(per llegir escoltant el Pagliacci, del Ruggero Leoncavallo: http://www.youtube.com/watch?v=Ky271W94VHA)

Estats Units. 2007
Director: Ben Affleck
Productor: Alan Ladd Jr., Ben Affleck, Chay Carter, Danton Rissner, Sean Bailey
Productor executiu: David Crockett
Guió: Ben Affleck, Aaron Stockard, a partir de la novel.la “Gone baby gone” del Dennis Lehane
Fotografia: John Toll
Muntatge: William Goldenberg
Música: Harry Gregson-Williams
Disseny de producció: Sharon Seymour
Direcció artística: Chris Cornwell
Vestuari: Alix Friedberg
Durada: 114 minuts.
Intèrprets:
Casey Affleck,  Michelle Monaghan, Ed Harris, Morgan Freeman, William Lee Scott, Mark Margolis, John Ashton Thomas, Amy Madigan, Amy Ryan, Michael K. Williams, Titus Welliver, Edi Gathegi, Madeline O’Brien, Slaine, Trudi Goodman, Matthew Maher, Jill Quigg, Sean Malone, Brian Scannell, Jay Giannone

 

 

 

Mirades. Els ulls del Cassey Affleck i els de la Michelle Monaghan, trobant-se. Parlant i decidint. Decebent a l’altre… o decebent-se a un mateix. Una història, terrible, que es desenvolupa aliena a la seva protagonista, una nena, la Amanda de quatre anys. Una història que farà que tot canviï al voltant d’unes persones que s’hi veuran implicades, que aconseguirà que dues mirades innocents, potser adultes, però encara innocents, es tornin mirades adolorides, plenes de ràbia i d’impotència. Les mirades del Cassey Affleck (Patrick Kenzie) y les de la Michelle Monaghan (Angie Genarro) són la pel·lícula. Potser no tota, però si una part molt important d’allò que vol (i aconsegueix) transmetre.

 

Avui he de fer esforços per explicar aquesta Gone, baby, gone del Ben Affleck, aquesta meravella d’inqüestionable vàlua que ja forma part d’un grup de pel·lícules que m’han fet “anar més enllà”.  D’aquestes en tinc unes quantes, i totes per motius ben diferents. Algunes del David Lynch perquè m’han transportat a móns onírics terribles que han seduït la part més fosca de la meva persona, fent que m’oblidés de tot el que m’envoltava, fent que connectés amb un univers que, pel motiu que sigui, no trobo gens aliè al meu. D’altres, com algunes del Tarantino, perquè em va fascinar el viatge en el temps que vaig patir veient-les, tornant a trobar-me en les cutre-sales de cinema on de més jovenet havia passat tantes i tantes hores. Totes, sempre d’innegable qualitat, almenys per a mi. I podria seguir amb Blade runner, The village, Alien, Taxi Driver, Barton Fink… 

I de fet, casualitats de la vida, una d’elles és Mystic river, de la què parlava ara fa un parell de dies per aquí. Una pel·lícula que en el seu moment em va colpejar tant fort que he continuat revisant-la un cop i un altre, suposo que intentant sempre arribar a entendre tot allò que em vol explicar i no deixar-me ni una engruna: fer-ho suposaria que no he acabat de veure tot el que que és capaç d’oferir. Amb les meravelles, les obres mestres, els clàssics, sempre he tingut una mena de sensació de deute pendent: el que m’han ofert és tant gran i important, m’ha fet aprendre tantes coses que no goso abandonar-les o oblidar-me’n, d’elles. Sempre les tindré i les tinc presents i les vaig revisant per a fer-li’s la justícia que crec que es mereixen. I és aleshores quan engego aquest procés del què parlava en un article anterior (el del Mystic, precisament) i en el què procuro que tothom sàpiga d’elles. I això que de vegades es produeix amb més èxit i de vegades amb menys respon sempre a una proposta, que seria la d’intentar apropar allò que m’entusiasma a tot aquell a qui considero important a la meva vida, sigui en l’aspecte que sigui.

 

Aquesta Gone baby, gone, té força a veure amb el Mystic river del Eastwood. I no només perquè està basada en el mateix novel·lista que va crear la història del Mystic (que ja seria molt motiu) sinó perquè podria haver estat dirigida pel mateix director, o almenys aquesta és la sensació que et queda quan surten els crèdits finals. I això em planteja una primera qüestió: on coi eres, Ben Affleck? Que cony foties, perdent el temps? I una segona: ens seguiràs obsequiant amb regals d’aquesta categoria? Seràs capaç de repetir un encert com el què ara ens ofereixes?

Sí, el Ben Affleck. Un actor que va pujar al més alt de Hollywood per baixar-hi després amb la mateixa o superior velocitat. Un actor que es presenta ara amb aquesta joia sota el braç i sense cap més experiència en la direcció; un paio que, en definitiva, passa amb nota ALTÍSSIMA la seva primera gran prova, el sempre fotut examen de la òpera prima. Un actor que ha comentat que va enamorar-se de la història i que la va dirigir tenint sempre al cap el missatge que volia donar: “cal anar amb compte amb els fills petits, amb els nens. No se’ls pot perdre de vista, cal ser  responsables, com a adults, d’ells…” 

La història que s’explica us sonarà molt, a tots plegats: el segrest d’una nena en un barri de Boston centra l’atenció informativa de medis i veïns, que uneixen esforços per a trobar la nena i acabar la història de la millor manera possible. Això complica les coses a la policia, que no pot accedir a tothom a qui voldria pel fet de ser pasma. Els tiets de la Amanda (la nena) i la seva mare demanen ajuda a dos detectius del barri perquè parlin amb tot aquell que mai parlaria amb la poli, proposant així una mena d’acció conjunta entre els uns i els altres. El que descobriran (i descobrirem) a partir d’aquest moment canviarà la visió de tots els fets i ens farà veure com les coses no són mai blanques o negres, i que els nostres actes, els actes humans, estan condicionats de vegades de la pitjor manera possible. Tothom pot ser culpable, de la mateixa manera que tothom pot ser innocent, i enmig de tot i de tots la misèria: la de les persones; la misèria i la baixesa que enverina las situacions podrint-les i fent sentir el rebuig però també la pena en tots nosaltres i tots ells, espectadors i actors del drama.

I aquesta és la qüestió, el que està bé i el que està malament. On és la línia divisòria entre allò que es correcte i allò que no ho seria? Els plantejaments són els típics de moltes pel·lícules, però el valor estaria, aquí, en la mirada: una mirada que no és moral, que no jutja, que només explica. El que veus ho rebutges o hi estàs d’acord, però no perquè t’ho expliqui el guió sinó perquè t’hi identifiques, amb la situació. I surts tremendament trasbalsat perquè la sensació és que t’han fet pensar en quelcom que no vols ni qüestionar-te. De fet, amb Mystic river passava igual: es plantejaven una sèrie de situacions on tothom hi pot dir la seva, o de quina manera actuaria. El problema és quan es dóna massa informació: quan en sabem massa, ja no podem dir tant fàcilment qui o què es mereix un càstig, o quin càstig. Voler jutjar l’acte és fàcil, però què passa quan la conclusió a aquest acte és igual de detestable –o d’injust- que l’acte en sí mateix?  

Tant Mystic river com Gone baby, gone situen a l’espectador davant uns fets i el fan mirar directament als seus ulls, provocant una sèrie de sensacions contradictòries al voltant d’allò que en principi tothom té molt clar, d’allò sobre el què tots tenim una opinió ferma i estricte. Els actes moralment acceptables i inacceptables queden aquí barrejats en una combinació de realitat molt dura que fa que reflexionis i et plantegis les coses des d’altres punts de vista, que a priori no et plantejaries perquè els trobes monstruosos, demencials. L’assassinat, el segrest, l’engany.. tot està situat en un mateix pla perquè pertany a la mateixa cosa: l’ésser humà i les seves contradiccions, les seves pors, les seves errades. I això ens torba, ens fa mal. Ens toquen, amb aquestes pel·lícules, allò que descansa tranquil en el nostre subconscient i ens ho desperten per a explicar-nos noves vies per a comprendre les coses, per a assimilar-les. I això mai és feina fàcil.

 

Consideracions apart, vull expressar la meva total admiració per la pel·lícula destacant-hi tres escenes: la primera en els penya-segats on se suposa que es produirà un intercanvi important per al desenllaç de la anguniosa situació de la nena. La sensació de caos que provoca aquí el senyor Ben Affleck  té un mèrit extraordinari, sobretot quan es té en compte que gairebé no es veu res més que foscor, una nina sobre l’aigua i uns personatges atemorits pel que pugui passar; la situació és tensa perquè el director la fa tensa, sense afegits estúpids ni res més que la força d’un in crescendo que ja comença uns minuts abans. De mestre!   

En segon lloc, l’escena en que el Casey Affleck (mare de déu, quin tros d’actor se’ns ha revelat) entra a la casa de dos patètics delinqüents, on acaba trobant-se algú que no s’esperava. El desenllaç de la escena és importantíssim per entendre el desenllaç de la història, i us ben asseguro que posa els pèls de punta: la tensió que provoca és tal que comprens la decisió del protagonista malgrat no la comparteixis de manera conscient, de la mateixa manera que li passa a ell. Una escena terrible, de les més dures de la cinta, que et fa reflexionar moltíssim i que, almenys en mi, provoca un rebuig a posteriori encara més gran del que ja sentia abans respecte a la violència.Per acabar, el meravellós final. Irònic, trist, fatal… tothom tindrà la seva opinió. Jo diria més aviat real… i patètic. Han estat bones les decisions preses? No ho sé pas… És un desenllaç esperançador o desesperançador?

I les mirades… Les mirades que deia abans. Les d’un i l’altra. Què transmeten? No m’atreveixo a dir el què. Què us transmeten a vosaltres? Són preguntes que només podreu contestar si us atreviu amb aquesta bèstia que han deixat anar a Barcelona aquest cap de setmana, i que s’anomena Gone baby, gone. Una absoluta obra mestra.