“¿Quin és l’únic ésser que genera una necessitat de fugir de la realitat inventant-se mentides? Aquell a qui la realitat li produeix patiment.”, Friedrich Nietzsche  

“La llum davantera del cotxe il·lumina una línia discontinua groga que es distorsiona i accelera cap a un final incert, mentre el Fred crida desesperat. S’està produint el canvi, el seu dolorós canvi…”

La idea de l’altre, del qui ets i qui no ets, del doble, sempre ha estat present en el cinema, en la literatura, en qualsevol manifestació artística sobretot de caire narratiu. A Lost Highway això es produeix amb tanta força que és un dels motius essencials de la pel·lícula.

Una festa. Música moderna, cool. Gent “guapa”. El Fred i la seva preciosa dona, la Reneé (Patricia Arquette) en gaudeixen i allà, ell topa amb un personatge (interpretat per un més que misteriós Robert Blake) que li diu que en aquell mateix moment, també és a casa seva. Que ell, aquell amb qui el Fred parla ara mateix, és en aquell mateix moment, a casa del Fred. No el creu, evidentment, i la “criatura” li prega que agafi el seu mòbil i truqui al seu pis, que és on assegura que es troba en aquell precís instant (apart de ser al seu costat). El Fred pensa que li prenen el pèl, truca, i li respon aquell que té al davant. Des de casa. I no només contesta, sinó que hi parla, hi conversa.  

Apareix aquí el primer element que distorsiona la realitat, el que fins aquell moment era lògic. Allò que és normal passa a ser anormal, i l’espectador comença a preguntar-se quina classe de pel·lícula està veient. S’inquieta, o directament deixa d’interessar-se. Si vols linealitat i lògica no miris res del Lynch, i si ho fas, dóna-li una oportunitat. I si creus que et pren el pèl, deixa-te’l prendre: no és tant greu. Més greu és perdre el pèl davant alguns telefilms del cap de setmana…

El Fred penja el telèfon i espantat, pregunta a aquell, a allò, qui és i com ho ha fet. Ell li contesta amb un riure terrible i profund que gairebé no és humà. Desprès desapareix enmig de les celebracions i la gent de la reunió. No en sabrem gaire més, d’aquest personatge. Només notarem la seva intimidadora presència en algun moment més de la cinta. Però tindrem la seguretat, com a espectadors, de què l’hem vist abans, en algun moment de la pel·lícula just en el moment de veure’l per primer cop xerrant amb el Fred. La seva frase “normalment no entro als lloc on no se m’ha convidat” és tan aterridora que és quasi una amenaça, és vampírica. El que li contesta al Fred quan aquest li pregunta “qui ets, ens coneixem?” és tan simple com difícil d’assimilar quan algú té l’absoluta certesa de que res és ja segur en aquell moment, ni ho serà més. “Sí, a casa teva”, li contesta, “ens varem conèixer allà”. 

Qui és aquest personatge? Real, imaginari, doble… I qui és el Fred? O què li passa? El Fred, com aquest individu, serà un enigma que mourà part de la pel·lícula. Però no un enigma amb un final, amb una explicació raonable, sinó un enigma inintel·ligible que més endavant provocarà diferents sensacions en l’espectador, que el faran moure’s nerviós en la seva butaca. Són els enigmes sense resolució els que poden remoure les teves entranyes. Perquè no hi ha res més atemoridor que allò del que no se’n té cap notícia, cap explicació. Més endavant, quan el Fred torni a topar-se amb aquest personatge, ja haurà esdevingut el seu “altre”, un nou Fred. Deixarà de ser ell per desdoblar-se en algú més en un moment determinant de la pel·lícula, i deixarà de ser el Fred per ser-ho, de nou, més endavant. El doble, la idea del doble, apareix tan salvatge que és simbòlica, abstracte… no hi cap dins la lògica ni pot ser real. Però, repeteixo: tenen lògica els malsons?

Ara el personatge del Fred desapareix per donar pas a un altre que és jove, guapo, i que té tracte directe amb un mafiós anomenat Dick Laurent. Sí, el que “és mort” de l’inici, el de d’intèrfon. Aquest nou “altre”, “doble” si voleu, és molt diferent al Fred i també demostrarà ser-ho en el seu atreviment, que quedarà palès en algunes de les seves actuacions fins que torni a desaparèixer per tornar a donar pas al Fred, que reapareix enmig del desert i despullat.

Provoca sorpresa a Lost highway  la falta de linealitat en la narració, i una estructura trencada que va endavant i endarrere sense aturar-se mai a ser lògica o il·lògica; és una locomotora que accelera i no s’atura perquè no li cal fer-ho, de tan forta com és la seva embranzida. A això s’hi afegeix la desaparició/reaparició del personatge principal que ha passat per una metamorfosi física i mental dins un recinte tancat, un fet que no afecta la resta de la realitat que és la mateixa per tots els personatges excepte pels dos principals (que en realitat són un) que han canviat. El Lynch va dir a propòsit de tot plegat, que el seu film era una “història d’un personatge que fuig de la realitat a través d’un fugida psicogènica”. Es podria definir com la fugida mental (i en aquest cas també física) d’algú que odia la seva pròpia realitat per a construir-se una altra de diferent. És una possibilitat.

Però res més lluny de la meva intenció que interpretar al Lynch. En la seva incertesa és on hi trobo el major dels meus plaers com a aficionat al cinema i a la fantasia. Interpretar el Lynch, o provar de fer-ho, és només això, intentar-ho. Tot està ben tancat dins una ment que potser no vol ser entesa per la lògica però sí per l’esgarrifança, per la pell, pel calfred que pot provocar-te qualsevol obra d’art quan t’atravessa els sentits. Deixeu que l’art, com el somni o el malson, de tant en tant us els travessi.