(per llegir tot escoltant el Cherub Rock de l’àlbum Siamese Dream dels The Smashing Pumpkins: http://www.youtube.com/watch?v=t1N_qX_r4Iw)  

Espanya. 2007
Directors: Jaume Balagueró i Paco Plaza
Productor: Julio Fernández
Productors executius: Julio i Carlos Fernández
Guió: Jaume Balagueró, Luiso Berdejo, Paco Plaza
Fotografia: Pablo Rosso
Muntatge: David Gallart
Disseny de producció: Oriol Maymó
Direcció artística: Gemma Fauría
So: Oriol Tarragó
Efectes especials (Efectes especials de maquillatge):
Intèrprets: Manuela Velasco, Ferran Terraza, Jorge Serrano, Carlos Lasarte, Pablo Rosso, David Vert
   

Vaig conèixer el Jaume Balagueró fa molts anys, al Festival de Sitges. Ell ni ho recordarà, però varem compartir més d’un i més de dos sopars de bocata en algun dels bars que estaven a tocar del carrer principal, al costat de la plaça del Cap de la Vila. Recordo que el vaig conèixer arrel del que ara és el meu ex cunyat, que havia estudiat amb ell a Bellaterra. Ell feia cròniques, entrevistes i crítiques per alguna de les revistes i diaris que el tenien contractat mentre que el Jaume Balagueró (i l’anomeno així perquè actualment no tenim cap mena de contacte ni mai més el tindríem) escrivia a una publicació estripadíssima que s’anomenava Zineshock, si no recordo del tot malament. Em penso que es tractava d’un fanzine d’aquells que tot aficionat al cinema de gènere coneix i que tracta de explicar el punt de vista dels freakys a qui ens agrada tot això…  

Recordo que quan sopàvem, parlàvem, evidentment, de cinema. I el cinema que agradava al noi era el mateix que ens agradava a nosaltres, però ell estava situat més enllà dels què eren, fins i tot en aquell moment, els meus límits. M’explico: en aquell any que calculo fou el 92 o 93, jo tenia entre 18 i 19 anys, i consumia com una màquina de trinxar tot el cinema fantàstic i de terror que em queia a les mans. Malgrat això, creia que aquella afició pertanyeria només a aquell moment de la meva vida, i que la gent adulta (i jo pensava que era el seu cas), la gent sensata, havia d’acabar retirant-se, de tot aquell consum insaciable de fantasies, sangs i fetges… perquè tot allò no acabava de ser “el que tocava” quan un madurava… Pensava amb el meu pare, la meva mare, els meus profes d’institut, tota la gent adulta del meu voltant i veia que allò havia d’acabar-se, que no podia ser normal… No els veia, a tot ells, veient Holocausto caníbal (Ruggero Deodato, 1980), La noche de Walpurgis (León Klimovsky, 1970) o Quién puede matar a un niño (Chicho Ibáñez Serrador, 1976). Creia, doncs, que la meva passió per aquest tipus de cinema caducaria (ara he comprovat que no és així) i per tant jo ja veia a aquell tio com un paio estrany, un consumidor d’un cinema molt extrem que estava fora d’època, un personatge estrambòtic que no acabava de deixar tot allò enrere, com se suposava que hauria de fer jo algun dia, quan em tornés més sensat 

Què equivocat estava! I menys mal que ho estava! I quina quantitat de TONTERIES ens acabem de vegades de ficar al cap (i de creure) per justificar coses que no cal justificar! Què coi edat? Què coi madurar? Ni ell va deixar de pensar en clau de fantàstic (afortunadament) ni jo vaig deixar de ser admirador d’aquest tipus de cinema (encara que vaig obrir mires i em vaig tornar més selectiu). Però mai de la vida he deixat de consumir i gaudir d’aquest gènere tan collonut que tantes tardes i nits de diversió em van donar en el seu moment (i em continuen donant). I que quedi per escrit: mai hi renegaré! 

El Jaume Balagueró va desaparèixer de la meva existència un any després d’aquests sopars i ja el varem començar a veure compartint taula amb gent com l’Àlex de la Iglesia o el Santiago Segura, quan encara no eren el que són ara però ja començaven a promocionar-se amb les seves obres primeres.  

I en arribar l’any 1994, em trobo amb una monumental sorpresa: el Balagueró presentava a concurs el seu curt Alicia. I no era cap merda! I a més va resultar que es va endur el premi al millor curtmetratge. Un curt que era (i és, si el podeu recuperar) obscur i inquietant, i on les influències que va rebre del cinema que ell consumia des de sempre es deduïen, però no per a construir una peça igual o copiada d’aquelles, sinó per a definir una obra molt més original. El blanc i negre, el tractament de la imatge… l’apropava (sempre he pensat) a l’Eraserhead del David lynch. I no només aquests dos fets, també la perversió del que allà es mostrava penso que remetien (i remeten) al director de Lost Highway. El vaig viure com un curt què no s’havia deixat encomanar només pel seu entusiasme pel terror més destroyer -que jo sabia que li agradava per les converses que havíem tingut tots plegats en el passat-, sinó també per la seva “gana” d’un tipus de cinema en particular que jo vaig començar a deduir era el que sempre li havia entusiasmat. En el seu moment vaig gaudir d’Alicia i el vaig rebre amb molta il·lusió: era el primer cop que algú que havia conegut (encara que poquíssim) i que era tan sols un aficionat aconseguia estrenar una pel·lícula, i sobretot que aconseguia dirigir… i això sempre em va donar esperances (a més de molta enveja!) per a seguir pensant que tot aquell somni meu era possible… 

I de cop, el Balagueró passa de l’Alicia al Días sin luz del 95, un nou curt que explorava algunes obsessions humanes d’una manera força intensa, i que continuava mostrant uns graus de perversitat força elevats. Aquest no va guanyar el premi del festival, però em penso que ja en aquell moment va ser el preludi d’un projecte que s’acabaria anomenant Els sense nom (1999) i que acabaria sent la seva obra primera; una obra que per a mi fou una entrada més que brillant al llargmetratge que culminaria amb, de moment, tres obres més per a la pantalla gran (no parlem del medi televisiu on hi hauria més per comentar), cadascuna d’elles amb el seu valor. Aquestes, molt conegudes de ben segur per tots, serien Darkness (2002), Fragile (2005) i ara REC, que ha dirigit conjuntament amb el Paco Plaza (amb qui va dirigir també un documental sobre els nois del primer OT que prefereixo no comentar).

En els casos de Darkness i Fragile ja presentaven un pressupost més alt i actors i actrius americans barrejats amb actors espanyols i catalans, un fet que va ajudar a la seva distribució (força exitosa) al mercat internacional (sobretot en el primer cas). Això va ser possible gràcies a una combinació de factors com eren el talent de l’autor i la injecció de peles d’una marca del grup Filmax (la Fantastic Factory) que va aparèixer per a promocionar aquest tipus de cinema en una aposta que li va sortir, penso, més que bé. 

Però parlem de REC. I parlem, de pas, de què coi hi foto jo sortint en un vídeo del youtube on es mostren les reaccions del públic davant de la pel·lícula! De fet, el dia 5 d’octubre, en l’estrena de la mateixa a l’Auditori, ja ens avisaven que això podia passar, que hi havia càmeres per a gravar les reaccions del públic.. però es clar, mai penses que et tocarà a tu!I el que es veu en les imatges es ben bé cert: la pel·lícula és molt encertada, i fa passar por. I no és només una qüestió d’esglai momentani, o de bot histèric de mil·lèsima de segon. El que proposen el Paco Plaza i el Jaume Balagueró és més que tot això, i  malgrat potser no és del tot nou o original, sí que us asseguro que et submergeix en les fosques aigües de la sala de cinema obscura, amenaçadora… i et retorna a aquelles sessions de terror que et feien aixecar les cames del terra per no tenir la sensació que algú (o alguna cosa) t’acabaria agafant els peus… 

La pel·lícula explica la creació d’un reportatge televisiu conduit per una insuportable presentadora (esplèndida Manuela Velasco, guardonada per la seva interpretació histèrica amb el premi a la millor actriu de l’edició d’enguany del Festival) que pretén explicar com és una nit en la vida dels bombers de Barcelona. El programa en qüestió filma, càmera en ma, tot allò que veu l’operador de càmera i la conductora del programa a través de l’objectiu del primer, i d’aquesta manera intenta transmetre el nervi que en teoria pertany a la feina d’aquest col·lectiu gràcies a l’efecte “primera persona”. La nit es desenvolupa avorrida fins que es produeix una trucada que els fa arribar a un edifici on els crits terribles d’una senyora han alertat als veïns… A partir d’aquí tot esdevindrà un malson que semblarà no acabar mai i que voldrà ser filmat amb tot detall per l’obssessiva protagonista. 

L’ull, doncs, de la càmera, torna a ser l’ull de l’espectador. Això, que ja s’havia experimentat a Blair Witch Project i, curiosament, en l’edició d’aquest festival, també a Trigger man, del Ti West i a Redacted, la nova del Brian de Palma, converteix una cinta que seria normal en una experiència sobre la por molt més intensa (intensíssima, sobretot en el seu tremebund desenllaç, un dels trams finals de pel·lícula més terrorífics, per la seva tensió, que recordo en molt de temps) i que juga tantes males passades a l’espectador que l’acaba convertint en un ninot de pim-pam-pum de fira, amb qui els dos gamberros dels directors fan punteria durant uns 85 minuts.

L’encert de la pel·lícula, però, no està només en la mirada, en el punt de vista, sinó també en els personatges protagonistes de tot el drama: els veïns de l’edifici són tan creïbles que semblen els del replà de casa teva, i transmeten tant la sensació de naturalitat que sembla que el que veus és totalment real i que el què els passa els ha passat (o els està passant) de veritat. La identificació era, en aquesta pel·lícula, un element clau per al seu èxit i si no es produïa podia haver estat un producte no només invàlid, sinó també ridícul. No només això no és així, sinó que és aquesta identificació acaba transmeten a la cinta un flaire de verisme que no es desenganxa fàcilment de l’espectador.

Els moments en que tot plegat no funciona (que n’hi ha algun) tenen a veure, precisament, amb la falta d’identificació, amb l’allunyament de l’espectador de la primera persona, i aquí es produeix en un parell de casos en els quals algun actor es sobrepassa i deixa entreveure que no és més que això, un actor. Un fet comprensible, perquè això és el que són, i al que no estan acostumats és a construir personatges tan quotidians que gairebé es diria que no haurien ni de construir-se, només caldria que reaccionessin. De fet, és el que els directors van pretendre en un rodatge on sembla ser que van sotmetre als actors a una mena de gimcana de la bogeria on ningú sabia gairebé res del que s’anava a rodar, i només calia reaccionar. I això es transmet en quasi tota la projecció, excepte, com ja he dit, en algun moment molt concret.  

En general, però, l’efecte de “verité” funciona i atemoreix al personal, i si no ho creieu no us perdeu l’estrena! I sisplau, que sigui al cinema: us garanteixo que no tindrà RES A VEURE (mai ho té, però en aquest cas menys encara) si la veieu a casa… la foscor que us deia de la sala, la respiració continguda de la gent del teu voltant, l’esgarrapada de qui t’hi acompanyi… convertirà de ben segur l’experiència en una mena de muntanya russa del terror on les emocions pujaran i baixaran per fotre’t de cap per vall. I si no us ho creieu, veieu el vídeo aquest del youtube i veureu com botava, la gent (i si em voleu localitzar, sapigueu que jo no ho feia… en el moment en el què aparec, és clar!)