(imprescindible d’escoltar el tema Weird Fishes de l’àlbum In rainbows dels Radiohead. Si no és així, no ho llegiu: http://www.youtube.com/watch?v=-3DrL8pwu1k)

– Ei tu, deixa de parlar-me.-, diu la nosé 1. 

Feia dies, la nosé 1 escoltava una tímida veu que la destorbava, just quan es disposada a descansar, a dormir… Una veu atractiva, però  a la vegada pertorbadora… Són quarts d’una de la matinada. 

– No et parlo pas, jo- li respon el nosé 2.

– I aleshores perquè respons?-, contesta. –Si no parléssim no podries contestar, oi?

– Contesto perquè soc educat… i no m’agrada que ningú se senti ofès-, explica enfadat el nosé 2. 

Silenci. I de cop un crit: 

– No em cridis!- xiscla la nosé 1… – I ara perquè em crides?-

– No et crido pas, jo- hi torna el nosé 2.

– Ja hi tornes! No ho facis!– No és possible, que et xiscli. De cap manera. No és possible que  parlem. Tu i jo no. No podem parlar. 

La nosé 1 s’inquieta. Fins ara estava tranqui-la, però ja no ho està tant.

– A veure, per què no és possible?

– Per què no és possible el què?- respon el nosé 2, estranyat.

– Que tu i jo parlem, que em xisclis… Per què no és possible? Si ho estem fent…

– És evident que m’escoltes, sí…

– I doncs?

– Però no, no tenim cap conversa. Seria impossible- diu tranquil el nosé 2. – I de moment deixem-ho així, no es qüestió d’anar més enllà… Procura dormir, va vinga. Continua dormint… És millor.

La nosé 1 calla… i a la vegada tremola. Alguna cosa no va bé. “Millor?”, pensa…“Millor per què, per a qui?” 

– On ets?- pregunta la nosé 1

– No soc.. ni deixo de ser. No parlo ni deixo de fer-ho. No xisclo, ni deixo de xisclar.

– Jajaja… Va, no em prenguis el pèl… Hi tenim un graciós, aquí… 

Però el nosé 2 calla. Uns segons després, la nosé 1 torna a parlar, aquest cop amb un to greu: 

– Estic trista.- explica la nosé 1.

– Ho sé. Sé que estàs trista. Sempre sé quan estàs trista.

– M’agrades, diu la nosé 1. No ho sé, el perquè. Però m’agrades.- li confessa…

– També ho sé, això. No calia que ho diguessis.- contesta ell.

– I com és que ho sabies? On ets? Qui ets? 

El nosé 2 no respon. 

– Ahir -comença la nosé 1 -vaig somiar amb algú que m’agradava. Era alt i brut. I no era gens maco. Era lleig. I feia por.

– Així com jo?- pregunta el nosé 2.

– Tu no ets pas lleig…

– Tu mateixa has dit que sí- li diu ell…

– Quan?– Doncs mira, fa un moment. Has dit que t’agrado oi?

– Sí.

– I que ahir vas somiar amb algú que t’agrada no?

– Sí.

– I que aquest algú era lleig, brut… no?

– I què?

– Doncs que si jo t’agrado, només pot ser si soc lleig, brut…  La nosé 1 calla, i pensa que té raó. Decideix dir-li. 

 Tens raó. Deus ser lleig. Has de ser-ho…

– Ho veus, mentidera? Ja t’ho deia. No cal dir mentides.- suggereix el nosé2 tot orgullós. 

– Perdona, no estic acostumada a la sinceritat… Estic acostumada a d’altres coses… Però ja ho sabràs oi?

– És clar -somriu ell – em penso que ja ho vas entenent…

– No ho sé… encara no sé qui ets, però sí que sé que m’agrades.

La nosé 1 té la impressió que ell rumia molt abans de parlar… i que escull molt acuradament les seves paraules. 

– De debò no t’imagines qui soc?- li diu el nosé 2.

– No, de debò.

– I ho vols saber, encara que et faci mal?

– És clar… bé, no ho sé… em farà molt de mal?- pregunta espantadissa…

– Mmmmmm, no sé… podria ser que te’n fes.. però en realitat és igual, així que… 

Ella, intrigada, i que sempre ha rebut una bona educació i han estat per ella, no pot suportar tota aquella incertesa. I de fet, no la vol suportar. No està ni ha estat mai acostumada a patir, així que no coneix massa bé el dolor. Vida entre cotons, des de ben petita. Vida de mentides, des de sempre. “Ets maca i bona minyona”, li han dit sempre… “Com creixes! Estàs fantàstica”, li riuen… és la nena perfecta.Ella, acostumada al sense sentit de tot allò, de la mentida, encara no sap què és una mentida de debò. I escolta el que ell li diu amb molta atenció…