s’aixeca amb la perspectiva de la profunditat de camp d’un Melià ple de faomosos, famosillos i proyectos de algo que no son aún nada. El dia desperta interessant: el Christian, els seus amics, el Mesa de Màlaga i el Juan Carlos -gran profe de guió- fan de tot una promesa d’ulls oberts, i ben oberts. Amb tots ells i la companyia familiar es dibuixa un paisatge desconegut per a mi i que promet coses interessants en el futur, encara que sigui només a la meva imaginació. Parlo del meu somni, i els qui em coneixen saben quin és. Cada cop m’hi acosto més simplement perquè cada cop me’l prenc més seriosament.
Afora, a les portes del cinema-hotel en forma de piràmide una multitud d’adolescents -i no tant- xisclen com si els Beatles haguéssin ressucitat. Però només són ens els de New Moon, amb un tràiler i van que s’hi maten. És meravellosa, la condició humana: som capaços de perdre el cul fins i tot quan la situació no s’ho val. O potser m’equivoco, jo què cony se…
Amb Grace la tarda s’anima: un nen podrit que xucla sang d’un mugró es una manera com qualsevol altra de fer una declaració d’intencions, sobretot si el que signa és un primerenc amb cara de fer patir a la seva mare. M’agrada l’olor de sensacions fortes del cinema quan la cosa es posa xunga, i amb el primer desmai a la sala més d’un ha obtingut el seu primer èxit. Per riure, o per plorar. Ves a saber. El cas és que anem bé, de moment.
Kynodontas ens fa posar a tots la “gallina di piel“: els qui abandonen la sala no saben com s’arriben a equivocar, perquè ens trobem davant d’una de les cintes més originals de l’any. Però dubto molt que arribi a les cartelleres. Espero equivocar-me, però aquesta història surrealista -o no tant surrealista- té pìnta de ser de visionat en petit comite quan hauria de ser de visionat obligat. Al temps. S’endurà alguna cosa segur. Al temps part II.
Riem una estona amb Sorority Row. O és Sé lo que hicisteis part 33? Malgrat tot, aquestes pel.lícules m’agraden, no em pregunteu per què. I deixo de riure amb Pandorum: ara m’adormo. I no per res eh? Però quan volen atordir-me de forma tan descarada m’acaben treient de polleguera. Una altra òpera prima. Quantes en van, ja?
Deixo als d’X i R Associats i marxo a clapar. Però abans al Picnic hi ha una festa, i ens hi passem. La cosa està de Resines, Tosars i Alvarts, entre d’altres. I és clar, també de Christians, i Edus, i Carmes… No fotem… Es allò de “caga el rey y caga el Papa, y de cagar NAIDE se escapa”. Que todos SEMOS iguales….”
A l’endemà i SENSE RESSACA m’empasso una de francesa que promet però es fa pesadeta, Ne te retourne pas, i m’ho passo bomba amb el Dante de The hole. Les ulleres em senten tan bé que vull quedar-me-les, però me les acaben reclamant. Menjo xiclet i em pregunto si a l’exterior les gafitas funcionarien igual…
El dia acaba meravellosament bé: una nena terrible i orfa ens copeja a tots. Quina malparida… la pel.lícula, és clar… Aquest Collet-Serra ha parit una Orphan tòpica, però collonuda…
Però la bomba és el final: s’obre el teló i veiem un actoràs de tres parells de collons que ens fa flipar a tots. Com s’anomena la situació? Luis Tosar. I Resines. I Monzón. I entre tots, i sense deixar cap, es composa una Celda 211 que em sembla excel.lent. Quin dia més fantàstic…
Mai millor dit.
Octubre 1, 2009
19:15. Bocata queso y jamon caliente i aigua. Passejada amb Corbachos, Balaguerós, Iglesias and co. I de repente, inaugurem nou any. Nou Festival.
Al primer que aquest any veig és al Malcolm McDowell. Està gran, el tio, però es clar… és l’Àlex de la taronja mítica, i sempre ho serà. I al seu costat un home rabassut i barbut anomenat Walter Hill li fa festes a l’entrada de l’auditori.
Passo de tot i me las piro a l’hotel, abans d’entrar a sala. No vaig sol, però continuo necessitant respirar el primer dia fent una passejada, com sempre. I com sempre, malgrat anar amb algú vaig sol, perquè és una necessitat solitària. Quan me’n canso i comprovo que l’hotel ha canviat una mica cap a pitjor, es fa l’hora i entrem a sala.
I després de dos curts (un de meravellós, Alma, i un altre de valent però menys interessant, Yanindara), i una mena de broma protagonitzada per un senyor que cada cop em cau millor (aquest Sala és tan friky que és impossible que no et caigui d’una altra manera), pugen a l’estrada el Balagueró i el Plaza i la colla de la pesigolla d’una segona part molt entretinguda a estonas, però excessivament recarregada i atordidora a d’altres. De moments sublims però poca consistència, en destaco l’apartat visual i estètic: ja m’agradaria a mi algun dia arribar a aconseguir una ambientació i il.luminació tan collonudes comn les que aconsegueix aquesta peli. Ja m’agradaria algun dia arribar-li a la sola de la sabata en molts aspectes, a Rec 2, si m’hi dediqués. Però tampoc ens podem enganyar: entre aquesta i la primera, no hi ha color. La primera.
Demà més. Hierro i Thirst. Esperem que el subidón no desaparegui.
Això de Sitges, nens, és una puta meravella.
I si m’hagués de morir, que sigui aquí.
Setembre 29, 2009
Em miro al mirall. Al meu darrera hi ha una malaltia. S’anomena passió.
A qui li importi: torno a escriure, com cada any, a principis d’octubre. I tan de bo la meva vida quedi supeditada durant 10 dies a la visió abstracte d’uns visionaris valents que expliquen el que volen com els hi dona la gana.
Començo l’1, dijous, amb el meu ex-conegut Jaume Balagueró. Sí, he aconseguit unes entrades d’última hora. Només espero passar-ho la meitat de bé que l’any passat.
No crec que parli del què em sembla ni aquesta ni cap d’altra: he aprés que és difícil parlar de cinema a la lleugera, per molt que alguns s’entestin a voler ser més papistes que el papa. I la veritat, no crec que a ningú li interessi -ni li importi- la meva personal i subjectiva opinió.
Només vull aprendre d’allò que em fa tan feliç.
Setembre 20, 2009
Buffaaa….. i ara…. què hem de fer?
Marxar, menjar, riure, beure?
Gairebé… marxar.
Gairebé.
A quantes capses hi cap, la meva vida?
La nostra vida…?
Juliol 27, 2009
Maig 10, 2009
Abril 8, 2009
D’acord, ho provaré… quan pugui i sàpiga fer-ho ho provaré…
Aquests Antònia Font… prendran realment alguna decisió?
Vaig a continuar amb el tècnic… “La porta” m’espera… o es dirà “la camera”? Ja ho veurem… això de l’italià…
Per cert: segueixo pensant el de sempre. Per si algú encara no ho té clar. A cagar a la via!
Febrer 2, 2009
Avui em toca enyorar, i feia temps que no enyorava. Em toca provar d’espantar els fantasmes melàngics del record cruixent, de l’ànima que estira, tot sol, els plecs del llit dessendressat després de l’esbojerrat cap de setmana. I no és pas que vulgui fugir-ne, de l’enyor, perquè sens dubte m’avisa que sóc viu i estimo.
M’amagaré rere el cinqué treball, rere la nit primera i el carnisser, rere la data d’entrega més boja i l’1 + 1= 0 qu no tinc, de moment, cap intenció de fer públics. Malgrat se m’aconselli que ho faci. M’amagaré, com sempre, ben lluny de tots vosaltres.
I més ara, que sé que torno a enyorar.
Gener 20, 2009
No hi ha res com reinventar-se, reconstruir-se. I si es fa des del més intens dels sentiments, millor que millor.
L’emoció que ara volta pels meus barris està construint el més interessant dels meus “jo” que mai hagi pogut existir.
I ara? Un pla seqüència. Com sempre, d’aquí a quinze dies.
Cuánto cabrón…
Desembre 20, 2008
Vacances fins el 8.
Tercera aproximació al món del cinema.
Carnisser a punt de carmel.
La vida es hermosa.
Desembre 13, 2008
del primer pla al Der Mertzger Aus Rostov (El carnicero de Rostov)
Posted by xfar under Uncategorized1 Comment
Va dirigir-se cap un dels molts ponts que vigilen la ciutat conscient que rere aquell fet quedaven dies d’angúnies i inseguretats. Quan va projectar la seva decisió es va sentir insatisfet i va començar a plantejar-se el seu propi autoretrat.
12 dies després de començar a pensar en ell mateix va sorgir el Today de les carbasses de la boca del Corgan, mentre la pantalla en negre mostrava un cercle iridiscent . Les angúnies continuaven allà on les havia deixades, però ara veia que el resultat de tot allò havia estat més satisfactori. Tot i que sempre odiaria aquell exercici…
Aleshores va passar: primera nit. Amics i companys circulant amunt i avall per un pis terrible que amagava tants misteris com els que havia provat de reflectir de la millor manera que va poder. Es va deixar d’inseguretats i de pors i va llençar-se al buit de la il.lusió creient fermament que si allò no rutllava potser hauria d’assumir les seves carències. I va rutllar, encara que això només el qualificava d’alumne de poca traça però amb ganes boges de fer de la seva vida allò que sempre havia somiat.
El fora de camp el va tornar a satisfer, però només feia que pensar en nous projectes. I va arribar el carnisser de Rostov amb la imatge d’un Rafa emprenyat que malgrat encara no estava acabat de muntar prometia per fredors i imatgeria.
I ara què?
Doncs ara encararia el Llum: presència immediata com fins aleshores: amb les mancances i immaduresa de marrec que té una joguina nova a les mans i no vol parar de jugar amb ella però alhora content de fer-se feliç a si mateix.
Novembre 16, 2008
Era sota l’influència dels llums de la nit quan va parir aquella extraordinària criatura… i en ensumar la seva olor va comprovar com n’era de cruel la seva bruta existència.
Des de aleshores, passeja confosa per les carreteres més fosques i prova de fer veure a tothom els llocs per on camina, els llocs que mai podrà oblidar.
Malgrat tu no en vulguis saber res, d’ella, provarà d’atrapar-te en la culpa.
Octubre 18, 2008
Escolto el Here is no Why de les carbasses a l’inici del cap de setmana. Descansen a les meves mans els 3000 exercicis més insultants de la història dels exercicis, i la casa desperta a la llum artificial de la meva esperança. Tot és immediat quan el que encetem té la simpatia del engrescat, lost inside the dreams of teen machines…
Començo una nova vida dilluns. Quedeu avisats.
Octubre 16, 2008
(escrit per ser penjat el passat diumenge 12 d’octubre)
Bé, ja està. Algun dia havia d’acabar. El món no deixarà pas de girar, no, quan acabi tot el xou d’avui. Em diuen. Provo de dir-m’ho. Encara que per a mi la sensació sigui ben bé aquella.
Encaro amb mals pensaments l’últim tram del Festival conduint com un sonat i amb els meus amics al darrera perseguint al loco de la calle. M’acompanyen al funeral, podríem dir, i com els malparits saben el mal que em fa, segur que se’n foten. Però no ho noto i els ho agreixo. Es diria que la meva mort és al següent revolt abans d’arribar a la rotonda que em du al Melià, i on s’apagaràn las llums de la meva alegria. Poesia barata i merda de literatura: s’acaba el Festival i puc dir que quan això passa, voldria apagar-me amb ell.
Estic deprimit, però procuro que no se’m noti. Els meus amics volen veure què hi ha pels volts de l’hotel perquè ahir no varen poder comprovar-ho. Tenen ganes d’aire fresc i de novetat, jo de continuitat i estímul. I l’un i l’altre es moren com es mor la meva capacitat per gaudir-ne. Música i un apaga y vámonos carregat de la lírica més barata em pujarà a la gola com l’acidesa després d’un àpat dolent, i a l’endemà, quan tot sigui un record, serà la prèvia a la tragèdia de la rutina. I al fet de no saber, per exemple, què cony he de fer amb aquest puto blog amb el que em lliga una relació d’amor-odi. Preguntes d’un assassí de la pudor de certesa, d’un ensarronat més pel temps, pobre desgraciat…
Al davant tres pel.lícules i una nova sessió d’entrega de premis, que resultarà més trista i depriment que mai: ni convidats guanyadors ni res que engresqui ningú que no sigui un ingenu. I malgrat tots els qui ens agrada el cinema ho som, no prou com per no adonar-nos que allò no és cerimònia ni és res. Però cal agrair la manca de pedanteria, aquest cop. Un producte del sentit comú, o de la crisi? Sigui com sigui, gràcies per no fer-nos empassar una altra hora de mitjanies, senyor Sala. Però sisplau, faci alguna cosa millor amb aquestes gal.les, que cada any empitjoren una mica…
Després de dinar i de despedir-me dels meus estimats col.legues en rebo de nous, Rafa i companyia maca. M’acompanyaran en les últimes tres projeccions d’avui, i a ells s’hi afegiran la germaneta i el cunyao (i un visitant d’última hora que m’escolta adormit tres cops per setmana assegut des de la seva taula). La primera d’avui es diu Long Weekend, i si esperava un inici interessant de tarda que encarés amb un cert optimisme l’últim vespre tarda festivaler anava ben errat: un disbarat de proporcions estúpides ens fa malvendre una hora i mitja de la nostra vida.
A continuació la sorpresa -que feia dies que ja no ho era- és la nova del Hayao Miyazaki, i el seu Ponyo on the Cliff by the Sea, una nova meravella animada del creador de Mononoke i Chihiro. Anem a millor, és evident. Malgrat un curt infumable sobre vampirs i esglèsies gallegues: espantós.
I mentre la cançoneta amable i el bon rotllo del Ponyo ressonen a les orelles, cua i la cloenda. Buf. No m’ho puc creure: 10 dies després aquí estic, al davant del que per mi és gairebé el pitjor moment de l’any. Bé, escoltem els premis i veiem què han preparat.
No han preparat res, excepte el fet d’anomenar els guanyadors i que gairebé ningú els vagi a rebre, perquè gairebé ningú ha assistit a la gal.la. El mIllor, el premi pel Fernando Guillén, un gran actor que ara viurà a Sitges (jo ho faré, també, algun dia) i que sembla realment emocionat. La resta…
Carnet Jove: Vynian i The Sky Crawlers.
Meliés plata: Martyrs.
Públic: Blindness.
Millor Banda Sonora Original: Kenji Kawai per The Sky Crawlers
Millor Curtmetratge: Next Floor de Denis Villeneuve
Maquillatge: Bendit Lestang & Adrien Morot per Martyrs.
Millors Efectes Especials: Jung Do-Ahn per The Good, The Bad, The Weird
Fotografia: Angus Hudson per The Broken
Millor Disseny de Producció: Tulé Peak per Blindness
Guió:Alexis Alexiou per Tale 52
Actor: Brian Cox (Red)
Actriu: Semra Turan per Fighter
Director: Kim Jee-woon per The Good, The Bad and the Weird.
Pel.lícula: Surveilance (Jennyfer Lynch)
Po’ vale.
I per acabar, per postres, un final de Festival entristit per la projecció d’una pel.lícula de nadales i amb moltes garanties per ser l’èxit del proper 25 de desembre. No ho sé, nois, però deixar un bon regust de boca és important, també, i aquesta The city of Ember, apart d’entretinguda, poca cosa més… i Per aquest Festival? Pertany a aquest Festival, realment?
I jo? Que hi pertanyo?
Perquè cada any que passa, cada cop que això s’acaba, cada vegada que deixo enrere les costes…
Cada cop que ma’nomenen el Festival, cada cop que em parlen de Sitges, a cada ocasió que agafo una nova corba de les 101…
Cada vegada que es tanca el llum i baixa la metafòrica cortina que separa la puta realitat de la puta mentida, alguna cosa dins meu esclata. I ha de ser bona, pèrquè no puc parar de plorar… i alhora de somriure.
(demà… demà diumenge. Y punto)
Octubre 14, 2008
Novè dia: amics, ex alumnes i una nena-vampir. Sitges 2008
Posted by xfar under Cinema a recuperar, Paranoias, actualitat, allò que arriba, amics, cinema, cinema digital, cinema invisible, festival, personal, reviure els clàssics, un dia... i després un altre...Leave a Comment
(escrit per ser publicat el passat dissabte dia 11)
Avui no vinc sol a Sitges. Finalment, i després de molts anys de veure com jo marxava sol amb el tren al voltant de l’octubre per veure un seguit demesurat de pel.lícules, dos dels meus amics s’han decidit a acompayanar-me i veure amb els seus propis ulls què coi és això del Festival. Encara que això era l’excusa, perquè el que ens venia de gust a tots tres era trobar-nos i passar unes bones estones dinant, sopant o al cinema. Però tots tres junts i rient-nos de tot i tothom, inclosos nosaltres mateixos.
I ha estat realment agradable. Amb ells el Festival lluia més perquè ja sabeu el què diuen: tot existeix en el moment en que algú més t’acompanya i les coses només es carreguen de sentit quan algú més participa de les teves vivències. I és molt cert. I si aquest algú són dues de les persones que més t’aprecies, doncs el resultat és una experiència el doble de maca i satisfactòria del que normalment ja és.
El que no sé és com haurà estat per a ells. Em consta que s’ho han passat de conya i han rigut molt, però la qüestió cinematogràfica no ha estat la més encertada, en el seu cas. I això que els cabronassos han vist la que es diu serà la gran triomfadora del Festival, la sueca Let the right one in. Una història preciosa entre un nen que no troba el seu lloc i una nena vampiressa que li fa la vida més fàcil i agradable. Una posada al dia i una nova perspectiva del tema del vampirisme al cinema, i una bufada d’aire nou a tots aquells que de vegades creiem que determinats temes poden estar morts i enterrats. El problema, però, pels meus amics Jose i Marc ha estat que es tracta d’una cinta de ritme lent i que s’ha passat a una hora complicada i a més un divendres, el dia que tothom està més cansat. I no els hi ha agradat. Què hi farem! M’ha sabut greu, però el que és maco del cinema és la varietat de gustos i opinions, i el fet de compartir una pel.lícula i poder comentar-la amb ells ja ha estat prou regal per mi, que de vegades tendeixo, en això del cinema, a un cert aillament.
Ja en parlaré, d’aquesta història de vampirs tan peculiar en el seu moment. Però ara vull acabar de comentar el dia. Perquè la cosa s’ha posat realment divertida quan un cop dins de la sala he sentit que algú cridava el meu nom. I jo que em giro i veig a dos ex alumnes de l’any passat, el Pol i el David, cridant-me a uns metres nostres. M’apropo. Estaven exultants. Les seves cares brillaven. Em recordaven a mi fa molts anys, quan anava pel Festival al.lucinant amb tot el que veia, i fent els possibles per entrar a la sessió que fos, si podia ser pel morro. Exactament el que els dos peces aquests han estat fent: els paios s’han fabricat una acreditació de… promotors??? i amb ella han entrar per la cara a un parell de sessions, inclosa la vampírica que esmentava abans. Nada más y nada menos! La peli que tohom volia veure! I els animals han aconseguit passar! Impressionant!
No podia parar de riure, i em semblava genial. I no com a demèrit del Festival, ni molt menys. De fet, estic convençut que els han deixat passar de pura simpatia i pel morro que li han fotut al tema, sobretot desprñes que m’expliquéssin amb més detall com ho havíen aconseguit… Em sembla genial per l’entusiasme, per les ganes, per la cara i per l’expressió que feien tots dos en veure la sala i on eren, en estar al Festival. En gaudir del cinema, en definitiva. Pol, David, ja us he dit pero ara ho repetixo públicament: el vostre ex tutor i professor de castellà és el vostre fan número 1! I l’any que vé espero tornar-me a trobar amb vosaltres!
M’he deixat de comentar que abans de tot això s’ha passat Prime Time, una òpera prima d’un director espanyol força fluixeta i que abans d’ella, s’ha projectat un curt -anomenat SNIP-, que ha fet regirar l’estòmac a més d’un i de dos… Aquest Sala és un terrorista! I cada cop em fa més al pes com a director del Festival, la veritat…
Demà s’acaba el tema, nois. I ja veig a venir la meva reacció. Però de moment gaudim de les hores que falten, i afortunadament, aquest cop en bona companyia… Que duri!
(demà Long Weekend, Sessió sopresa i The city of Ember)
Octubre 12, 2008
Vuité dia (i el setè, el malalt va descansar). Sitges 2008.
Posted by xfar under UncategorizedLeave a Comment
(escrit per ser publicat el divendres passat dia 10 d’octubre)
No hagués volgut pas acabar la setmana del Festival, sense saber què li passaria al meu cos si un dia no hi assistia. I el que li va succeïr fou que vaig sentir una estrebada prou forta de necessitat que vaig estar a punt d’anar-hi sense entrades i tot. Gairebé. Però el meu sentit comú (el poc que encara em resta) no m’ho va permetre, i vaig optar per respectar-me a mi mateix i el meu cansament de pura prudència.
No sé què coi em passa, amb aquest Festival. No sé quina estranya relació d’amor hi vaig iniciar, amb ell, ara fa disset anys, però quan sóc allí tot el que m’envolta fa olor de calma, de tranquilitat, i sembla que tot plegat prengui sentit. No hi ha mals rotllos, no hi ha malentesos amb ningú… en fi, que podríem dir que sóc feliç. I quan el que s’hi projecta és a la sala Retiro o al Prado, la cosa millora encara més. Perquè aquests espais són els vertaders llocs-emblema del Festival. Fou aquí on vaig veure Akira, Barton Fink, Delicatessen i tantes altres pel.lícules que ara formen part del meu imaginari personal i que em van fer enfortir la meva passió pel cinema en el seu moment, una passió que fins aquell aleshores es movia purament dins l’element fantàstic i del cinema de gènere i que amb aquest Festival va crèixer prou com per fer-me adonar de com n’és de gran aquest art. I potser per això, entre d’altres coses fa que el que senti durant aquests deu dies a Sitges sigui tan i tan especial.
I avui les dues que he vist s’han passat al Retiro; i una d’elles m’ha semblat excepcional. Parlo de The Chaser, una nova mostra de què els asiàtics estan reivindicant ben fort que això del cinema ho dominen tant o més que els occidentals. I és que últimament ens estan obsequiant amb una sèrie de pel.lícules (Memories of a Murder, The Host, The good The Bad anf The weird) que són d’un nivell i una categoria fòra del que jo considero normal. I no parlem dels finals… sempre hi ha un in crescendo en el que roden que acaba convertint els desenllaços cde les seves històries en autèntics manuals magistrals sobre com conclure a la perfecció una bona cinta, i a tots nivells. I parlo també de l’estètic, que el dominen amb la mateixa facilitat que jo respiro; o almenys aquesta és la lectura que en trec, després de veure algunes meravelles sorgides del seu cinema.
L’altre, Eden Lake, ha estat una bona decepció. I tot i que es revela com un filme entretingut, no deixa de ser un tòpic rere l’altre en el que pretén ser una nova advertència sobre la violència de la nostra societat, un tema últimament molt utilitzat al cinema. El problema de tot això és que així com durant la projecció de Martyrs el silenci que hi regnava entre el públic era aclaparador, impressionant i la tensió es podia tallar amb un ganivet, durant el passi -almenys a El Retiro- de l’Eden Lake -una cinta que conté imatges d’una violència tan dures com les de l’esmentada producció francesa-, el públic el que feia era aplaudir i riure. Per què s’ha dit tant de la violència de la pel.lícula del Laugier i tan poc de la del James Watkins? Misterio misterioso…
En fi, que del vuitè dia em penso que està tot dit. Això s’acaba i la depre ja truca a la meva porta. I us prometo que cada any aquesta depre em passa una factura més i més grossa. I és que em penso que el meu lloc natural és dins d’aquest Festival, i cada any que passa la meva convicció és més forta. Esperem que no m’acabi convertint en butaca…
(demà Prime Time i Let The Right One in)
