(minut 3:41s de la cançó)

– No soc jo perquè soc tu. Però tampoc és una cosa que sàpiga del cert. I no hi soc perquè estic allà on tu ets, on tu et trobes ara. No xisclo més que tu quan em xiscles, i no parlo més que amb tu perquè som la mateixa persona. O dues parts de la mateixa persona. 

La nosé 1 no es sorprèn, però encara no diu res. És massa difícil de païr, alló…  

– Estas bé? No et volia fer mal… bé, potser sí, que volia… que volies. 

Segons de silenci encara, fins que la nena lletja a qui deien maca, la nena baixeta a qui deien que creixia més i mes cada any, fins que la nena estúpida que tothom deia era tant i tant fantàstica, li contesta. 

– No et crec. Ets un mentider. Mira’m: soc preciosa i única. I tu no ets res més que una mala persona que em vol fer mal.  

– Ja ho sabia, que passaria això…- diu el nosé 2 abans que ella el talli alterada…

– Calla! Calla i no parlis, mentider! Les teves mentides són repugnants i no entenc perquè me les dius! No sé perquè a mi, una persona que mai ha fet mal a ningú, se li poden dir aquestes coses…

– Sí que has fet mal a algú…

– Calla et dic!

– Sí que li has fet mal a algú, et repeteixo. 

Mentre plora i entre sanglots, la nosé 1 tracta de mantenir la calma, com sempre li diuen que han de fer les senyoretes 

– Saps que el que et dic és cert. Et fas mal cada dia. A tu mateixa. I a mi.

– Està bé, no vull parlar més amb tu! 

El nosé 2 fa un somriure i esclata en un riure escandalós i burleta… 

– Jajaja, JAJAJAJA… em penso que no tens capacitat per decidir aixó TU SOLA.

– Què coi dius?

– El que sents… i no et pensis que soc aquí per fer-te mal per no res… el dolor que et provoca tot això té un sentit. El té. Si no el tingués, mai et faria mal. Però cal que algú et digui la veritat.

– Què dius? Qui et penses que ets? No ets ningú per dir tot el què dius..

– Sí que soc algú, sí.. i et recordo que som aquí parlant perquè tu t’has dirigit a mi i que fa un moment m’has dit que jo t’agradava… però ara dius que no soc ningú… no t’entenc, no t’entens ni a tu mateixa. Per això soc aquí, perquè t’entenguis.

– Com?- diu la nosé 1 nerviosa…

La nosé 1 està confosa… li fa por, tot allò. Però també hi ha alguna cosa que l’atrau. Potser per primera vegada algú li diu el què pensa… però és un maleducat! Però… li agrada. En el fons tot allò… també ho veu… necessari? Cruel però necessari… No sap ben bé… Per què… 

– Per què em fas mal?- diu ella… –Qui ets?-.

– Ja t’ho he dit, qui soc. Soc tu.-

– Però aixó no pot ser…

– Per què?– Doncs perquè és impossible…- diu la nosé 1 més calmada… –I és absurd…-

– I no és absurd sentir cada dia que tot ho fas bé quan saps que no és cert? No és absurd veure com la vida que dus no és la que hauries de dur? No és absurd sentir que tot el teu món no existeix més que per fer-te la vida fàcil, quan la vida no és fàcil? Quants anys portes així? Jo t’ho diré, tota la vida. Tota una vida de mentides, veient com els demés et diuen el què vols sentir…

– Calla.

– … i sabent que són tot mentides… que no ets ni més maca ni més lletja que la resta…

– …he dit que callis…-

– … ni millor ni pitjor que qualsevol, sabent que ets una persona més, una qualsevol.-

– T’he dit que callis!!!– No puc callar perquè no estic parlant. No puc callar perquè ets tu qui m’has activat.. recordes? Qui m’has buscat. Em necessites, ara. Necessites que et digui tot això… perquè ja no pots més.-

La nosé 1 plora, però sap que els seus plors no serviran de res. Se sent molt amenaçada, però sap que aquell que li diu tot allò té raó. Sap que tota la seva vida ha estat i és trista, perquè ningú mai se li ha apropat desinteressadament. Sempre perfecte pels demés, la nose 1 es veia i es veu imperfecte, es veu amb els ulls de qui se sap mentidera pel simple fet d’acceptar les mentides dels altres. Anant a dormir contenta cada nit sabent-se protegida amb els enganys de tothom, que li han anat construint un embolcall preciós que cada dia penetra més i més per fer-li mal des de molt endins. Ara, amb tot això és pregunta qui és. Per primera vegada ho fa. És pregunta on ha anat a parar tot allò que sempre havia volgut, quan tot allò encara no l’havia enxampat, no l’havia pervertida. Es pregunta quina part de la seva ànima no ha estat encara corrompuda pel “teatre” de la realitat, i si en queda cap, de part verge. Nota que aquell amb qui parla té raó, i que podria ser la seva última crida cap a algú que l’arranqués de tot el sense sentit…Encara, però, lluitadora, tracta de fer front al que ja fa estona que sospita, d’aquell interlocutor…

 Et penses que ets molt llest oi?  

El to de la nosé 1 vol ser punyent, molt colpidor; vol fer mal a aquell de qui escolta tota aquella exhibició de crueltat… vol fer-li saber que també pot fer mal, que no és una ningú. I que no és covarda. Però tot és un voler, per a ella. Tot és un voler. I ho sap. Molt bé, que ho sap. 

– Millor deixem-ho, tot plegat. Hi ha alguna cosa que em diu que això no acabarà bé… encara que de tota manera sempre serà la teva decisió, és clar… recorda-ho: tu m’has activat. 

– Doncs no ets tant llest, saps?- diu encara entre llàgrimes, tractant de sonar forta…

– No ho pretenc pas.

– Si dius que tu ets jo, com saps que no és a l’inrevés? Com saps que tu no ets una invenció meva? 

Silenci. 

– Jajajaa, ho veus? Ara calles oi? ARA CALLES. És clar, t’he guanyat. Tu no ets jo, en tot cas JO podria ser tu. I dic podria, perquè sí, que hi ets, fora de mi. Sí que existeixes. Si no…

– Si no què?- contesta seré el nosé 2… –Digues! Si no, què? 

La nosé 1 ho pensa i contesta. 

– Doncs que si no fos així, si tu no existissis i jo fos tu… voldria dir que ets una part de mi que em vol fer mal. I això no pot ser perquè jo no em vull fer mal. 

El to de la nosé 1 ha baixat, és suau i sona espantat. Sap que tot això que està passant està a punt d’acabar, i una barreja de por i alegria li recorre tot el cos… 

– Finalment… ho has entés. Què vols fer, ara… Saps que he vingut a fer oi?- li diu el nosé 2.

Ella inspira profundament i segura, ara de sí mateixa, contesta: 

– No em vull fer mal- diu molt a poc a poc la nosé 1.

– Ho saps o no, què vols fer?

– Sí, ho sé.- diu abaixant el cap. (jo no em vull…) –Ara ja ho sé, què vols- 

– Molt bé, doncs, Sílvia. Ara desapareixeré, i estaràs a la teva habitació. Al costat teu hi serà, com sempre, la vida que has dut fins ara. I prendràs la decisió que vulguis prendre. Et deixo, potser per ara o potser per sempre. I et deixo perquè vull ser una sola persona.

“Vull ser la Sílvia i decidir el que sigui per mi mateixa. No vull viure més de la manera en què ho feia, ni vull escoltar més mentides. I tampoc vull que la part de mi que més m’agradi sigui la més bruta, la més lletja. Ni que només una part de mi sigui capaç de dir la veritat. Ni que cap part de mi em faci por. Vull viure sense por. Et deixo; em dic adéu. Gràcies per tot, Sílvia. O gràcies per res. Cal que sigui forta, faci el que faci.” 

Obro els ulls. Ploro. M’alço i miro per la finestra. Farà un dia molt maco. L’obro i trobo que el fred de la matinada em donarà un cop de  ma, faci el que faci ara. A la meva gegantina casa encara no s’hi escolta cap veu ni cap soroll. Em miro al mirall i em trobo estranya, però molt alleujada.

“Gràcies. Adèu”