(per llegir escoltant l’All i need dels Radiohead, del seu album In rainbows: http://www.youtube.com/watch?v=SlZrzHGWcdA)

Índia/Regne Unit/Estats Units. 2006
Director: Tarsem Singh
Productor: Tarsem Singh
Productors executius: Arjit Singh, Tommy Turtle
Guió: Dan Gilroy, Nico Soultanakis, Tarsem Singh, a partir de la pel·lícula Yo Ho Ho (1981) de Zako Heskija
Fotografia: Dan Hubbard
Muntatge: Robert Duffy
Música: Krishna Levy
Disseny de producció: Ged Clarke
Direcció artística: Lisa Hart
Supervisor d’efectes especials: Adam Howarth
Vestuari: Eiko Ishioka
Durada: 118 minuts.
Intèrprets: Lee Pace, Catinca Untaru, Justine Waddel, Julian Bleach

Mai he estat massa amic, dels contes. No sé perquè, la veritat, però és així. No recordo tampoc de petit que ningú me’ls expliqués, i no és cap retret, ni molt menys!. Em penso que me’ls explicava jo, i que no eren de final feliç, tenint en compte quin tipus de pel·lícules veia ja en aquells moments. I quin tipus de còmics, i de llibres llegia. Sempre “d’amagatotis”, és clar, perquè els meus pares sabien perfectament que de nit les passava -i passaven, de rebot- magres si se m’acudia veure’n alguna o llegir alguna cosa horripilant d’aquelles… 

Però és clar, els contes no son horripilants. Almenys els que s’expliquen als nens (tot i què en els seus orígens sí que normalment ho són, de terribles i cruels). I en aquest fet si que recordo que pensava que els contes no podien ser allò que ens explicaven (tot i que jo no n’escoltava massa, com ja he dit). Creia sempre que hi havia molta mentida, al darrera. Aquelles històries de llops, princeses i porquets construint fortaleses davant un enemic que bufava… No sé. No ho acabava de veure gens clar. I a més, perdoneu però… què coi hi pintaven un llop disfressat de iaia i xerrant amb una nana vestida tota de vermell? Que no ho veia, la noieta aquella, que allò del llit no podia ser la seva àvia? Que allò no podia acabar bé de cap de les maneres? I per què de color vermell? Pretenia que la descobrís tothom per allà on decidís anar? O volia excitar al llop? I per què el llop l’amenaçava NOMÉS en arribar a casa de l’àvia, si se la volia menjar?I dels porquets, què me’n dieu?? Per què nassos no agafaven uns castors, ja que tot es movia entre tanta fauna, que els dissenyés una tanca plena d’aigua per a impedir l’entrada del llop? No ho sé, una mena de dic fet amb pedra, o alguna cosa per l’estil… perquè és clar, si tot es movia entre la realitat i la ficció… si tot s’hi valia… 

Jo n’hagués fet d’altres, de contes. I de fet, com he dit, me’ls explicava. I per sort no els vaig explicar a ningú més que a mi mateix, perquè estic convençut que no haguessin tingut aquells finals ni s’hagueren desenvolupat d’aquelles maneres. I els personatges s’haguessin assemblat molt més al que és real que no pas al que ja sabia que no ho era real. I és que els nens no són rucs, per molt que de vegades els tractem com a tals. Els meus contes, terribles, es van amagar sempre al darrera de la meva pròpia imaginació, perquè fins i tot ella no volia que res de tot allò sortís cap a fora. Una pena, haver estat un nen tan poc atrevit… 

I si penso amb cinema, em venen al cap pel·lícules que em posen nerviós i que no deixen de ser contes. I ara em guanyaré uns quants enemics, però ja se sap, que en els gustos… Una de les que m’hi posen (o m’hi van posar) de nerviós és Wilow (Ron Howard, 1988), tot i saber que no és, ni molt menys, una mala pel·lícula. Era, tot allò, massa bonic, no sé com dir-ho. Massa bones intencions. La mirava, al cinema, amb els meus catorze anys i m’avorria com una ostra. Pensava amb Blade runner (1982), Alien (1978) totes dues del Rudley Scott, i pensava també amb els meus còmics de l’Spider-man, o del Daredevil. I em preguntava un cop i una altre per què ningú s’atrevia a fer pel·lícules d’aquells personatges que tant m’estimava, i que tant em van acompanyar. Com es podia fer una pel·lícula d’un cosa tan avorrida com la història de conte de fades del Wilow i no de la contradictòria personalitat del Peter Parker, que era un absolut reflex de la realitat de qualsevol noi de la seva edat? Era injust!

I no tot era terror o fantasia: també pensava, i molt, en The color of the money (Martin Scorsese, 1986), una pel·lícula que recordo haver vist a un cinema de reestrena ,és o menys a l’època que vaig veure el Wilow, amb la meva germana Marisa i el meu amic Eugenio, i que recordo em va fer al·lucinar amb les posicions de la càmera sobre la taula de billar i el xoc en primeríssims de les boles de colors. Un joc, el del billar, al que em vaig aficionar TERRIBLEMENT -sempre he pensat-, gràcies a aquesta pel·lícula. I després d’ella i també gràcies a ella, vaig veure The hustler (El Buscavidas, del Robert Rossen, 1961). I vaig descobrir a un dels mestres. I tantes d’altres…. Què hi pintaven, doncs, aquelles historietes, a la meva vida? Mai hi vaig saber trobar el profit. 

Doncs aquest any, i de nou gràcies a Sitges, s’ha produït el que mai pensava que seria possible: una reconciliació. Per fi he vist que un conte pot ser preciós, però que aquesta bellesa, per a mi, té un preu. El preu, possiblement, el de la innocència d’una pobre nena que no té cap culpa d’escoltar el conte més ben explicat (o mal explicat, si t’agraden els que abans he comentat) de la història dels contes. Un conte explicat per un adult desesperat, per una persona que no pot ni vol un final feliç per a cap fantasia, perquè la crueltat del què és real l’ha colpejat amb tanta força que no pot creure en res que no sigui pervers, o estigui enverinat. Un adult que, com molts en algun moment de les nostres vides, s’ha vist superat per les circumstàncies i de vegades ha desitjat que el dolor tan sols l’abandonés el més aviat possible, i sense fer massa més mal.

És aquesta, doncs, la novetat que fa de The fall una pel·lícula preciosa, i la guanyadora penso que merescuda del premi a la millor pel·lícula del Festival de Sitges d’aquest any. Per a mi, una troballa, una autèntica sorpresa. El director d’aquesta joia coproduïda per la India, el Regne Unit i els EUA és el Tarsem Singh, un director d’origen indi que va començar en això del cinema dirigint videoclips de gent com REM i que va fer-se mitjanament conegut arrel del seu primer llarg, The cell, de l’any 2000, una cinta de terror sobre una agent de policia que aconsegueix introduir-se en la ment retorçadíssima d’un malaltís assassí en sèrie. La seva nova creació està molt i molt lluny d’aquesta primera obra en la què ja s’hi detectava una gran personalitat visual que anava molt més enllà de la història que explicava.                                                       A The fall aquesta particularitat del seu cinema és fa tan i tan evident que és quasi desbordant i converteix en màgia allò que només seria normal en un altre. La riquesa, doncs, del què és formal, de l’embolcall, és extraordinària, però no l’allunya del producte final, que està tan o més a l’alçada d’aquest concepte.

És The fall una pel·lícula que va fer suar sang al senyor Singh, com molt bé va fer saber a la roda de premsa posterior al passi de la cinta i també al mateix Auditori del Gran Melià davant el públic assistent. Més de 3 i de 4 anys va durar la seva realització i els problemes amb què es va trobar van ser tants que gairebé tot plegat es va acabar convertint en una feina que es podria gairebé titllar d’èpica. I tot això es veu a la pantalla. El paio aquest s’estima la seva pel·lícula, i moltíssim. I quan algú hi posa tant de carinyo i atenció en el desenvolupament d’una criatura, normalment la cosa ha de sortir bé… (encara que conec uns quants casos que… en fi és igual). 

Com he dit, un home li explica un conte a una nena, un home trist, enfonsat. I tot això en un hospital, als anys 20, mentre es recupera de ferides físiques que li han afectat les cames, però sobretot tracta de recuperar-se de les ferides que té al cor, per motius que ara per ara prefereixo no desvetllar.Allà, a l’hospital, el nostre protagonista (Lee Pace) coincideix amb l’Alexandria (Catinca Untaru), una nena amb el braç trencat i que el vol animar sigui com sigui. La història de l’adult és trista però també la de la nena, i tots dos es faran costat per a fer més macos uns dies que mai podrien ser-ho en cap altre circumstància.

Ella no el vol deixar sol. Ell de vegades, moltes, vol estar-ho. Ella el vol acompanyar i ell, en molts moments, no vol companyia. Però per motius que tampoc diré esdevenen necessaris l’un per l’altre (per motius ben diferents, és clar) i la seva relació s’estructura al voltant d’una història. D’un conte. I aquesta història, “la més meravellosa del món”, l’explicarà l’adult a la nena fins que en ella s’hi confonguin la realitat i la ficció, per a desgràcia de la pròpia ficció que xiscla perquè això no sigui així. Fins i tot la ficció pot arribar a ser pervertida narrada per la persona errònia…I els contes no han de ser així, han de ser “macos”. Els contes s’han d’explicar per a dormir, no per a fer patir, però… quina classe de conte pot explicar algú que se sent tan absolutament desgraciat que vol deixar de viure? Al voltant de quins set sous es construeix una fantasia de color de rosa quan tot el que ens envolta es de color fosc i d’una infinita tristesa?

I és en aquest punt on la pel·lícula es transforma en alguna cosa diferent, en una meravella. La diferència d’aquest conte amb tota la resta de contes està en que no és un conte que ja està creat sinó que algú l’està creant per diferents motius. I en la seva creació  -un homenatge al fet oral típic de la narració popular-, canvia un cop i un altre, alterada per la pròpia realitat i les percepcions i sensacions del seu autor. El que fa diferent la fantasia és que no és una fantasia feta per a ser explicada un cop, i un altre.. sinó per a ser explicada per un motiu i un moments determinats. I aquí hi apareix la crueltat més terrible, que ensopega amb la mirada trista d’una nena meravellosa que no entén res del que està escoltant. Una nena que és una veritable troballa tenint en compte que no només els contes normalment em produeixen al·lèrgia, sinó també els nens a les pel·lícules. No només NO és el cas, sinó que crec que en la nena s’hi amaga l’ànima de la pel·lícula. 

Sisplau, si s’acaba estrenant (i pregaré perquè així sigui) aneu a veure The fall. I si no us agrada normalment el què comento per aquí, no em feu cas, tampoc, i aneu-hi. És una de les pel·lícules de l’any. Però carregueu-vos de mocadors i aneu ben preparats: fins i tot una ànima “insensible” com la meva va veure com apareixia, vergonyosa, una llagrimeta,al final de la projecció…