(text escrit fa molt de temps; recomano escoltar The chamber of 32 doors de l’àlbum The Lamb Lies Down on Broadway dels Genesis, que va ser el detonant d’això que ara llegireu, no sé ben bé per què: http://www.youtube.com/watch?v=KS7XJviAfLU, aquest enllaç no pertany a aquesta cançó, no n’he trobat cap, però si a Carpets crawlers, una altra tant interessant com aquella)

Dolor, és la paraula. A tots nivells. Dolor, el què experimento. No és ben bé físic, però ho és. I tant cert com que no em sé capaç de superar les circumstàncies de la fugida endavant, el dolor se’m tornarà a presentar en la vint-i-sisena fase del que sigui que ha d’arribar. Les meves passejades per la irrealitat de les teranyines no em fan sentir menys interessant en res, perquè no ho sóc pas, d’interessant, i si ho he estat algun cop ara m’és ben bé igual.

A les portes de la vint-i-setena no me’n surto, i les futeses venen i van amb la enyorança del que escolta com tot esdevé diferent i absolutament irreparable. No estic indiferent però en la vint-i-vuitena potser ho estaré. La música no m’ajuda i el dolor em fa sentir viu però mort a l’hora. Els tòpics em fan dir bajanades. Em fan escriure estupideses que a ningú li interessen. Ja hi som , a la vint-i-novena? I si hi som, quina diferència s’escau entre ella i l’anterior? Capes d’oli recremat en un suro color de fusta se m’alcen al davant dels ulls més espantadissos que mai s’havien activat. Cop sec, de destral: la nostàlgia em parteix els llavis dels braços, que espeteguen i s’alcen demanant un viatge de no retorn. Suficientment adolorit per patir, però no per fugir.  

És en la trentena fase quan decideixo que ja n’hi ha prou.