(vivència de professor gamberro però amb ganes d’apropar els alumnes al bon cinema; per aquesta aniria bé el I don’t like Mondays, dels The Boomtown Rats: http://www.youtube.com/watch?v=POl4vFp-5os)

A l’escola fa un parell d’anys que intentem apropar la gent al cinema, i evidentment quan parlo aquí de “gent” em refereixo a alumnes, nois i noies d’entre 15 i 17 (o fins i tot algun de 18). Veure una persona parir emocions és sempre més que recomanable, i si són emocions “no-consentides”, inconscients, de les que volen reprimir-se per vergonya quan en realitat són terapèutiques, encara millor. I els adolescents, d’aquest tipus, en tenen moltes, d’emocions. Tot això és un dels fets que més m’agraden de la meva feina, i passa en molt casos, ja sigui a classe de literatura, quan has aconseguit que algú d’aquesta edat s’apassioni amb alguna obra clàssica aparentment “conyazo” com el Lazarillo, o amb algun poemari de gent com el Gil de Biedma o el Luis Cernuda. I si no, com en aquest cas del què parlo ara, en el cas de les classes que fem (amb el Benet) de cinema i ètica. Quant es produeix aquest fet, quan veus que s’interessen, que els has transmès quelcom què els ha remogut, què els ha fet pensar i reflexionar, sents un irreprimible orgull, de vegades fugisser i de vegades més real, més sentit… 

Vull explicar un fet que em passa de sempre, amb el cinema: i és que m’agrada compartir-lo; quan més gaudeixo d’una pel·lícula més m’esforço a procurar que la gent la vegi i la gaudeixi, com jo. I si pot ser, que ho faci amb mi; no m’importa gens veure una pel·lícula que m’ha agradat un cop i un altre, i buscar-hi tots els matisos que sé positivament que se m’han escapat en el primer (o primers) visionats. M’encanta agafar-me de la ma de la gent i embarcar-me en el fantàstic viatge en una caixeta tancada on s’hi projecten els més grans misteris de la vida, les més grans aventures, els drames més terribles o els somnis més incomprensibles. Sigui el que sigui, aquest trajecte és el que fa de la qüestió quelcom molt més important que el simple fet de “veure una pel·lícula”; en el meu cas seria “viure-la”, i deixar que aquesta t’arrossegui pels paratges més misteriosos i més amagats de la teva persona. El cinema com a catalitzador d’emocions, com a instrument per a entendre-les i aprendre a gestionar-les, esdevé gairebé catàrtic en alguns casos i converteix el que per alguns és un fet simple i rutinari, el fet “d’anar al cinema”, en una cosa molt més important. I tot això ho procuro transmetre en aquestes classes que comentava abans, i que aquest any tornen a proporcionar-me grans moments amb els meus alumnes (tornem-hi amb els meus!!! Quina mania!!! En fi…)

A més de tot això, també procurem que es provoqui la discussió: volem que els nanos pensin el més que puguin per sí mateixos i arribin a conclusions de la manera menys adulterada possible, i que tinguin esperit crític. No es tracta tant de crear el típic debat per la legalització de les drogues o sobre la violència a la nostre societat com de que aparegui de forma espontània després del passi d’alguna cinta que els sacsegi, que els provoqui i faci que reaccionin amb més o menys passió. Podríem dir que som una mica gamberros i que els burxem fins que no tenen més remei que reaccionar, perquè ja se sap que davant de la resta de grup-classe, “si no et posiciones es pensen que no tens criteri” (una de les coses que també procurem que entenguin: tenir criteri no és defendre una postura de manera apassionada només per “quedar bé”; això forma part de les seves pròpies inseguretats). 

I des de fa un parell d’anys, la nostre primera elecció es Mystic River del Clint Eastwood, una de les històries més colpidores i ben narrades del cinema més recent (recordem que és del 2003). Un clàssic instantani, des del moment en que l’Eastwood va acabar-lo i algú el va veure en una sala, del qual es parlarà (sense cap mena de dubte) en el futur i durant molt i molts anys. Una història què, a més, conté unes interpretacions eternes, màgiques i úniques amb dos actors en estat de gràcia com són el Sean Penn i el Tim Robbins, sense oblidar-nos del aquí més tapat però igualment fabulós Kevin Bacon. Des que la vaig veure, sempre he pensat que el senyor Eastwood podria fer classes de direcció només passant-la i sense necessitat de dir res ni explicar què és el que va fer ni com: de tan carregada com està d’encerts s’explica per sí sola i engega els motors i els apaga amb l’autonomia de la obra ben feta, del rellotge que funciona amb una maquinària freda i sense complexitats més que les de la pròpia història (que les té, i moltes).

És tracta d’una pel·lícula dura, que et deixa en pilotes davant el que estàs veient, sense alè i amb la sensació d’estar contemplant el que cap ésser humà hauria de contemplar mai, la presència en l’ésser humà de les més terribles i arrelades passions que poden convertir-nos a tots en els animals més injustos i terribles. És un conte cruel que transmet a l’espectador una sensació tan profunda de desànim que quan finalitza no pots fer res més que preguntar-te el perquè de tot el què has vist, el perquè de la nostre naturalesa més violenta i animal. Una història que en realitat és una tragèdia i que, penso, fou concebuda per provocar tot aquest batibull d’emocions. Per provocar, m’atreviria a dir, una catarsi en l’espectador que respirarà tranquil quan s’encenguin les llums i l’obligarà a reflexionar sobre tot el que ha vist durant dues hores i deu minuts des de la fredor de la objectivitat, un cop passat el daltabaix inicial que provoca la narració dels fets que acaba de presenciar. 

Recordo la seva estrena a la sala gran del cinema Aribau. Jo no era un gran seguidor del Clint Eastwood, encara que li reconeixia tots el mèrits en alguna de les seves pel.licules -sobretot en casos com el de The Unforgiven (1992), Bird (1988) o Play misty for me (1971), entre d’altres-. Però allò que vaig experimentar aquella tarda no m’ho havia provocat mai, aquest bon senyor. Quan va acabar estava plorant de ràbia, impotència, pena… no ho sabia ben bé. I vaig sentir la necessitat de tornar-la a veure una setmana després i aquest cop, curiosament, vaig voler que m’hi acompanyessin els meus pares: suposo que vaig considerar que aquella meravella l’havia de compartir amb dues de les persones més importants de la meva vida, les més importants. 

I com deia, ahir dimecres 31 d’octubre, vaig passar Mystic river als meus (coi de possessiu!!!) alumnes. I mireu, van passar coses. Coses interessants. La primera de és que sempre que es passa una pel·lícula a un públic com a aquest, i en un centre escolar has de “vigilar” que no et muntin un espectacle de tres parells de nassos. Cal que estiguis al casi que siguis present permanentment a l’aula… ja us ho podeu imaginar. Molt bé, doncs ahir no va caldre. Tots estaven callats, escoltant i observant, i –em penso- que tremendament agraïts per haver-los concedit la oportunitat de ser tractats com a adults. Els seus ulls, brillants i grossos com taronges, transmetien tot això i també l’entusiasme de qui per fi pot comentar coses que van més enllà del Tomate i el Gran Hermano. Ja ho deia en algun article anterior, em penso: a la gent no se l’enganya fàcilment, i als adolescents tampoc. Dona-l’s un estímul interessant i veuràs si són pesats, burros, inútils o si són incapaços d’entendre les coses… De vegades el problema no és el receptor, sinó el missatge, la forma de construir-lo o el mateix emissor…En segon lloc, va produir-se el que jo ja anomeno “efecte Mystic River” que consistiria en què, tot d’un plegat, una sèrie de persones, adultes o no, comparteixen una experiència terrible en un viatge als inferns de la violència del dolor i de les pors travessant llocs i sentint emocions incontrolables, per molt que algun d’ells tracti d’evitar demostrar aquestes emocions. Un viatge que finalitza amb llàgrimes als ulls en algun cas, en els qui no han aconseguit dissimular tot el que sempre volen evitar reflectir. Són les emocions de les què parlava en l’inici de l’article d’avui, i que ara haurem de reconduir a les classes perquè tot allò tan cruel adquireixi el sentit que ha de tenir, el que el seu narrador volia donar-li. La nostra feina serà fer veure que allò pot ser, pot passar, i que formem part d’una raça que és capaç de fer mal encara que sigui de la forma més injusta i inhumana. Que aquest és un món terrible, a l’hora que preciós, i que el cinema no és només Supersalidos: poden ser moltes més coses. Em penso que tot plegat és la meva manera de donar-los la benvinguda al univers del cinema, una manera més d’entendre el nostre entorn que a molts d’ells els donarà motius per de vegades somriure, de vegades plorar o de vegades riure.