(per llegir escoltant el tema Make it Wit Chu, de l’album Era vulgaris, dels Queens of the stone age: http://www.youtube.com/watch?v=OIs3cDErqoo) 

Espanya. 2007
Director: Gonzalo López-Gallego
Productors executius: Juan Pita, Juanma Arance, Miguel Bardem, Elena Manrique
Guió: Javier Gullón
Fotografia: José David Montero
Muntatge: Gonzalo López-Gallego
Direcció artística: Peio Villalba
Efectes especials: Romanillos
Maquillatge: Pepe Quetlas
Vestuari: Tatiana Fernández
Durada: 90 minuts
Intèrprets: Leonardo Sbaraglia, María Valverde, Pablo Menasanch, Francisco Olmo, Manuel Sánchez Ramos

Quan a l’Auditori del Gran Melià hi va aparèixer l’Sbaraglia em va agafar una mandra terrible. El nen comença a baixar el passadís del cinema acompanyat del Gonzalo López-Gallego (el director i per a mi, l’ÚNICA figura que em ve de gust escoltar parlar en aquests tipus d’actes SEMPRE), i de l’actriu Maria Valverde. Com si fos la reina de la festa, i amb copa de vi (o el que fos) inclosa a la mà, caminava cap a l’escenari tan pagat de sí mateix que vaig pensar que si no ho feia bé, molt bé, faria els possibles per no tornar a veure una pel·lícula seva. Venien ganes de fer-li la traveta, i jo, que no en sabia res de la cinta que anava a veure, m’estava començant a penedir d’haver comprat les entrades.Bé, doncs, no ho feia bé, l’Sbaraglia. Està superior, fabulós. El millor actor de l’edició del festival d’enguany, per a mi, i d’una manera indiscutible. I tenint en compte que a la pel·lícula  hi circulen gairebé només quatre personatges, dels quals dos (ell i la Valverde, fantàstica també)són els protagonistes absoluts, encara més mèrit. 

Però al final… què és el que anava a veure? Doncs una persecució. De fet, la història d’una persecució que esdevé tràgica pel que implica; un fet sense sentit entre uns perseguidors desconeguts fins gairebé el final de la cinta (i on serà el descobriment de qui són i el què són el que esdevindrà la vertadera tragèdia) i dos perseguits dels què no en sabrem masses coses, i on la intuïció per l’espectador per descobrir-les (evidentment gràcies a les subtils dades que ens dóna un intel·ligent Gonzalo López-Gallego) faran encara més interessant (a més de commovedora i difícil) la història.

Tot s’inicia quan en Quim (Sbaraglia) coincideix amb una noia, la Bea (Valverde) a una benzinera. S’enrotllen als lavabos, “aquí te pillo aquí te mato”. Ella surt, li desitja bon dia i ell s’adona quan va a pagar la benzina que no porta la cartera. Decideix perseguir-la perquè li ha pagat aquesta despesa abans de marxar i s’acaba endinsant en un terreny muntanyós força esquerp i solitari. Quan gairebé comença la seva particular persecució, algú dispara al seu cotxe… i s’inicia la persecució de debò, que durà als protagonistes a un malson malaltís i als espectadors a un viatge desesperat i anguniós que acabarà essent més trist que terrorífic.

 

Recordo moltes pel·lícules que es desenvolupen a entorns naturals, com per exemple al desert. I moltes trames, no necessàriament de terror, que també ho fan. Penso sobretot en Duel (El diablo sobre ruedas, 1971, Steven Spielberg), The hills have eyes, del Wes Craven (1977), o la versió del 2006, d’Alexandre Aja,  o les aventures dels sonats de The Texas Chainsaw Massacre, del 1974 en el cas de l’original del Tobe Hopper en el de la versió del 2004, del Marcus Nispel. En totes i en algun moment el desert s’hi fa present a la història com a un element atemoridor i que no dóna opcions als protagonistes. Un element injust i insolidari amb la supervivència dels perseguits per la seva solitud i grandesa, per la seva capacitat de multiplicar-se en l’espai gairebé de forma infinita.

També penso en d’altres entorns naturals. Boscos, casas endinsades en paratges envoltats d’arbres… com els de The Blair Witch Project (1999) dels directors Daniel Myrick i Eduardo Sánchez, Evil Dead (1984) del Sam Raimi, la terrible Funny games del Michael Haneke (1997) o, en part, la desconeguda Ils, del David Moreau y Xavier Palud, programada el segon dia del festival de Sitges de l’any passat i que em va semblar un exercici més que vàlid per a provocar la tensió en l’espectador (a més de fer una crítica de fons important a una societat dominada per la violència sense sentit). Evidentment, em deixo moltes que podria citar (com la magnífica i controvertida Haute tension, també de l’Alexandre Aja). En totes elles aquest entorn i juga un paper fonamental, desesperant per a les víctimes i favorable als botxins que l’aprofiten per a dur a terme les mes terribles de les seves perversions.

Suposo que són els espais oberts. Una mena d’agorafòbia que l’espectador experimenta sempre com una bufetada i que li transmet una forta sensació d’inseguretat. Els entorns naturals, cruels (per a nosaltres) per la seva rudesa l’espectador no els fa seus perquè transmeten falta de control, que en general es correspon amb nosaltres, ciutadans “urbanitas” d’entorns que no són menys terribles (ni molt menys) però sí més coneguts i per tant menys  colpidors. A més, depèn com no necessiten massa artifici per crear una escena meravellosa i diferent, trencadora per la seva construcció. Només caldria recordar l’escena final de Seven (David Fincher, 1995), enmig d’un desert il·luminat per un sol espatarrant, quan en canvi tota la pel·lícula ha estat envoltada de foscor, pluja i una falta evident de color en la imatge. És la necessitat de la ciutat de ser fosca per a ser terrible, quelcom innecessari en els espais salvatges (en molts casos) perquè aquest entorn ja és amenaçador. Aquell final de Seven no enganya a ningú amb ombres ni sorolls estranys, i mostra l’horror en la seva plenitud. Cap artifici, i pànic a la sala.

A El rey de la montaña l’entorn és bàsic, i ja el mateix títol el menciona de manera irònica. I la obra del López-Gallego es construeix de manera més que enginyosa al voltant d’aquest entorn, i suportada per dos actorassos en els què hi recauen més d’un i més de dos primers plans que mostren desenes de registres diferents. Un autèntic repte pels actors que treuen nota molt i molt alta i em dóna la sensació que sense despentinar-se. Espero que ambdós ens donin moltes alegries en el futur. (Però sisplau, Sbaraglia, la propera vegada deixa de fer l’imbècil i comportat com una persona, que no costa tant!). 

Recomanació, doncs, per part meva, més que necessària, i per molt motius. Entre d’altres, que trigaré a oblidar l’impacte d’una pel·lícula que té uns dels seus mèrits en la mirada trista d’un gos en un final tant preciós com enverinat de crítica al sense sentit de la quotidianitat, de vegades molt més cruel que qualsevol pel·lícula de les que abans he parlat. Trigaré a oblidar com, novament, el festival de Sitges em va regalar una altra hora i mitja de bon cinema, honest i de bona factura.  

reymontana.jpg