(Per llegir, evidentment, escoltant Chick Habit, última cançó de la BSO de la pel.lícula Death Proof: http://www.youtube.com/watch?v=-jgmf5Kpz04) 

Dirección y guión: Quentin Tarantino.
País:
USA.
Año: 2007.
Duración: 113 min.
Género: Acción, thriller.
Interpretación: Kurt Russell (Stuntman Mike), Sydney Tamiia Poitier (Jungle Julia), Rosario Dawson (Abernathy), Vanessa Ferlito (Arlene), Jordan Ladd (Shanna), Rose McGowan (Pam), Tracie Thoms (Kim), Mary Elizabeth Winstead (Lee), Zoë Bell (Zoë), Omar Doom (Nate), Michael Bacall (Omar), Eli Roth (Dov), Quentin Tarantino (Warren), Monica Staggs (Lanna), Michael Parks (Earl).
Producción: Elizabeth Avellan, Robert Rodriguez, Erica Steinberg y Quentin Tarantino.
Fotografía: Quentin Tarantino.
Montaje: Sally Menke.
Diseño de producción: Steve Joyner y Caylah Eddleblute.
Vestuario: Nina Proctor.
 

http://deathproof.es/  

Quin riure, déu meu! I quina sensació més estranya de culpabilitat! I quins crèdits finals! I quina banda sonora (un altre cop) més genial! I… cony! Per on començo? Comencem pel començament, que sempre és el més intel·ligent, encara que el mateix Tarantino em fotria un joc d’hòsties si escoltés això…

I el principi seria el següent: dos gamberros es reuneixen per a sopar i veure cinema del cutre; i com són, a més de freakis, dos directors d’éxit, decideixen fer una revisió del cinema de sessió doble que tant de moda va estar als EEUU dels 60’s i 70’s. Un cinema que es caracteritzava per tenir uns guions infumables que despatxaven històries de por, ciència ficció i sang i fetge a parts iguals i sense massa sentit, apart del de fer gaudir la gent que l’estava mirant (o no, depén de si anava acompanyat). El lloc on aquestes joies es projectaven era al que s’anomenaven les “Grindhouse” que és el títol original que el Tarantino i el Rodriguez van donar a la seva obra. Concebuda d’aquesta manera, als EEUU es van estrenar ambdues pel·lícules (la del Rodriguez, titulada Planet terror i la del Tarantino, aquesta Death Proof) amb la mateixa filosofia de les sessions dobles: un dos por uno de bajanada i mitja i el més passat de voltes que es pugui imaginar. Aquí això no ha estat així, per un parell de motius: als EUA la pel·lícula va punxar bastant, i els productors van decidir que a Europa les estrenarien de forma independent per tractar de recuperar els diners. L’excusa, però, fou que a Europa “no s’entendria el concepte de Grindhouse, perquè no hi ha tradició al respecte. En fi, que els imbècils ens tracten d’imbècils… El que passa, és que per a fer aquest producte no parlem pas de directors qualsevol ni allò que han concebut és cap porqueria. I bé que ho saben, ells…  

Si la pel·lícula del Robert Rodriguez és la millor de les que aquest senyor ha filmat (i ja en parlarem en un altre moment, en tot cas), trobo més necessitat a parlar de la del Tarantino per la fascinació culpable que em provoca. Jo, tot un professor/tutor que cal que ensenyi normes de civisme i comportament als meus alumnes, fascinat per dues hores de conversa malaltissament buida i vulgar? Fascinat per l’espectacle festiu de la violència més extrema? Doncs mira, sí. I no sé si em vull justificar ni si cal, però tractaré, com a mínim, d’explicar els motius d’aquesta atracció (que per cert no només es dona en el meu cas: tot un grup important de persones “serioses” que conec també s’hi veuen abocades…) 

Situem-nos. Any 92. Novament a Sitges, en el seu 25è aniversari. Un paio de conversa accelerada i passadíssim de voltes porta sota el braç la seva opera prima (sense tenir en conte el llarg reconvertit finalment en curt My best friend’s birthday), Reservoir dogs, que acaba de ser premiada a Toronto, Avignon i d’altres festivals de circuits més aviat independents. Està volat, el tio, i es nota. Fa com curiositat veure de què és capaç, primer, i si ho farà bé i crearà la tensió que, ell mateix explica, va fer marxar algun un espectador d’un altre festival… La tercera pregunta que ens fem és si es tracta d’un boques. El tio acaba demanant a tot l’auditori que no dubti a comentar amb molt de plaer la pel·lícula i tot allò que no ens hagi agradat a la sortida del cinema. Tots plegats estem al·lucinant. I amb ganes. O és un gran venedor, o realment el que veurem és bo. O decent.

Quan comença, la primera escena ja demostra del què és capaç. Primera resposta a la meva primera pregunta. La segona escena ens glaça la sang, amb un Tim Roth espectacular perdent sang a la part del darrera d’un cotxe. Continua responent a les preguntes, aquest cop la segona: comencem a entendre ( i ho acabarem de fer a meitat del metratge) que algú no aconseguís aguantar la tensió que provoca la visió de la pel·lícula). És un boques? Sí, ho és, però un boques que sap què es fa i com ho fa… Acaba. Tots respirem. Ha estat realment fabulós, estem (estic) entusiasmats. Això que hem vist és bo, fins i tot brillant. No només decent. Sabem que hem vist una cosa nova, però que ens sona a tots plegats. És com si ja l’haguéssim vist, la pel·lícula, sense haver-la vista… I això serà una constant al seu cinema a partir d’aquell moment.  

Seré sincer: el Tarantino em fa ràbia. Perquè fa el que sempre m’hagués agradat fer. És un reinventor del cinema més maltractat o oblidat per crítica i públic (el gran públic, és clar), al que hi afegeix gotes de cinema considerat “de qualitée” unànimement, que provenen dels clàssics i de l’afició brutal que aquest home demostra que té pel cinema en general. Ha fet callar moltes boques, i ha aconseguit que els seguidors i malalts d’aquestes pel·lícules (que som moltíssims) les veiéssim reconvertides en pel·lícules ara molt més grans, molt més importants; i parlo de totes aquelles obres que tantes tardes i nits collonudes ens havien proporcionat, en sales de cinema de barri, -com ara el Liceu de Sants i les seves delirants “8 hores del terror”- o a casa amb amics i l’VHS traient fum pels descosits. 

Tot continua amb Pulp fiction (1994), pel.lícula que em va deixar absolutament consternat. Va ser d’aquells moments en què surts del cinema amb la sensació de que, per fi, havies vist una cosa gairebé revolucionària (sense ser-ho realment, aquesta és una de les seves grans virtuts). I després vindrien Jackie Brown. I Kill Bill. I ara Grindhouse i en concret Death proof. 

I per tot el que he dit més amunt m’agrada el cinema del Tarantino. A més d’aconseguir dotar a les seves obres d’una estètica molt i molt personal, i molt atractiva, el Tarantino fa homenatges. I és molt bon director d’actors: només cal recordar com va recuperar el Travolta a Pulp fiction, per exemple. I si veiem Death proof, veurem novament una gran feina en aquest sentit. Les actrius (els dos grups d’actrius) que hi participen fan assaborir a l’espectador cada paraula de les seves converses, cadascuna de les seves opinions i cadascun dels seus moviments. I no és gens fàcil, perquè sembla que aquest director jugui amb el tempo de la història sempre al límit, fent que en el moment precís en que comences a estar una mica tip, de tanta xerrameca, patapam!: passa alguna cosa que reestructura allò que no estava estructurat, només insinuat, allò que encara no existia. I ho estructura cap a la història que se’ns vol explicar. De tota manera, en el cas d’aquesta Death proof, és infinitament més important la forma que el fons, perquè si bé el que s’explica podria ser l’argument de qualsevol d’aquelles pel·lícules de les que parlàvem, aquí és la manera en que es presenta la història el que aconsegueix donar rellevància a la pel·lícula. I no és dolent, això, ni molt menys. Més aviat és molt fresc, i una manera de fer molt pròpia i personal. 

La història parla d’un personatge que havia estat doble de cinema (Stuntman Mike, interpretat per un gran Kurt Russell) i que ara és en hores baixes. Retirat i passat d’edat, ja ha perdut l’atractiu que en algun moment havia posseït i supleix les seves frustracions al volant d’un cotxe “death proof” (a prova de mort) “tunejat” per la mateixa indústria per a resistir les escenes més bèsties d’acció. El problema consisteix en que per suplir aquestes frustracions es dedica a assetjar primer i assassinar després a noietes “indefenses”fent servir el cotxe com una prolongació del seu propi cos i convertint-se tots dos junts en una màquina de matar (aparentment) imparable.Com podreu veure, tampoc és un argument per tirar-hi coets (bé, si més no, per la majoria… a mi em va semblar, a priori, una promesa interessant plena de referències cinematogràfiques). Però com he dit, ell fa que tot sigui especial. Espectacular. Des dels tràvelings inicials seguint els peus de les actrius (per cert, quina filia pels peus, mister!!!) fins a les impressionants escenes de persecució i sobretot del primer accident de cotxe (repetida fins a tres vegades), un prodigi de força i brutalitat. Però també estan les converses, que mostren uns personatges plens de realisme… o un soprenent final que no em puc treure del cap, on la cel.lebració de la violència i la brutalitat és acompanyada per una cançó lleugera (“Chick Habit”, de l’April March) que aconsegueix que l’espectador no sàpiga si riure o deixar de mirar la pantalla…

Jo vaig riure, i encara ric, de la bestiesa que contemplàvem… I és aquí quan torno a fer referència al principi d’aquest article. Vaig anar a veure aquesta pel·lícula acompanyat d’un amic, i quan va acabar jo estava pixant-me de riure. Immediatament ens varem mirar i em va preguntar: “¿Pero a ti esto te hace gracia?” I em vaig avergonyir. Però només un momentet, perquè de seguida vaig recordar que allò era només una pel·lícula, un divertimento que no sé per quins set sous m’encanta dins d’un gènere que des de petit m’ha fascinat. I sempre ho farà. Puto Tarantino, fill de la gran puta! Visca la mare que et va parir!   

deathproof.jpg