(escolteu aquí, evidentment, les Variacions Goldberg del Johann Sebastian Bach: http://www.youtube.com/watch?v=g7LWANJFHEs)  

Direcció: Gregory Hoblit.
País: USA.
Any: 2007.
Duració: 113 min.
Gènere: Thriller.
Intèrprets: Anthony Hopkins (Ted Crawford), Ryan Gosling (Willy Beachum), David Strathairn (Joe Lobruto), Rosamund Pike (Nikki Gardner), Embeth Davidtz (Jennifer Crawford), Billy Burke (detectiu Rob Nunally), Cliff Curtis (detectiu Flores), Bob Gunton (jutge Gardner).
Guió: Daniel Pyne y Glenn Gers; basat en un argument del Daniel Pyne.
Producció: Charles Weinstock.
Música: Mychael Danna y Jeff Danna.
Fotografia: Kramer Morgenthau.
Muntatge: David Rosenbloom.
Disseny de producció: Paul Eads.
Vestuari: Elisabetta Beraldo.

“Quid pro quo. Yo le cuento cosas y usted me cuentas cosas. Pero no sobre el caso, sobre usted. Quid pro quo”

Soc un maníac de la imatge. De debò. Devoro imatges, de la mateixa manera que devoro cinema. Ja em comenceu a conèixer, em penso, i estic obsessionat amb elles. I ho estic perquè em sedueixen, em commouen i em transmeten sensacions, estats d’ànim que em quedaran per sempre gravats a la memòria. I això no em passa amb res més que no sigui la imatge, i per extensió el cinema. Puc oblidar dates, oblidar noms… de vegades (i això ho saben molt bé algunes persones molt importants de la meva vida), i fins i tot soc capaç d’oblidar si he estat en un lloc concret quan el dia anterior vaig ser-hi… Em passa! És així! En canvi, amb les imatges, amb el cinema, és diferent. Normalment no oblido. I aleshores, tot el que acompanya a aquella imatge, a aquella escena –la música, el so…-, acompanyarà també per sempre l’absolut indivisible d’ella, la “petjada”, que travessarà dies, mesos i anys de la meva vida, i que tornarà un cop i un altre per fer-me saber que aquell va ser un gran dia, un gran moment, una gran pel·lícula, una meravellosa obra d’art. És allò dels pèls de punta, de la excitació, de la llàgrima… és l’espectacle de la emoció. El que acabo recordant del que veig a una fotografia, a una sala de cinema formarà part de mi no només com una empremta cremada a la pell del record, com un fet gairebé físic, sinó també com una part molt més allunyada i molt més abstracta. Si voleu, molt més íntima. En una d’aquestes petjades vaig conèixer les Variacions Goldberg, del Johann Sebastian Bach.

Fins a veure The silence of the lambs, al 1994, no en sabia res, d’aquestes Variacions Goldberg. I tampoc en sabia massa del Johann Sebastian Bach: em preocupaven més els grups que triomfaven sorgits a Seattle o els meus intents fracassats d’aprendre a tocar la guitarra elèctrica. Fou la memorable escena de la fugida del Lecter, envoltat de policies, i cap al final de la història, la que em va provocar un impacte que va fer romandre dins meu i fins ara el so d’unes notes meravelloses. Va ser una nova lliçó en el meu aprenentatge: noi, hi ha moltes coses que no coneixes i que t’has tancat a elles. Tu t’ho perds. Sí: m’ho estava perdent, i el cinema s’encarregava de recuperar-m’ho.

El cinema com a mestre: un fet que ja he comentat en algun moment al blog. Mestre de música, de pintura… per a conèixer personatges, persones, per a aprendre  història, geografia… en els meu cas, si a l’escola haguessin utilitzat el cinema per a transmetre’m coneixements, us ben asseguro que n’hagués tret molt més profit, de tot aquell batibull de conceptes que desgraciadament, en molts casos, he acabat esborrant -conscientment o inconscient- de la meva memòria.

Potser per això ara, de tant en tant, utilitzo la imatge, el fet audiovisual a les meves classes. Potser per això esbudello en imatges i escenes el Dràcula del Coppola per a apropar els nanos a la estètica romàntica i al mateix autor irlandès de la novel·la, el Bram Stoker. O potser per això utilitzo algun videoclip de grups contemporanis per a fer veure la importància de la forma com a embolcall imprescindible per a la transmissió de la passió artística. Potser per aquests i d’altres motius tracto de fer el que m’hagués agradat que em fessin a classe, i tot no forma part de res més que d’una impossible tornada al passat… què hem de fer, si no, amb el maleïts i a l’hora meravellosos paradisos perduts, sinó perdre-l’s per trobar-los a faltar, enyorar-los i de vegades, perquè no, reproduir-los perquè no acabin mai d’abandonar-nos…

Com deia, a aquella escena vaig descobrir les Variacions Goldberg, però també, i per primer cop, la utilització de la música com a contrast de la narrativa. És una escena d’una violència explícita terrible, la de la fugida del Lecter d’aquella gàbia d’ocell que li fabriquen (molt cinematogràfica, per cert, i poc real, però això és ben bé igual). I ell, l’actor l’Anthony Hopkins, hi apareix de blanc, immaculat, repentinat i amb la calma que l’ha caracteritzat durant tota la cinta. Saps que és intel·ligent (ho ha demostrat sobradament amb les seves omnipotents aparicions al llarg de la pel·lícula), que pot ser terrible, però encara no l’has vist en acció, almenys no de manera física. I també saps que ara el veuràs i que probablement en farà una de molt grossa (com acaba fent). Mentre tot això es produeix i l’escena es desenvolupa i s’explica, el que s’escolta són les variacions Goldberg. La calma, la pau, la tranquil·litat… davant el nervi i la violència. El blanc de la bata del Lecter tacada de la sang vermella dels policies, que curiosament, van vestits de negre. La inversió de la simbologia cromàtica i el contrast absolut de sensacions. I quan tot acaba, l’increïble Hopkins no només no ha perdut la calma, sinó que continua seguint els compassos de la meravellosa creació del Bach mentre la càmera, en un picat des de la seva boca sangonosa, s’allunya cap al sostre de la sala mostrant el què aquella criatura acaba de dur a terme. La bellesa del què ens repugnaria, el contrast que en aquest cas ens ha proporcionat una direcció ferma i valenta, com va ser la del Jonathan Demme a aquesta interessant i fantàstica pel·lícula. 

He començat explicant tot això per dos motius: primer perquè un dels actors de Fracture també és l’Anthony Hopkins, i segon perquè està, com jo, obsessionat amb alguna cosa, però en el seu cas no és la imatge o el cinema (per a desgràcia de la seva dona). L’obsessió en aquest cas és cap a la perfecció. A més, penso que és una pel·lícula que cuida moltíssim l’aspecte formal, i que és una part importantíssima per a entendre els seus personatges. Sense el que es mostra del seu entorn –pisos, llocs de feina, passatemps…- no s’entendrien tan bé les seves personalitats. Aquest cop, L’Anthony Hopkins interpreta un home d’edat ja madura, casat amb una dona preciosa més jove i que ja no l’espera per a estimar-lo a la llum de la lluna. Cansada probablement de la rutinària vida en comú que els ha aplegat durant tants anys, ara el què busca són motius a la seva vida per a somriure, per a gaudir de la vida, i els busca en trobades més o menys anònimes amb homes més joves que el seu marit. El Ted Crawford, el personatge del Hopkins, descobreix el doble joc de la seva muller i decideix matar-la; cometrà, però, el crim, utilitzant tot i tothom el que estigui al seu abast per a poder sortir indemne. Consumat el fet el Ted es presenta a un judici on aparentment no hi tindrà res a pelar. I molt més si tenim en compte que haurà confessat el seu crim -de manera molt oportuna- al policia que arriba a casa per ocupar-se del cas, policia que tindrà molt a veure en tota aquesta història i la seva resolució.

Davant tot aquest panorama ens trobem, com a antagonista de la història, el Willy Beachum, interpretat pel Ryan Gosling, un jove i ambiciós fiscal que està pujant com l’escuma dins el carnívor món judicial americà. De fet, està tant a prop de l’èxit absolut que el bufet d’advocats pel qual treballa li encarrega el cas del Ted, i ell l’accepta perquè és claríssim que mai el podria perdre, de fet ni ell ni ningú. Són, doncs, dos personatges enfrontats de característiques molt diferents però dominats ambdós, i com anirem descobrint, per l’ambició i les ganes de sortir-se amb la seva. 

I tot això amaniria una pel·lícula que de ben segur seria poc original si no fos per un seguit de coses. Primera, per la manera en què la dirigeix el Gregory Hoblit, un director que fins ara ens havia deixat cintes de poca voltada (recordem com a més famosa Primal fear, del 1996, on la increïble i abassegadora interpretació de l’Edward Norton d’un jove que es feia passar per esquizofrènic va quedar com el més gran dels seus mèrits) i que amb aquesta obra es rellança per a apuntar maneres interessants dins de l’anomenat gènere del thriller. Un dels seus encerts rau en la seva manera de mostrar els personatges, que no només es limita a una pura presentació d’unes determinades  personalitats, sinó que els entorns (com deia abans) de cadascun d’ells es converteix en la veritable presentació de les mateixes. Així, sabem des de l’inici que el Ted és un personatge obsessiu en veure com i on viu: la seva casa és de tiralínies, ordenadíssima, impecable, quadriculada i oberta però a l’hora inaccessible… tal com ho és ell. És a més algú que ha aconseguit molt d’èxit a la seva feina, i això es pot veure en les seves possessions: té un cotxe espatarrant que estripa a tota velocitat -fet que també explica que li agrada gaudir del risc, de la vida i del que aquesta li pugui oferir- i a la casa que abans comentàvem hi ha elements de prou bon gust com per considerar-los allunyats de la majoria dels mortals. Però de la manera que en sabem més, del Ted, es gràcies al seu joc, al seu entreteniment; és enginyer i constantment el director de la cinta ens fa saber com passa el temps el seu personatge: construint complicadíssimes estructures perfectes on s’hi esllavissen boles d’acer d’una manera suau però ferma, i a tota velocitat; aquestes estructures necessiten, però una condició per a que ell en gaudeixi totalment: que no tinguin cap errada, cap fractura. De fet, aquesta seria la vertadera obsessió del Ted, que res del que fa o desitja tingui cap errada ni cap imperfecció. I així ho farà saber al llarg de la història als espectadors, amb les seves paraules i els seus fets: quan en troba una, l’ataca i manipula fins a aconseguir tots els seus propòsits.

Sobre el Willy, el personatge del Ryan Gosling, sobta molt el lloc on viu tenint en compte la projecció professional que té i els ambients on es mou. Quan coneixem la seva casa veiem que està molt allunyada de cap sofisticació (a anys llum de la del Ted) i el percebrem com algú molt capaç professionalment però que encara no ha perdut del tot les seves arrels. Aquí el director juga amb habilitat mostrant-nos primer el personatge en el seu entorn professional (torna la sofisticació) per després ensenyar-nos on viu, quan comencem a identificar-nos plenament amb ell i el que tracta d’aconseguir. És, en Willy, un personatge molt competent que lluita per arribar el més alt possible però que encara es honest i no ha trepitjat a ningú.

Estem davant, dons, d’un bona direcció en aquest sentit, molt preocupada per fer entendre a l’espectador que els personatges són el més important, molt més que la història. I és cert: la història la fan els personatges, i la lluita que esdevé entre ells, un cara a cara de cop frontal que a més suposa un duel interpretatiu fantàstic. Aquest seria un altre dels aspectes que fan que la cinta estigui pel damunt del que promet: tenim al davant dos actors en estat de gràcia i que són capaços de transmetre en tot moment el que volen sense crits ni sortides de to. D’una banda, un Ryan Gosling de qui només puc dir meravelles des que el vaig veure en la fabulosa Half Nelson (Ryan Fleck, 2006), pel·lícula que si no heu vist us obligo a veure de manera immediata, i que aquí torna a sorprendre amb una interpretació tranqui-la i serena força creïble (encara que no a l’alçada de la que va fer a la pel·lícula que he esmentat més amunt). D’altra un Anthony Hopkins qeu torna a cridar ben alt que continua essent un dels millor actors que mai la indústria cinematogràfica ha tingut la sort de tenir a les seves pel·lícules, amb un personatge molt similar en intel·ligència i seducció al del Lecter que tanta fama li va proporcionar. Tots dos estan magnifics en una pel.lícula en la que si no ho estiguessin, es perdria el 90 per cent de la seva gràcia. 

Així, tenim l’entorn com a definició de personatges i direcció solvent, per una banda, i les interpretacions més que correctes per l’altre, com a dos dels trets que fan sobresortir Fracture pel damunt de moltes altres propostes dins del gènere policíac. Les altres les haureu de descobrir per vosaltres mateixos. Només us dic que el joc que es produeix entre els dos personatges i la història que es desenvolupa us enxamparà i us clavarà a la butaca, i si bé potser no sortireu aclaparats del cinema com ho faríeu amb Gone bay, gone o Mystic River, si ho fareu amb la sensació d’haver vist una molt bona pel·lícula i un entreteniment de molta qualitat.

Per cert… no em puc treure les Variacions Goldberg del cap… ni la imatge del Lecter amb els ulls tancats celebrant borratxo de notes el seu èxit abans de clavar el cop de mestre final per a fugir dels seus perseguidors… és el que comentava, de la meva obsessió per les imatges i el cinema… tinc temps? Ummmm… em penso que sí. Vaig a veure, si trobo per aquí The silence of the lambs… i la veuré mentre em prenc una bona copa de vi… si pot ser un bon Chianti. Però sense el fetge amb què ell sempre l’acompanyava! (ja he dinat, avui, jejeje) 

lecter_rampage.jpg