(per llegir escoltant la cançó Golden years, del David Bowie, versionada per Marilyn Manson: http://www.youtube.com/watch?v=9z5aoUfqL8I)

 

Director: Julien Maury, Alexandre Bustillo
Productor: Vérane Frédian, Franck Ribière
Guió: Alexandre Bustillo
Fotografia: Laurent Barès
Muntatge: Baxter
Música: François-Euddes Chanfrault
Disseny de producció: Marc Thiebault
So: Jacques Sans
Efectes especials: Jean-François Chaintron
Efectes visuals: BR Films, Rodolphe Gugliemi
Durada: 85 minuts.
Intèrprets: Béatrice Dalle, Alysson Paradis, Natalie Roussel, François-Régis Marchasson
 

De vegades el cinema m’ha arribat a posar a prova. Recordo el passi, al 1993, també al festival de Sitges, de la pel·lícula The baby of Macon del senyor Peter Greenaway, amb tot l’auditori ple de gom a gom i una gran expectació. S’hi afegia, a més, el fet que era la meva estrena oficial a una sala de cinema d’un Greenaway, de qui sempre he considerat que està molt més enllà de la meva simple intel·ligència, però de qui també admiro força coses dels seus treballs, sobretot en els apartats visuals i de muntatge (sisplau, visiteu la seva web http://petergreenaway.co.uk/, val la pena). Bé, fins aleshores, d’ell havia vist The belly of an arquitect i Prospero’s book. Però no recordo el seu cinema per tot això: el recordo, i molt bé, perquè aquesta pel·lícula que abans he anomenat va provocar-me un atac de pànic que em va fer sortir corrent de la sala. I no soc l’únic que el recorda, aquell dia. La meva soferta germana em va acompanyar a la sortida tota espantada: el seu germanet havia adquirit d’un plegat el color d’un full de paper. 

Un altre prova de foc que no vaig poder superar en el seu moment fou el visionat del Henry, portrait of a serial killer, del John McNaughton. Un cineasta que no va acabar de demostrar mai ( o almenys no a mi) que aquella criatura seva no havia estat un xurro, un cop ben parit de sort. La història, d’una manera ben senzilla, explicava la vida – o millor dit, un moment de la vida- d’un assassí en sèrie interpretat per un fabulós Michael Rooker. Un argument, si voleu, gens transgressor… La transgressió en aquest cas radicava en la forma d’apropar-se a aquest personatge i les seves “aficions”. L’hiperrealisme i el treball quasi documental que el director va conferir a la seva obra va aconseguir fer-me-la insuportable. Tant, que encara ara se’m posa la pell de gallina quan hi penso. De tota manera, al cap d’uns anys, la vaig aconseguir veure –tot i tancar els ulls SEMPRE a l’escena de la banyera-, i no puc dir el mateix del Macon del Greenaway… 

En el cas del Henry, recordo que en una entrevista al realitzador se li feia la mateixa pregunta que se li va fer als dos joves – i novells- directors de la cinta francesa À l’intérieur: cal fer tan explicita la violència a la pantalla? És necessari copejar l’espectador amb la duresa d’unes imatges que fereixen fins i tot a aquell qui sigui més acostumat a l’Splatter? Els directors Julien Maury i Alexandre Bustillo diuen que sí i ho justifiquen parlant de la necessitat de mostrar aquesta violència arrel de la pròpia història, concebuda com a una obra insubornable i honesta i evidentment, filla de l’admiració dels seus directors pel cinema de terror (o horror) més extrem.  

No ho sé ni vull saber-ho, si calia. De fet, no soc ningú per establir cap mena de judici, només faltaria. Evidentment que tinc la meva opinió al respecte, però tampoc crec que li interessi massa a ningú la opinió d’un espectador que mai ha dirigit cinema, la veritat. El que sí sé és el que la pel·lícula em va provocar. I em va provocar terror. Va aconseguir que em regirés incòmode a la butaca de l’auditori del Gran Melià i que respirés tranquil quan aquest conte infernal de terror i d’una crueltat extrems es va acabar. I en acabar, el cor em bategava tant depressa que la primera impressió -negativa- que vaig tenir de la pel·lícula va anant transformant-se amb quelcom molt diferent.  

À l’intérieur, doncs, sí que és un film dur. És violent. Extrem. Terrible, si voleu. És una cinta tremenda, transgressora, potser en alguns capítols insuportable… però és una pel·lícula honesta. Potser la més honesta de les que he vist durant el Festival. I és l’obra d’algú sense complexos, amb ganes de demostrar el molt que s’estima aquest tipus de cinema.. i explicar aquest tipus de històries.Però és que a més, resulta que està ben filmada. D’una estètica fosca impecable i implacable, és una pel·lícula d’un acabat extraordinari. I només de pensar que està rodada en pràcticament un sol escenari (una casa de dimensions considerables situada en un barri solitari) imagino l’infern de rodatge que els va suposar als directors aconseguir acabar la pel·lícula tal i com l’havien imaginada. I estic segur que ho han aconseguit i amb escreix. I els crèdits inicials? Quina manera de ficar a l’espectador en matèria!  

La història, breu i potser fins i tot tòpica, parla de la desesperació d’una dona que perd el seu marit en un accident de trànsit, i que a més, està embarassada. Totalment enfonsada es tanca a casa seva la nit de Nadal per allunyar-se d’un entorn i una realitat que no fan més que recordar-li la seva desgràcia. Allà rebrà la visita inesperada d’una dona misteriosa que li exigeix que la deixi passar i que sembla que ho sap tot, d’ella. La lluita aferrissada entre les dues per defensar el que cadascuna d’elles vol aconseguir (o conservar) serà el motiu de la funció. I això que podria ser la promesa d’un Slasher més que afegir a la llista i que aparentment no aportaria res de nou al gènere es converteix en la joia de gènere que alguns van comentar després de la projecció… I és que  la història remunta amb la violència abans esmentada de les imatges i també la de les interpretacions. I quines interpretacions! La Béatrice Dalle (la “femme”, com l’anomenen els directors) em va produir autèntic pànic, i la seva antagonista, l’Alysson Paradis, no es queda curta, tampoc  I no puc deixar de parlar de la casa i la foscor, dos personatges més que, se’ns dubte, són essencial a l’hora de provocar ansietat en l’espectador. 

La pregunta ara mateix és: s’estrenarà comercialment À l’intérieur? S’atreviran amb una història que mostra com dues dones destrossen -i es destrossen- el que faci falta per aconseguir el seu objectiu? S’atreviran amb escenes en primer pla de tisores amenaçant panxes d’embaraçades? Seran capaços d’arriscar-se a estrenar una pel·lícula que ensenya sense cap mena d’avís una de les explosions facials més sorprenents i terribles que pugui recordar? A veure qui té pebrots… Si ho feu hi tornaré, us ho prometo… encara que sigui per tornar a acollonir-me. Un fet que no passa sovint al cinema de terror actual. Esteu avisats. 

med_11901989993.jpg