(per a escoltar l’Idle Gossip dels Toy dolls, per allò de la similitud del nom del grup i part dels protagonistes de la pel·lícula…: http://www.youtube.com/watch?v=VNqG51cG4kw)

Estats Units. 2007
Director: James Wan
Productors: Greg Hoffman, Oren Koules, Mark Burg
Productor executiu: Peter Oillataguerre
Guió: Leigh Whannell, basat en la història original de James Wan y Leigh Whannell
Fotografia: John R. Leonetti
Muntatge: Michael N. Knue
Música: Charlie Clouser
Disseny de producció: Julie Berghoff
Direcció artística: Anastasia Masaro
So: Kelly Cabral
Efectes especials de maquillatge: AFX Studios
Efectes visuals: Mr. X, Inc.
Vestuari: Denise Cronenberg
Durada: 90 minuts
Intèrprets: Ryan Kwanten, Amber Valletta, Donnie Wahlberg, Michael Fairman

Fa un parell o tres d’anys (no ho recordo ben bé) a Sitges ens varem trobar amb una sorpresa que posteriorment va esdevenir un èxit important a les taquilles de tot arreu. Parlo de Saw (James Wan, 2004), aquella cinta cruel que bevia de les influències d’altres pel·lícules com ara Seven, The silence of the lambs o Copycat, entre moltes. Aquest fet no li va fer cap mal en absolut com en principi podria semblar, a la cinta, i de fet la convertia en una peça estranya, amb vida pròpia, i que els aficionats al gènere fantàstic i de terror varem saber apreciar ràpidament: un thriller però també una pel·lícula de terror/horror amb psicòpata inclòs que per la seva estètica, posada en escena, història i duresa visual prometia ser la primera d’una nodrida i extensa obra del seu director; es tractava d’una òpera prima més que competent i amb prou elements com per mantenir la gent en tensió durant els aproximadament 90 minuts que durava. 

Des d’aquell dia, i com a productor, el senyor Wang va començar a deixar anar una segona, tercera, i fins i tot ara una quarta part en una saga -que ja és milionària- que cada cop s’allunyava més dels encerts que havia assolit amb Saw, apropant-se al concepte pur i dur de “sang i fetge”. De fet, fins i tot podríem dir que amb les seqüeles de Saw va anar apareixent una mena de nou gènere dins el gènere (juntament amb els Hostel de l’Eli Roth i pel·lícules com Turistas, del John Stockwell) que s’ha arribat a anomenar porno-torture per la violència de les imatges i el que s’explica i es mostra en elles.

Esperàvem la tornada del Wang i l’esperàvem amb candeletes -jo sobretot l’esperava si deixava de banda aquestes últimes tendències més destroyer que no em semblen interessants ni atractives-, i ara ens arriba aquest Dead silence estrenat ja fa un temps a USA (allà ja pot trobar-se fins i tot en format DVD) i presentada a Sitges el primer dia de Festival. 

I quines van ser les reaccions? Doncs força negatives, o més aviat força decebedores. En primer lloc, perquè si bé és cert que el senyor Wang ha volgut desmarcar-se claríssimament de tots aquests productes dels que parlava abans (encara que, com he dit, ell hi estigui força ficat com a productor) potser en un esforç per a allunyar-se d’aquests conceptes que probablement passaran ràpidament de moda, cal dir que aquesta nova cinta no té ni la força ni la originalitat de la seva obra primera. A Saw s’hi veia un director que hi posava el coll i que anava a per totes, amb les seves errades i els seus encerts. I sobretot s’hi detectava al darrera del producte algú que havia aconseguit rodar exactament la pel·lícula que volia. En certa manera, tots hi varem veure algú que creia i tenia una fe absoluta en el projecte i que el defensava de manera coherent, cosa que es notava en el producte final. T’agradés o no t’agradés.

Això a Dead silence no es detecta, i malgrat sí que és una història original del mateix Wang i que amb tota probabilitat va dedicar-s’hi en cos i ànima per a fer-la i ben feta, això no és el que desprèn la pel·lícula. I això passa per dos motius, un perquè és una història de ninos assassins i aquesta combinació terror/ninots ja ens l’han explicat moltes vegades, i a més de manera més terrorífica. En aquest sentit només cal recordar la fantàstica Magic del Richard Attenborough (1970) que tot i no ser una pel·lícula de terror inquietava moltíssim, probablement i de nou gràcies a la interpretació de l’Anthony Hopkins, o una història signada pel Chicho Ibàñez Serrador anomenada Freddy dins de les seves Historias para no dormir, que en el seu moment (1982) em va glaçar la sang.

En segon lloc, perquè tot sona massa al que de vegades anomenem (entre nosaltres els freakys) “pel·lícula de videoclub”. És a dir, de consum barat i a casa. Això sol aplicar-se a cintes que no són res de l’altre món, ben realitzades potser però amb poca ànima o poca rellevància. D’aquestes ens les podríem trobar qualsevol nit a la televisió i no passaria absolutament res i el seu visionat no ens aportarà pas massa coses noves a tot el que hem vist fins aquell moment. 

De coses bones també en té, aquesta Dead silence. En algun moment fins i tot arriba a inquietar una mica al personal, però en general, la història d’aquesta iaia ventríloqua que va voler ser enterrada amb els seus 101 “fills” quan va morir i la seva venjança cap als protagonistes no em va interessar pas massa. Excepte, és clar, quan va acabar-se. Mala senyal oi?

Bé, vosaltres mateixos.