(per llegir escoltant el Badalamenti, a qui admiro profundament pel que és capaç de remoure dins meu amb la seva música: http://www.youtube.com/watch?v=-A6z6M1j2tQ)  

“-vindré eternament novament a aquesta mateixa i idèntica vida, en el més gran i també en el més petit, per ensenyar novament l’etern retorn de totes les coses.-“ Friedrich Nietzsche, Així va parlar Zaratustra (1883)  

Les llums del cotxe il·luminen la carretera, que fosca, es recargola es un viatge infinit de color groc. La imatge, tan i tan abstracte, em produeix tanta fascinació que sempre m’he preguntat el perquè, d’aquesta… Les llums de colors metàl·lics de la ciutat, de les carreteres, dels vehicles… la foscor més espessa al voltant del cotxe que condueixes a les carreteres més sinistres, més recargolades… el viatge com a motiu de no se sap ben bé què… i en aquest cas, el de la pel·lícula, el viatge a una bogeria terrible que fa desfer tota sospita de sensatesa.   

Lost highway comença com acaba, amb una imatge neuròtica d’una carretera que sembla viva que el David Lynch va concebre després de moltes i moltes proves, de molt i molts plans, que no acabaven d’aconseguir l’efecte que el director volia. Imagino que aquest home ha de ser terrible, quan dirigeix. Els nivells de control sobre la imatge, de la col·locació de la imatge… tota la manipulació de tots els aspectes de la pel·lícula… tot ha de ser d’una manera, la seva, per aconseguir determinades sensacions, determinats efectes… Proposo a partir d’ara i en aquest article (que no sé quin espai ocuparà) una grandiós homenatge a una pel·lícula i a un director que ha fet que encara estimi més el cinema.  

-Colors de nit i el final d’un principi que comença, i acaba… comença, i acaba…..- 

Dick Laurent is dead”, escola el Fred (Bill Pullman) a l’inici de Lost Highway. Respon a una trucada al seu intèrfon, a casa seva, que li diu ben bé aquesta frase. Després, el so d’uns pneumàtics lluitant sobre l’asfalt, al carrer, i sirenes. Res més. I molt més tard en la història sabrem que aquest final és un inici, o és un final. Un retorn circular, un anell que inicia i tanca una història que vaig veure d’estrena fa molts anys al cinema, quan el Lynch televisiu de Twin peaks ja havia mort comercialment i començava una nova resurrecció creativa. Aquesta probablement responia a una necessitat de fer allò que el director realment volia, necessitava fer. Allò que porta dins. No m’imaginava pas el què veuria, aquella tarda. Evidentment anava positivament predisposat (al Lynch sempre l’esperava i l’espero ansiós), però el que vaig veure em va superar absolutament, i ara com ara encara no se ben bé el perquè, com he dit més amunt.  

Aclarim-nos una mica (o m’aclareixo, en tot cas): per a mi, el Lynch no és només un director de cinema. És un creador d’obres abstractes terribles que ataquen on l’espectador menys s’espera i per això o se l’estima o se l’odia. Les seves creacions, doncs, no són típiques, perquè no crec que pretenguin ser visionades com veuríem qualsevol altra història. Em penso que pretenen fer sentir, transmetre sensacions, i quan topen amb l’espectador que és coincident amb aquesta imaginaria pròpia (els gossos, les cortines vermelles i tant i tants símbols de les seves pel·lícules) és quan es produeix la química, l’entusiasme. I no és una qüestió cultural, o de ser llest o intel·ligent, es tracta de sentir-te atret per tota aquella simbologia, pel seu món o la seva manera d’interpretar-lo i creure que ho comprens, tot allò. O comprendre-ho, no ho sé. És realment important entendre els perquès quan hi ha emoció i quelcom és mou dins teu amb tanta força? 

El Dick Laurent és mort. I tot el que acaba comença i torna acabar. La bogeria del que s’insinua amb la imatge rebenta tota lògica i travessa tota coherència. Tots esperem entendre el que veiem, i aquí la dificultat és superar aquesta necessitat. Ho veus i et deixes portar, i prou. O no, però així és com jo en gaudeixo. No cal entendre-ho tot, com tampoc entenem els somnis… i tots sabem les sensacions que ens poden arribar a produir, els somnis…

Tot i així, em vull centrar en la carretera inicial, la música i el què transmeten totes dues juntes… Una imatge quotidiana que esdevé abstracte, simbòlica, que insinua un viatge, i penso que de viatge dins d’un mateix, fins i tot de la pròpia obsessió i la pròpia bogeria. I és críptica perquè els símbols són críptics, i per això són tan enigmàtics. Com el Lynch i les seves pel·lícules, insinuen, no mostren ni demostren, tracten una realitat. La manipulen per acabar essent millor o pitjor interpretats, en aquest cas per l’espectador. El Fred condueix el cotxe o admira una fugida des de la finestra de casa seva? És observador i protagonista de la carrera o observat i testimoni de la mateixa? El cotxe boig avança menjant-se el que troba pel davant, espectador inclòs, en una desesperada carrera cap a un final que serà un principi etern, un etern retorn. Volia això el Lynch, volia parlar d’això? No ho sé pas… Us convido a fer totes les interpretacions que vulgueu, però sobretot us demano que us deixeu portar per les imatges i pel David Bowie sospirant, irònic, “és divertit com viatgen els secrets...” amb una veu tant misteriosa com la carretera perduda que estem presenciant a la pantalla: la seva perfecta banda sonora. Quina por, perdre’s en aquell viatge, i a l’hora quines ganes de perdre’s…