Estava impacient per saber en quan de temps esbudellaria el meu passat, i el resultat em va espetegar a la cara. 11 hores i 30 minuts.

Des d’ara ja no soparé sol.

Un gran dia.

pd: sigues un bon alumne de literatura: amaga molts enigmes.

Tota la intenció pretesa en començar el festival ha quedat aparcada. I’m moving, com diuen els ianquis (és així oi?).

Quan recuperi la meva vida provaré d’explicar quatre coses de Sitges, sempre que hagi acabat d’escriure la quiatristòria que ara m’ocupa. Ens ocupa. A tres de nosaltres.

Au, ens llegim!

Divendres 2.  Aixeco el cap i veig un auditori força ple, malgrat fan el que fa un temps tothom anomenava “una espanyolada“. Aquest terme definitori gairebé -o  totalment- de tot un génere d’un moment i un lloc determinats ja no té el mateix sentit, i ara com ara les “espanyolades” són més aviat signe de quelcom interessant.

Al davant meu estàn els d’ X i R Associats (ja sabeu alguns de qui parlo). Estan como una cabra, però tornen a sortir-se amb la seva, almenys fins dissabte. Circulen ràpidament les imatges d’una Hierro fascinant, malgrat desenvolupa una història que no dona per tanta estona i una mica previsible. Però és tan virtuosa visualment, i les imatges estan tan treballades que acaben fent que el públic, i jo, ens l’estimem. Collons d’òpera prima, la mare que el va matricular.

Després arriba el trenca-tòpics Park Chan Wook amb el seu vampir sacerdot i unes ganes boges de reinventar tot allò que toca. La sed del Thirst coreà es menja, el públic que agraeix la successió d’una imatgeria nova i diferent, per respirar un aire molt fresc. Dilatada en excés malgrat la bellesa del que mostra triomfa allà on d’alres només deixarien pedanteria i un “quiero y no puedo” trist i mancat d’originalitat. L’Old Boy Wook es pren, més tard, un café aprop meu i me’l miro mentre ric per sota del nas: és un paio normal, aquest que pareix tanta meravella… Pago els 2:15 del tallat cagant-me amb tot i desaparec.

Dissabte 3 s’aixeca amb la perspectiva de la profunditat de camp d’un Melià ple de faomosos, famosillos i proyectos de algo que no son aún nada. El dia desperta interessant: el Christian, els seus amics, el Mesa de Màlaga i el Juan Carlos -gran profe de guió- fan de tot una promesa d’ulls oberts, i ben oberts. Amb tots ells i la companyia familiar es dibuixa un paisatge desconegut per a mi i que promet coses interessants en el futur, encara que sigui només a la meva imaginació. Parlo del meu somni, i els qui em coneixen saben quin és. Cada cop m’hi acosto més simplement perquè cada cop me’l prenc més seriosament.

Afora, a les portes del cinema-hotel en forma de piràmide una multitud d’adolescents -i no tant- xisclen com si els Beatles haguéssin ressucitat. Però només són ens els de New Moon, amb un tràiler i van que s’hi maten. És meravellosa, la condició humana: som capaços de perdre el cul fins i tot quan la situació no s’ho val. O potser m’equivoco, jo què cony se…

Amb Grace la tarda s’anima: un nen podrit que xucla sang d’un mugró es una manera com qualsevol altra de fer una declaració d’intencions, sobretot si el que signa és un primerenc amb cara de fer patir a la seva mare. M’agrada l’olor de sensacions fortes del cinema quan la cosa es posa xunga, i amb el primer desmai a la sala més d’un ha obtingut el seu primer èxit. Per riure, o per plorar. Ves a saber. El cas és que anem bé, de moment.

Kynodontas ens fa posar a tots la “gallina di piel“: els qui abandonen la sala no saben com s’arriben a equivocar, perquè ens trobem davant d’una de les cintes més originals de l’any. Però dubto molt que arribi a les cartelleres. Espero equivocar-me, però aquesta història surrealista -o no tant surrealista- té pìnta de ser de visionat en petit comite quan hauria de ser de visionat obligat. Al temps. S’endurà alguna cosa segur. Al temps part II.

Riem una estona amb Sorority Row. O és Sé lo que hicisteis part 33? Malgrat tot, aquestes pel.lícules m’agraden, no em pregunteu per què. I deixo de riure amb Pandorum: ara m’adormo. I no per res eh? Però quan volen atordir-me de forma tan descarada m’acaben treient de polleguera. Una altra òpera prima. Quantes en van, ja?

Deixo als d’X i R Associats i marxo a clapar. Però abans al Picnic hi ha una festa, i ens hi passem. La cosa està de Resines, Tosars i Alvarts, entre d’altres. I és clar, també de Christians, i Edus, i Carmes…  No fotem… Es allò de “caga el rey y caga el Papa, y de cagar NAIDE se escapa”. Que todos SEMOS iguales….”

A l’endemà i SENSE RESSACA m’empasso una de francesa que promet però es fa pesadeta, Ne te retourne pas, i m’ho passo bomba amb el Dante de The hole. Les ulleres em senten tan bé que vull quedar-me-les, però me les acaben reclamant. Menjo xiclet i em pregunto si a l’exterior les gafitas funcionarien igual…

El dia acaba meravellosament bé: una nena terrible i orfa ens copeja a tots. Quina malparida… la pel.lícula, és clar… Aquest Collet-Serra ha parit una Orphan tòpica, però collonuda…

Però la bomba és el final: s’obre el teló i veiem un actoràs de tres parells de collons que ens fa flipar a tots. Com s’anomena la situació? Luis Tosar. I Resines. I Monzón. I entre tots, i sense deixar cap, es composa una Celda 211 que em sembla excel.lent. Quin dia més fantàstic…

Mai millor dit.

19:15. Bocata queso y jamon caliente i aigua. Passejada amb Corbachos, Balaguerós, Iglesias and co. I de repente, inaugurem nou any. Nou Festival.

Al primer que aquest any veig és al Malcolm McDowell. Està gran, el tio, però es clar… és l’Àlex de la taronja mítica, i sempre ho serà. I al seu costat un home rabassut i barbut anomenat Walter Hill li fa festes a l’entrada de l’auditori.

Passo de tot i me las piro a l’hotel, abans d’entrar a sala. No vaig sol, però continuo necessitant respirar el primer dia fent una passejada, com sempre. I com sempre, malgrat anar amb algú vaig sol, perquè és una necessitat solitària. Quan me’n canso i comprovo que l’hotel ha canviat una mica cap a pitjor, es fa l’hora i entrem a sala.

I després de dos curts (un de meravellós, Alma, i un altre de valent però menys interessant, Yanindara), i una mena de broma protagonitzada per un senyor que cada cop em cau millor (aquest Sala és tan friky que és impossible que no et caigui d’una altra manera), pugen a l’estrada el Balagueró i el Plaza i la colla de la pesigolla d’una segona part molt entretinguda a estonas, però excessivament recarregada i atordidora a d’altres. De moments sublims però poca consistència, en destaco l’apartat visual i estètic: ja m’agradaria a mi algun dia arribar a aconseguir una ambientació i il.luminació tan collonudes comn les que aconsegueix aquesta peli. Ja m’agradaria algun dia arribar-li a la sola de la sabata en molts aspectes, a Rec 2, si m’hi dediqués. Però tampoc ens podem enganyar: entre aquesta i la primera, no hi ha color. La primera.

Demà més. Hierro i Thirst. Esperem que el subidón no desaparegui.

Això de Sitges, nens, és una puta meravella.

I si m’hagués de morir, que sigui aquí.

Em miro al mirall. Al meu darrera hi ha una malaltia. S’anomena passió.

A qui li importi: torno a escriure, com cada any, a principis d’octubre. I tan de bo la meva vida quedi supeditada durant 10 dies a la visió abstracte d’uns visionaris valents que expliquen el que volen com els hi dona la gana.

Començo l’1, dijous, amb el meu ex-conegut Jaume Balagueró. Sí, he aconseguit unes entrades d’última hora. Només espero passar-ho la meitat de bé que l’any passat.

No crec que parli del què em sembla ni aquesta ni cap d’altra: he aprés que és difícil parlar de cinema a la lleugera, per molt que alguns s’entestin a voler ser més papistes que el papa. I la veritat, no crec que a ningú li interessi -ni li importi- la meva personal i subjectiva opinió.

Només vull aprendre d’allò que em fa tan feliç.

Buffaaa….. i ara…. què hem de fer?

Marxar, menjar, riure, beure?

Gairebé… marxar.

Gairebé.

A quantes capses hi cap, la meva vida?

La nostra vida…?

Ho veieu?

campus cinematográfico andaluz ‘09

xfar

www.estudiodecine.com