(per llegir tot escoltant el tema Apart, del disc Wish dels The cure: http://www.youtube.com/watch?v=JyDMhyvInhE)

 

Espanya. 2007
Director: Nacho Vigalondo
Productors: Esteban Ibarretxe, Eduardo Carneros, Javier Ibarretxe
Coproductors: Santi Camuñas, Jorge Gómez, Norbert Llaràs, Jordi Rediu
Guió: Nacho Vigalondo
Fotografia: Flavio Labiano
Muntatge: José Luis Romeu
Música: Chucky Namanera
Direcció artística: José Luis Arrizabalaga, Arturo Garcia “Biaffra”
So: Asier González
Efectes especials de maquillatge: Plan 9
Efectes digitals: Mentopia
Vestuari: Estíbaliz Markiegi
Durada: 90 minuts.
Intèrprets: Karra Elejalde, Bárbara Goenaga, Nacho Vigalondo, Candela Fernández

 

Sitges. Auditori. Dia 12 d’octubre del 2007. 18 hores de la tarda. Estic al cine clapant, o mig clapant. Fan la nova del Kitano. Sense comentaris: direm que no m’interessa i el Kitano SEMPRE m’havia interessat!). Miro el mòbil sense parar, miro l’hora, perquè espero -tots esperem, les entrades estan esgotades des del primer dia- la següent pel·lícula des de fa ja temps. I de cop, un llumet: missatge. El meu amic Àlex és a Sitges, ell i la seva companya, la Mari Ángeles. Em comenta que és per allà fora i que si no estic massa emmerdat ens podem trobar. Contesto que tal com surti del cinema aniré a la cua, i que els esperaré allà mateix. Acaba el Kitano (per fi! Quina decepció…) i surto a trobar-los.

 

Explico això per tres motius: primer per esmentar l’Àlex, el tercer tio més freaky que conec, darrera és clar del Benet (jajaja) i del meu cunyat. Després perquè durant molts d’anys va ser un fidel acompanyant als festivals de Sitges i amb ell he vist coses tan impactants com l’Akira del Katsuhiro Otomo (al Prado i en anglès sense subtítols), del 1988, o el Tetsuo, the iron man del Shinya Tsukamoto, del 1989. Sempre, o moltes vegades, pel·lícules diferents, no massa habituals (tot i què l’Akira esdevindria un èxit important a nivell internacional, o almenys en el circuit d’anime, tot un fenomen en el seu moment). Fins i tot el recordo patint la meravellosa Lost Highway del Lynch al costat meu i de la meva germana, i escoltant pacient després la meva defensa entusiasta, de vegades penso que irracional (i què!!!) de la pel·lícula esmentada i el seu autor.En tercer lloc, l’esmento per la conversa que tenim. En ella hi ha dos motors de funcionament: l’un el propi Festival. L’altre la pel·lícula que sóc a punt de veure. En el primer cas, detecto en l’Àlex que alguna cosa ha canviat, amb el temps, per a ell, i en relació al Festival. La màgia, en diu. Té raó. Ha perdut màgia. El fet de veure’s desplaçat cap al Melià el va transformar en quelcom diferent i que moltes vegades penso que no com el mateix Festival volia… Però en tot cas. El Retiro i el Prado continuen al seu lloc fent passar grans estones a tots els malalts del gènere, i sempre ens quedarà això! (esperem…).

 

Faig, però, constar un detall aquí i ara: sí, potser s’ha perdut la màgia, però… tots dos ens tornem a trobar aquí. I ho celebro. I més tenint en compte que malgrat gairebé no ens veiem mai, un cop l’any (mínim) ens posem en contacte, i el culpable és el Festival. Continuo, doncs, més que agraït per tot el que deu dies allà són capaços de fer per a mi. Àlex: això no t’ho vaig comentar. Si em llegeixes, que quedi “para la posteridad”.

 

 

I després del bocata ràpid i la beguda que porto en la meva luxosa bossa Carrefour, em pregunta que com va el nivell i què vaig a veure ara. Per quina pel·lícula estic fent cua. Li dic que el nivell no mata, però que he vist coses interessants (com ja sabeu pel bloc). Li esmento pel damunt de la resta À l’Intèrieur, The fall i El rey de la montaña (hi ha els articles disponibles aquí mateix), i REC (del Jaume Balagueró y el Paco Plaza, dels qui parlaré en un altre moment). I li explico que ara veuré Los Cronocrímenes, ópera prima del Nacho Vigalondo que ja ha recollit algun premi en algun festival de força qualitat. Em pregunta de què va, això, i li dic que no ho sé ben bé (com la majoria de les vegades que veig les pel·lícules aquí) però que el què he anat esbrinant per Internet sembla molt i molt interessant. Fa cara d’escepticisme, han estat moltes porqueries vistes aquí durant molts anys que prometien moltes coses. Però em penso que aquest cop s’equivoca.

Un cop vista, estic content: he vist quelcom interessant, dinàmic, nou… tot i no ser nou, és clar… L’hora i mitja més entretinguda en el que va de festival. I això que l’endemà s’acaba! Potser no la millor hora i mitja, però sí hi està molt aprop. I el concepte no és nou, tot plegat ja sonava. Viatges estranys, personatges fugint, nerviosos, tensos, patint… tots amunt, avall, amunt, avall… Endavant, enrere, endavant, enrere… I un Karra Elejalde que sempre m’ha encantat enmig de tot plegat procurant aconseguir no perdre’s en un laberint de confoses intencions…

 

 

Als “meus” alumnes (trobo que fa com gràcia aquí el possessiu i el que d’ell se’n deriva…) sempre els hi explico que els temes ja estan inventats i que el que fa diferent una obra és el tractament d’aquests, l’enfoc, l’estructura narrativa… Pel·lícules com Memento (Cristopher Nolan, 2000) o Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994) serien molt diferents sense la manera que tenen ambdós directors d’estructurar les seves històries. I tot i què el Tarantino es considera a sí mateix més escriptor que una altra cosa (llegir el magnífic article del Cahiers du cinema, nº2 edició espanyola en el que explica això i moltes altres coses) també és un bon narrador, i ja no parlo d’un Nolan que ens ha regalat dues meravelles més com són el nou Batman (Batman begins, 2005) o sobretot The prestige (2006). Com deia, la seva “desestructuració” les fa especials, molt diferents, les dues primeres cintes, malgrat s’hagin escrit fulls i fulls que argumentin la falta d’originalitat de la proposta “tarantiniana”… (què fàcil és carregar-se algú i que difícil, en canvi, reconèixer els seus mèrits, oi?).

Amb Los Cronocrímenes, molt em temo que neix un nou narrador de la “nova estructura”: d’aquest noi, el Nacho Vigalondo, en sentirem a parlar. Se’l veu fort, segur de sí mateix, i dirigeix amb ma ferma una idea que és enrevessada no només fent-la digerible, sinó també elevant-la i convertint-la en una història molt més interessant del què a priori semblava. Si us explico l’argument m’entendreu: una parella (Karra Elejalde i Candela Fernández) volen passar uns dies de tranquil·litat a casa i quan es disposen a fer-ho, ell veu per casualitat, al bosc que envolta la casa, una noia que es despulla. Això el fa anar a veure què passa i allà topa amb un misteri perillós: la noia, despullada, sembla morta i està estesa repenjada en un arbre. Ell la contempla quan de sobte un misteriós personatge que du una bena rosa al cap l’ataca amb unes tisores. En la seva fugida, acaba entrant en un misteri desconcertant que quan s’engega ja no deixa d’aturar-se fins al final de la cinta.

Ho enteneu ara? És allò de “nada nuevo bajo el sol”. O almenys, aparentment. Però, és diferent? Sí. I què és que té de diferent? Doncs… moltes coses.Per començar, que la història, sense ser fresca, ho és, i molt. De nou pel tractament. Hi ha un fet diferenciador que converteix tot en quelcom nou i agradable de veure, que en aquest cas penso que és, la barreja de gèneres. A la pel·lícula et passes bona part de l’estona intentant averiguar si el que veus és terror, humor, o ciència ficció. I això no només no l’afecte negativament, la història, sinó que la converteix en una història especial. I l’element que no us he explicat i que fa que tot esdevingui diferent, és que aquest home, en un moment de la cinta, es veu pels prismàtics a sí mateix, veu la seva dona i la seva casa i no veu ni noia ni “home del sac”. Què coi està passant? Ah! No us ho penso pas dir, això, només faltaria que ara ens carreguéssim l’argument i les ganes (poques) que té últimament la gent d’anar a una sala de cinema a veure una pel·lícula en condicions, com s’ha concebuda, com s’ha de veure…

Només dir-vos que val la pena. Només comentar-vos que ho passareu bé. Tots vosaltres. Aficionats al terror, a la ciència ficció, al drama… i a la comèdia, fins i tot. Que quedarà tot lligat, i ben lligat al final de la pel·lícula, que això tampoc us decebrà. I que quan acabi, només us sabrà greu això, que hagi acabat. I tot plegat ja és molt en part del cinema d’avui dia.

Acabo dient que si no especifico més és per prudència: no vull carregar-me la pel·lícula, la il·lusió. I que el que escric per aquí és més terapèutic que una altra cosa, el meu homenatge particular al cinema. No cal que em prengueu massa seriosament…

 

Quan aquell dia surto de l’Auditori el vent em copeja la cara. Ara veuré… I’m a cyborg, but that’s okay, del Pank Chan-Wook , director de l’anomenada “trilogia de la venjança” constituïda per Symphathy for Mr. Vengeance (2002), Old boy (2004) i Symphathy For Lady Vengeance (2005). En tinc ganes, moltes ganes, però… potser no d’anar-hi sol, no ara mateix. I aquesta és, avui, la llàstima: quan surto dels Cronocrímenes no hi és, l’Àlex; no la puc comentar amb ell com hauríem fet temps enrere. És cert que ja no té la màgia d’abans, tot plegat. Però el que també és cert és que si t’agrada el cinema, si t’agrada de debò, el que trobo de vegades més a faltar és la companyia pel comentari final. I això no ho has de perdre. No ho perdis Àlex. Aquest any no ha pogut ser, però us vull aquí l’any vinent, a tu i a la Mari Àngeles. O trucaré al Vigalondo perquè em deixi la seva màquina (…) per fer-ho possible. Merda! Ja he dit més del que volia dir…