(per llegir escoltant qualsevol dels cd’s recopilatoris de les bandes sonores del Woody Allen: http://www.youtube.com/watch?v=JhIDado0R-E)

Estats Units, Regne Unit. 2007
Director: Woody Allen
Productors: Letty Aronson, Stephen Tenenbaum, Gareth Wiley
Productors executius: Vincent Maraval, Brahim Chioua, Daniel Wuhrmann
Guió: Woody Allen
Fotografia: Vilmos Zsigmond
Muntatge: Alisa Lepselter
Música: Philip Glass
Disseny de producció: Maria Djurkovic
Direcció artística: Nick Palmer
Vestuari: Jill Taylor
Durada: 108 minuts.
Intèrprets: Colin Farrell, Ewan McGregor, Hayley Atwell, Sally Hawkins
  

Res millor a la vida que la promesa d’una bona pel·lícula i el què és millor, en bona companyia. I si és a Sitges, millor encara. El dimarts 9 d’octubre, jo, el Pau i el Rafa esperàvem impacients a la cua de l’Auditori del Gran Melià, entrada en mà. I no una pel·lícula qualsevol, no, la nova pel·lícula del Woody Allen. Cassandra’s dream. Una bona manera d’acabar el dia, se’ns dubte. 

Vaig descobrir el Woody Allen amb una de les seves primeres pel·lícules, Take the money and run (1965), però va ser una de les més atípiques d’ell i per a mi, més excepcionals, la que em va entusiasmar. I va ser anys després quan vaig descobrir-la. Era The purple rose of Cairo (1985). Jo era un petit consumidor ja mig malalt de cinema bàsicament de gènere, però ja començava a veure que no només existia l’horror i la sang, en aquell medi tant atractiu (encara que m’apassionaven moltíssim els dos conceptes!). I la visió de la pel·lícula no només em va impressionar, sinó que a més a partir d’aquell moment el Woody Allen va esdevenir algú força interessant que a més de fer-te somriure com a Take the money… o fer-te riure de manera DESESPERADA, com em passa SEMPRE que veig Manhattan murder mistery, era algú capaç de construir una història què, amb el pas dels anys, m’anava semblant més i més encertada, intensa i genial. A més, allà s’hi produïa el que per primer cop a la meva vida veia en una obra cinematogràfica: el joc de realitat i ficció del cinema i els seus personatges. Un joc que a la literatura que posteriorment vaig estudiar ja s’havia produït (i no precisament de manera contemporània) en meravelles com el Quixot del Cervantes o el Niebla de l’Unamuno. I també, per què no dir-ho, en còmics tan especials com l’Animal Man, i que em van costar tant de comprendre en el seu moment.

Els personatges de The purple rose… s’enamoraven dels personatges d’una pel.lícula dins una sala de cinema… i també havia aventures per conquerir tresors! I, tot plegat, en el fons explicava la manera més ràpida i melancòlica de fugir de la realitat que ningú (i menys jo de manera conscient) es pogués imaginar. Una manera d’estimar i d’entendre el l’art cinematogràfic. I amb ell es fugia (com tots de vegades ho fem) d’una realitat lletja que esperava a la seva protagonista, la Mia Farrow, després de cada “terapéutica” sessió de cinema. Mai ningú s’havia apropat tant a la meva manera d’entendre aquest art i aquest fet, el del cinema, com el Woody Allen amb aquell història. Un art que em feia  i em fa encara desaparèixer del món, per després tornar-hi a aparèixer de vegades amb un somriure a la cara, o de vegades amb un crit d’esglai, o una llàgrima… 

Comprendreu, és clar, que després d’allò tot el que feia aquest homenet baixet i lleig (almenys per la majoria) a la seva i amb la seva estimada Nova York era motiu de la meva curiositat… I que poques vegades en sortia decebut. I malgrat confesso que la pel·lícula no la vaig veure al 85 ni al cinema, i que la meva afició per ella no es va traslladar cap al director fins més endavant, precisament amb l’arribada de la collonuda Manhattan murder… comentada abans, he de dir que és un dels directors i creadors més genials, intel·ligents i divertits que mai ha parit aquesta indústria. I això era independent al meu descobriment, perquè la seva màgia està sempre present miri qui miri les seves obres. 

Almenys fins ara! Perquè la seva Cassandra’s va ser una decepció, la veritat. I no m’atreveixo a fer sang de la seva nova producció, però és que ja comencem a trobar a faltar el Woody. De fet, des de Match point tinc la impressió que no l’ha tornada a encertar i que navega per territori desconegut. Si bé he de dir que Scoop no era tan dolenta com es va dir (vaig passar una bona estona, se’ns dubte), sí que és cert que no tenia la gràcia, la intensitat de les comèdies del Woody Allen dels 80 i els 90. I és clar, estava Match point acaba de estrenar-se, una de les seves pel·lícules que penso seran més recordades i celebrades, i amb raó! Així, i des d’aquesta perspectiva, Cassandra’s dream esdevé una obra que no arriba a l’espectador, tot i estar més que ben interpretada (Colin Farrel i Ewan McGregor) i igual de ben dirigida com sempre. El problema, però, es la història: sembla que el realitzador de la mirada trista i la conversa irònica vulgui donar la versió en negatiu dels personatges de Match point conduint-los per camins que esdevenen, sota el meu punt de vista, previsibles i moralistes. La pel·lícula no funciona perquè no és fresca i no acaba mai d’arrencar ni el somriure ni l’esglai en l’espectador, amb la qual cosa navega per territoris confosos que no són ni carn ni peix i sense tenir massa clar, em penso, què és el que realment es vol explicar.

Però és clar, aquesta és la meva opinió. Espera, i la del Rafa, I la del Pau. Varem passar-nos la sessió despertant-nos els uns al altres perquè ens adormíem, i bé… això sempre em causa tristor, quan estic al cinema. I més quan parlem del gran Woody, a qui sempre respectaré i donaré les oportunitats que calguin perquè ja ha demostrat, i de sobres, qui és i de quina pasta està fet. Però sisplau, Woody, no marxis i torna! Et trobem a faltar!