(per llegir mentre s’escolta el tema Revenge over the Ultra Vixen, de l’album Life in Histerya del grup Vyvian)

Dirección: David Cronenberg.
Países: Reino Unido, Canadá y USA.
Año: 2007.
Duración: 100 min.
Género: Drama, thriller.
Interpretación: Viggo Mortensen (Nikolai Luzhin), Naomi Watts (Anna Khitrova), Vincent Cassel (Kirill), Armin Mueller-Stahl (Semyon), Sinéad Cusack (Helen), Jerzy Skolimowski (Stepan).
Guión: Steve Knight.
Producción: Paul Webster y Robert Lantos.
Música: Howard Shore.
Fotografía: Peter Suschitzky.
Montaje: Ronald Sanders.
Diseño de producción: Carol Spier.
Vestuario: Denise Cronenberg.

Parlo amb el Benet desesperat i li dic que m’avorreixo. És tant típic dels diumenges (o dels dissabtes, o divendres…) que ja no té ni gràcia. “T’apuntes al cinema?”. M’agrada habitualment anar-hi sol però avui no em ve massa de gust. I la pel·lícula promet. La meva por és que sigui tan bèstia que l’amic en qüestió m’escapci el cos d’adalt a abaix en acabar. És així, delicadot, el nano… Bon nano, però de navalles i d’altres objectes punyents no en vol sentir a parlar massa. Bé, d’algun en concret sí, però aquesta és una altra història… I el Benet em diu que sí. Me’n alegro. Anar al cinema amb gent que aprecies és el que fa que sigui una experiència millor inclús de la que ja és. I malgrat ell m’anomena “freaky” del cinema, sé molt bé com li agrada i gaudeix del de bona qualitat. El què passa és que no sé si sap ben bé on s’ha ficat, on l’he ficat.

Perquè avui és un Cronenberg. I per aquells que no en sàpiguen res (o poc), d’ell (entre els que m’hi considero, evidentment), diré que és dels que fan que el cinema calli i es geli l’ambient; és dels que aconsegueixen fer traspassar el mal rotllo més enllà de la pantalla, dels que t’apallissen amb la imatge i la història quan menys t’ho esperes.  És un molt bon director, el Cronenberg. I ho va demostrar de debò amb la sublim i tremendament perversa  Dead ringers (Inseparables, 1988), una cinta on va anar el més enllà possible en la seva descripció patètica de les obsessions, les pors i el dolor dels homes, de les dones i les seves (nostres) relacions. I no li va caldre més element fantàstic que el de l’actor Jeremy Irons, i dic fantàstic perquè és el més proper que se m’acudeix a dir “fora del que és comú”, o gairebé irreal per la seva genialitat. I a nivell de direcció, només el senyor Lynch estaria a l’alçada de tal fotografia de la neurosi i l’obsessió amb joies de la foscor com Mulholland drive (2001) o Lost Highway (1996), de les que parlaré quan em vegi amb cor i tingui molt de temps per rumiar el què diré: només faltaria que deixés malament les pel·lícules i el director que penso més m’apassiona; no m’ho perdonaria mai!

I el què era terrible de Dead Ringers era la malaltissa possessió de l’altre, vist com a element substitutori del que un no és capaç de fer ni de ser. El què era malaltís era comprovar com l’ésser humà podia arribar a perdre els papers i el que el fa humà en funció d’una relació que el degradava com a persona i com a ésser racional. El deixar-se anar en aquest cas que no portava més que a l’autodestrucció lenta de la pròpia persona, i consentida en algun dels personatges. Terrible però poètica pel·lícula, capaç de transmetre tot això amb fluïdesa malgrat la densitat de la proposta. Amb això, el Cronenberg es va graduar com a gran del cinema, sempre sota la meva òptica, és clar. I tampoc voldria obviar el que va aconseguir durant els 70’s i 80’s, ni molt menys. De fet, el vaig descobrir amb les pel·lícules d’aquesta època; el què passa és que em penso que quan les vaig veure no tenia la suficient maduresa com per a comprendre el què proposaven i, si bé més tard les he recuperades i m’han semblat excel·lents -des de Videodrome (1983), passant per la revisió de The fly (1986), o The Brood (1979) o Scanners (1981)-,  suposo que d’alguna manera aquest record les ha perseguides fins que (penso que inconscientment) les he apartades d’allò que finalment més m’ha interessat d’ell. I últimament està més enllà del que podíem esperar; i tot i que penso que amb Dead Ringers va arribar a un cim gairebé insuperable, el que està fent ara està proper, molt proper a assemblar-s’hi.

I el seu últim apropament a la violència des del cinema és contundent i rotund, fred i calculat, dolorós i sentit. S’anomena Eastern promises (Promesas del este) i t’atravessa com un full d’afaitar amb el que t’explica i amb algunes de les seves imatges.

La història parla de com l’Anna, una llevadora de Londres de descendència russa (Naomi Watts) es troba assistint al part d’una menor d’edat que mor al néixer la criatura. El descobriment d’un diari que aquesta du al damunt motivarà l’entrada de la  noia en l’infern de les màfies russes (en aquest cas de Londres) i que es posi en contacte amb Nikolay (Viggo Mortensen), un misteriós xofer del fill d’un dels caps més perillosos d’una d’aquestes organitzacions criminals. L’encreuament entre la innocència de l’Anna, que vol salvar la criatura trobant els pares de la mare morta amb la maldat gairebé física que destil·len alguns d’aquests executors de la mort serà un dels motors d’una trama que va molt més enllà del que l’espectador pugui imaginar des de l’inici. No és (ni molt menys) una pel·lícula que tracti les màfies i el seu codi intern, com algú podria pensar .O almenys no és només això. Torna a ser un capbussament al món de la violència amb el detonant (o motiu) del crim organitzat rus per explicar determinats comportaments basats ens la tradició, el poder i la por com a element de control. 

M’agradaria fer saber a la gent que llegeixi aquest comentari que nova la pel·lícula del David Cronenberg es gairebé d’obligada visió, però també voldria recordar que no és una pel·lícula gens fàcil. La violència de la que es nodreix la història és un element fictici, però es mostra molt i molt real, molt “bruta” i molt despullada. La veritat és que durant la projecció patia pel Benet, que anava esbufegant amb determinades escenes i no sabia si allò era el que s’esperava (després em confessava que sí, que li havia agradat). I per tant us aviso que no és un conte de fades. Però no ho és no només per la violència que destil·la, sinó també per la història que explica.

El patetisme de les relacions entre un pare (un terrorífic Armin Mueller-Stahl) que vol que el seu fill, Kirill (Vincent Cassel), acabi agafant les regnes del seu “imperi” i aquest es fan evidents en la manca absoluta de confiança del primer en el segon, i la manera penosa d’arrossegar-se del segon davant el primer per demostrar d’alguna manera que és digne de la “successió” (patetisme que es fa evident en una escena de terrible humiliació verbal, evidentment de pare a fill). Però no ho és. I no ho és perquè és feble, i el pare ho sap. I és feble perquè és humà, com demostren algunes de les escenes més colpidores de la pel·lícula. I el fet de ser humà l’impedeix ser el què el seu pare vol. I és que un ésser humà no pot fer-se càrrec dels assumptes que, s’explica a la història, duen a terme els mafiosos. En canvi el pare troba en la figura del Nikolay el possible “príncep” que el succeeixi amb garanties i el fill, que manté una relació “difícil” (per no desvetllar res més) amb el Nikolay ho sap. I aquest fet el mata cada dia. Això i el no saber-se “mereixedor” del títol de successor. D’altra banda, l’Anna descobreix en el personatge del Nikolay algú que està és enllà del que imaginava i això dóna un nova història a la cinta, potser no tan interessant com les altres però sí curiosa i humana dins de tanta inhumanitat: és aquesta relació que es produeix entre ells la única de les relacions que no estan podrides a la història, i la que d’alguna manera fa que l’espectador respiri de tant en tant.

La mentida i la traïció també estan presents constantment a la pel·lícula, i passen a ser essencials en un tram final que va pujant de to fins a esdevenir gairebé insuportable amb l’escena de la sauna, on el Cronenberg es desmanega per a transmetre el dolor despullat d’una baralla a mort i a ganivetades, i us ben asseguro que ho aconsegueix: no sé si aquesta escena passarà a la història del cinema, però penso que s’ho mereixeria. Mai un escenari tan poc dotat per a mostrar tensió com aquest s’havia convertit en tant lògic per a precisament mostrar-la amb aquesta força i aquesta crueltat. I és lògic, perquè el fet d’estar despullat et fa més vulnerable, i això continua (i continuarà) essent així. A més, a aquesta escena se li sumen un parell més que fan que parlem d’una pel·lícula extremadament cuidada i pensada per a aconseguir el seu objectiu, que seria fer una dissecció, de nou, de les relacions humanes i de la violència com a element integrador en les mateixes, com a element bestial que en determinats casos les aglutina i les podreix sense remei. 

En sortir del cinema em miro al Benet i em diu “que t’ha semblat?”, i li contesto, amb alguna crispeta encara entre les dents (sí, menjo crispetes moltes vegades! Passa res?): “Doncs sí, i molt”, I aleshores comentem la jugada, què és el millor d’anar al cinema amb algú, i ell segur que pensa de nou que soc un “freaky”, M’és ben bé igual. Sobretot tenint en compte que dels que jo conec, ell és un “freaky” amb qui em resulta agradable passar una tarda que es veia venir seria un desastre. Gràcies, lerdo. Per la part que et toca (que saps que és molta).