(aquest batibull de records i comentaris sobre la pel·lícula poden amanir-se amb una peça del Lou Reed com podria ser Walk on the wild side. http://www.youtube.com/watch?v=dTqVxu3cQpg)

Direcció: Oliver Hirschbiegel.
País: USA.
Any: 2007.
Duració: 99 min.
Génere: Thriller, ciencia-ficción.
Intèrprets: Nicole Kidman (Carol Bennell), Daniel Craig (Ben Driscoll), Jeremy Northam (Tucker Kaufman), Jackson Bond (Oliver), Jeffrey Wright (Dr. Stephen Galeano), Veronica Cartwright (Wendy Lenk), Josef Sommer (Dr. Henryk Belicec), Celia Weston (Ludmilla Belicec), Roger Rees (Yorish), Eric Benjamin (Gene), Susan Floyd (Pam), Stephanie Berry (Carly).
Guió: David Kajganich, basat en la novel·la “The body snatchers” del Jack Finney.
Producció: Joel Silver.
Música: John Ottman.
Fotografia: Rainer Klausmann.
Muntatge: Hans Funck y Joel Negron.
Disseny de producció: Jack Fisk.
Vestuari: Jacqueline West.

Fa molt i molts anys feien un programa a televisió que va fer que molts de nosaltres ens caguéssim de por als calçotets. El presentava el Chicho Ibáñez Serrador i s’anomenava “Mis terrores favoritos. Aquest programa va ser en gran part el culpable de que ara a mi m’entusiasmi el cinema, i dic el cinema en general, no només el fantàstic i de terror. Vaig començar a veure i a viure las pel·lícules amb el terror, amb el gènere fantàstic, és cert, però aquest tipus de gènere em va fer anant descobrint d’altres;  això, en definitiva, em va fer conèixer formes diferents d’apropar-me al fet cinematogràfic i a les històries que una colla de gent volia explicar.

En aquest programa es passaven pel·lícules de terror presentades pel director uruguaià sempre amb la voluntat d’apropar aquest tipus de cinema a la més gran quantitat possible de públic, a l’hora que ell també l’utilitzava per a transmetre el seu respecte i la seva passió per aquestes tipus de històries.

Recordo, a més de Mis terrores favoritos, una sèrie de televisió que a molts dels de la nostra generació ens va afectar profundament, com he anat descobrint amb el curs del temps; i ho he anat descobrint després de  molts sopars  amb vi “peleón” i de moltes xerreres passades de voltes -i de clara vocació nostàlgica- amb els amics i companys de la meva “quinta”. Era una sèrie de vampirs basada en una novel·la del Stephen King (una de les millors pel meu gust) anomenada El misterio de Salem’s Lot. D’ella recordo pel damunt de totes una escena d’un dels capítols on un vampir, germà d’un pobre nen malalt i enllitat, s’apropava flotant des d’un exterior obscur i desencisador, embolcallat de foscor i boira i de matinada,  a rascar la finestra del seu germanet hospitalitzat. Aquest pobre noi malaltó era víctima d’una estranya anèmia que estava provocada, naturalment, per les contínues i misterioses pèrdues de sang que duia a terme el seu vampiritzat i estimat congènere, nit rere nit…. Allò em va superar d’una forma tant violenta que no vaig poder dormir en moltes setmanes; de fet, cada vegada que mirava la porta translúcida que hi havia a la meva habitació i que donava al “pati de les rentadores” (com jo l’anomenava) hi veia aquella cara demoníaca flotant i pregant-me amb veu dolça i satànica al mateix temps que el deixés passar, que tenia fred, que no patís, que era el seu germà… Aquells ulls grocs…  aquella veueta…era monstruós!

Molts anys després Antena 3 va recuperar aquesta sèrie (que a Espanya es va passar a DVD directament en format de pel·lícula, amb el descarat i mentider títol de Phantasma 2). Ho vaig comentar a alguns dels meus companys de generació  -tots traumatitzats amb ella i la famosa escena-  i en tornar-la a veure, varem descobrir lo malament que li va sentar el pas del temps a les imatges:  el que havia produït esglais ara feia riure, i això a mi em va servir per adonar-me que els records són de vegades molt més interessants que les realitats, o almenys quan tendeixes a mitificar les coses… Així, de la mateixa manera que Mis terrores favoritos, com ara explicaré i ja he mig dit més amunt, em va fer descobrir algunes pel·lícules que marcarien per sempre la meva vida i el meu gust cinematogràfic, en aquest cas El misterio de Salem’s Lot em va fer agafar un llibre de l’Stephen King, per després agafar-ne un altre, i  un altre.. fins que l’autor també va canviar i vaig començar a llegir novel·les i literatura de tot tipus. A la meva vida ja no només hi ha via còmics: amb 11 o 12 anys hi van aparèixer els llibres. De nou, i encara que només en part, gràcies a les imatges, gràcies al cinema.

Com deia, a Mis terrores favoritos s’hi passaven pel·lícules de gènere. I l’esmento per diferents motius: primer per fer-li l’homenatge tant al programa com al Chicho Ibáñez Serrador en la seva doble vessant de freakye del cinema fantàstic i realitzador cinematogràfic. Del “primer Chicho”, el presentador, diria que malgrat les manies i objeccions personals, sempre em va semblar una mena de pope o guru de tot allò que tant em fascinava, i al veure’l tant seriós i respectat em donava una certa sensació de seguretat: si algú com ell havia arribat a ser conegut per aquelles aficions, per què jo no havia de ser comprés, també? Vist amb perspectiva, això no era més que la postura de qui encara es culpava per a ser seguidors del que molts titllaven “barbaritats sense cap ni peus”.

Del “segon Chicho”, el realitzador, crec que ja seria hora que es recordés el que aquest home va ser capaç de crear dins del cinema d’horror. Només caldria fer una revisió  de les seves cintes ¿Quién puede matar a un niño? del 1976, absolutament esgarrifosa, o La residencia, del 1969 per adonar-nos de que fou un dels mestres indiscutibles a l’hora de provocar el pànic a les sales de la que ja començava a ser (o era, en el cas de ¿Quién puede…?)  l’època del destape.

En el cas del programa, l’homenatge és pel cinema que em va ensenyar, que em va fer descobrir. Allà hi vaig veure coses com Psicosis, i amb ella vaig conèixer el nom impronunciable d’un senyor gras que ja era una vertadera llegenda en això de la direcció del cinema. També peces de la Hammer, amb la qual cosa vaig començar a indagar què era això i quines pel·lícules havien produït, o Duel , del Spielberg, la que per a mi fou una de les seves obres mestres. D’altres com No profanar el sueño de los muertos, La noche de Walpurgis, La semilla del diablo o ¿Qué fue de Baby Jane?, fins arribar a la que sembla que foren 36 emissions (per a més informació visiteu el link http://www.angelfire.com/emo2/nuevo123/terrores/misterro.html).

Descobrir totes aquestes joies gràcies a ell i al seu programa és per a mi, prou motiu com per parlar-ne aquí, i per fer-ho amb la absoluta certesa que no tornaré mai a veure un espai com aquest dedicat a aquesta mena de cinema. Una pena. Però també us animo a tots que si això pot no repetir-se, ara tenim una avantatge respecte a abans, i és que podem recuperar totes aquestes pel·lícules i amb bona qualitat d’imatge i so, una cosa que fins fa poc era poc més que impossible. És, doncs, tot un consol.

Una de les pel·lícules que allà es va passar fou The Body Snatchers, del 1956, dirigida pel Don Siegel i basada en la novel·la del Jack Finney del 1954.  Aquesta pel·lícula, que només fou la primera de les quatre (de moment) revisions que s’han fet d’aquesta història, explicava com unes baines alienígenes segresten i acaben creant ciutadans idèntics als que habiten una tranqui-la població nord-americana. La única cosa que els fa diferents és que aquestes persones “suplantades” tenen un comportament absolutament diferent al que era el seu poc temps abans, amb la qual cosa tenim gent amb l’aspecte de sempre però un “interior” força més complicat i  tenebrós. De fet, aquesta història es va dir que feia un clar paral·lelisme amb la situació que es vivia en els 50 amb la guerra freda, i sobretot la creada per Joseph McCarthy i la seva “caça de bruixes” anticomunista, que va omplir d’histerisme i paranoia la societat americana. Els “suplantats” feien, suposadament, referència als comunistes, que es comportaven exactament igual que els que no ho eren, exposant a tothom a un perill terrible. Això és el que algunes persones hi van veure en la pel·lícula. A mi, que no en sabia encara res, de tot allò (era el 1981 i jo una criatura!!!) em va causar un impacte diferent, molt més visceral: la imatge d’aquelles persones perseguint-se les unes a les altres i la sensació de que allí, en aquell poble de la història, i passaven coses molt estranyes, és el que em va cridar més l’atenció. La resta de records són posteriors, molt posteriors, a l’emissió de la cinta a Mis terrores favoritos.

La segona versió de la pel·lícula va ser Invasion of the Body Snatchers, el 1977, i fou dirigida pel Philip Kauffman. Aquí els paral·lelismes es van fer també entre els invasors (el que aconseguien) i el comunistes, però uns comunistes una mica diferents, els del final del “desgel” de la era del Leonid Brezhnev. En aquest cas la pel·lícula torna a ser molt encertada, potser sense l’encís de l’original però amb la mateixa o més intensitat.

Abans de l’actual Invasión tindríem Body Snatchers, del 1993, de l’Abel Ferrara. Aquesta cinta va ser atacada sense misericòrdia per la crítica però cal dir que contenia algunes escenes interessants que, tot i no aportar res a la història original (a nivell argumental tot venia a ser el mateix), creaven una atmosfera i una sensació de mal rotllo que fins aquell moment les altres no havien aconseguit. De fet, podríem dir que és la més terrorífica de les tres, i la que va ser concebuda més com una pel·lícula de terror.

I ara, en plena època Bush i en un moment en que es posa constantment en dubte la confiança dels ciutadans envers els mitjans de comunicació i la classe política ens arriba Invasion. De fet, i tenint en compte tot el que acabo de dir, sembla lògic que es faci un nou remake de la història que va escriure el Finney, per tornar a fer un paral·lelisme amb la situació que es viu a nivell polític i social. El problema, però, no està aquí, ni en les interpretacions, solvents, del Daniel Craig i la Nicole Kidman. El problema es troba en la quantitat de revisions que ja he explicat que se n’han fet, de la novel·la… i en alguna coseta més…

Anem a pams. El cinema de vegades planteja interessant revisions de idees encara més interessants, o segones parts (i fins i tot terceres, o trilogies) que també ho poden arribar a ser. Quan això es fa perquè la idea així ho demana, o fins i tot perquè s’ha plantejat d’aquesta manera pels motius que sigui (parlo en els casos de les segones i terceres parts). Si es així, doncs endavant. Aquí això no passa de la mateixa manera. La sensació és de falta d’idees i com a recurs, la revisió d’un clàssic; un clàssic que a més té prou elements com per a tornar a recaptar molts diners. Així, tothom coneix el desenvolupament dels fets, tothom pot intuir com acabaran aquests però sobretot, els aficionats que s’hi apropin buscant novetats, gairebé no en trobaran o només en trobaran algunes, i en compte gotes, que com en el cas de la versió del Ferrara, només afectaran aspectes més aviat tècnics de la pel·lícula. Ara no hi veurem baines, per exemple. Però sí que hi veiem una clara referència a la política i a la hipocresia de certs polítics. O també s’hi detecta una clara referència a la manca de confiança de la gent en els medis de comunicació i a la manipulació dels mateixos, però poca cosa més. No hi ha mala llet. I el que es produeix, aleshores, és un efecte diversificador, un no-sé-què-nassos-estic-explicant(director) i un no-sé-què-nassos-estic-veient (espectador) que deixa l’audiència en terra de ningú amb una història que ja coneix, que sap amb força seguretat com acabarà (és un gran estudi amb bons actors i bona producció: no s’arriscaran pas) i només els elements tècnics i interpretatius com a força motor de l’entreteniment. Perquè no ens enganyem: aquesta pel·lícula vol ser un entreteniment, i si la venen com una cosa diferent ens estant mentint i no saben que hi ha milers de pel·lícules que tracten el tema amb moltíssima més solvència.  

Als Estats Units el cinema és una indústria, i es poden permetre el luxe de fabricar cinema palomitero, per a guanyar pasta. I em sembla molt bé. No ho critico pas: soc el primer que corro quan estrenen un Die Hard o un Spider-man. El que em toca molt els nassos es quan es disfressa un producte sense pretensions amb una idea pretensiosa que es creurà empacarà millor el producte, el dotarà de més solvència i l’allunyarà del mateix concepte pel que la indústria l’ha fabricat: fer guanyar pasta. Això és enganyar al públic. Així, el meu consell per avui seria el següent: si voleu passar una tarda entretinguda, aneu-hi, probablement la passareu, no us farà cap mal (excepte a la butxaca!!). Veureu una pel·lícula filmada amb solvència i amb algunes bones escenes molt ben resoltes tècnicament, encara que feta sense passió i que no terroritza en cap moment. Voleu a més una pel·lícula interessant, arriscada  d’alguna manera o més intel·ligent pel que heu escoltat d’ella? No hi aneu. I no ho feu perquè en sortireu com vaig sortir jo: entretingut però amb cara d’imbècil, com quan et foten la cartera enmig de la Rambla del Raval (evidentment sense l’entreteniment ni res que se li assembli… Ànims Benet!).