(escoltar aquí l’E-bow the Letter dels REM podria ser una més que bona idea…  http://www.youtube.com/watch?v=5b9a90I2Jqc)

Direcció: Rodrigo Plá.
Països: Méxic i Espanya.
Any: 2007.
Duració: 97 min.
Génere: Drama.
Intèrprets: Daniel Giménez Cacho (Daniel), Maribel Verdú (Mariana), Carlos Bardem (Gerardo), Daniel Tovar (Alejandro), Alan Chávez (Miguel), Mario Zaragoza (comandant Rigoberto), Mariana de Tavira (Andrea).
Guió: Rodrigo Plá y Laura Santullo; basado en un cuento de Laura Santullo.
Producció: Álvaro Longoria.
Música: Fernando Velázquez.
Fotografia: Emiliano Villanueva.
Muntatge: Bernat Vilaplana y Ana García; con la colaboración de Nacho Ruiz Capillas.
Direcció artística: Antonio Muñohierro.
Vestuari: Malena de la Riva y Adela Cortázar.

Tanta càmera i tanta paranoia… no ens adonem, però cada cop estem més envoltats d’ulls, de vegades aliens a nosaltres i de vegades ulls que fabriquem per algun motiu que considerem oportú.  

Vivim una era, la de la globalització, que a la vegada que ens aglutina a tots (o a uns quants) dins d’un mateix sac ens fa estar alerta per a no perdre la nostra pròpia identitat. La contradicció del fer-se-tots-una-sola-cosa, del formar part d’una idea “d’aldea global” ens arrossega a una de les nostres pors més primordials, com seria la de abandonar els orígens i passar a formar part del que no ens agrada perquè no és nostre, no pertany a la nostra cultura, perquè ens és aliè. És la por al desconegut, a allò que ve de fora. I en nom d’aquesta por, ja sabeu tot el que per desgràcia pot arribar a produir-se… 

L’altre por és la de la desprotecció: a les civilitzacions suposadament més organitzades trobem com  s’alimenten petits microcosmos socials on l’arma i la defensa personal i veïnal forma part de la rutina diària de cada dia. I parlo de qualsevol societat que s’ha desenvolupat el suficient com per a arribar a la conclusió de que allò que a qualsevol lloc seria norma o llei allà no funciona de la mateixa manera, i que el bé dels habitants està pel damunt de tota altra consideració. I d’aquí a l’estat de pànic i l’actuació desmesurada, un fil tant prim que en alguns casos ja ni es distingeix. Però la pregunta seria: Ho és? És el bé del ciutadà el més important? I en això val tot?

Després estan les càmeres que enregistren la realitat “de manera objectiva”. Les càmeres poden donar-nos diferents perspectives de les coses en funció de la seva utilització i de l’ull que enregistra una imatge, però no ho son pas, d’objectives. A The Truman Show (Peter Weir, 1998), per exemple, les càmeres estaven al servei d’un programa de televisió, un reality, tan extrem que mostrava la vida d’una persona les 24 hores al dia sense que s’adonés, des que aquest individu naixia: el Truman, interpretat en aquest cas per un fantàstic Jim Carrey fins que suposadament acabés morint. Evidentment sense que ell s’adonés, es clar. I el més trist de tot plegat, és que aquesta pel·lícula et feia pensar, en sortir del cinema, que aquell programa triomfaria se—n’s dubte a la televisió d’avui dia. Jo, que soc un dels més ferms defensors de la televisió i la llibertat dels programes televisius a l’hora d’emetre continguts, m’esgarrifo de pensar que això podria ser així i que un pobre desgraciat podria esdevenir la estrella d’un show com aquell, d’una tafaneria gairebé pornogràfica. I la por es que jo, probablement (encara que espero i desitjo que no), me’l miraria… Què coi ens passa? O en aquest cas, em passa? Vosaltres us el miraríeu? És objectiva la càmera perquè només mostra la realitat que enregistra?

A American Beauty (Sam Mendes, 1999), les imatges gravades servien a un dels personatges per evadir-se poèticament de la realitat més immediata, una realitat que ell considerava trista i decebedora. El fet de filmar allò que li produïa un impacte “insuportablement bell” -com més o menys ho qualificava ell- ens venia a dir que l’ull en aquest cas de l’observador podia ser molt benèvol, gairebé reparador o terapèutic, en contraposició a d’altres casos com el d’abans. 

I si parlem de [REC], ja comentada en un post anterior, ens trobem de nou la càmera de la televisió però en aquest cas com a ull que enregistra, de nou, la suposada realitat, però  sense tenir en compte que SEMPRE hi ha algú que filma ALGUNA COSA d’aquesta realitat, i que per tant la suposada objectivitat no és sempre un concepte tant clar per a qualificar unes imatges enregistrades. I aquí estaria el tema: sempre hi ha un ull al darrera d’una càmera, i té una intencionalitat.  

A “la zona” on viuen els protagonistes de la pel·lícula que ara comentaré també s’hi enregistra tot amb càmeres. Els carrers de dia, de nit, les converses que es produeixen al carrer… tot el que passa en ella és filmat i enregistrat en benefici, suposadament, d’una comunitat veïnal que passa els seus dies envoltada d’una enorme tanca que els separa de la cruel realitat del Mèxic D.F. que es troba a l’exterior; una comunitat que no hi vol tenir res a veure, amb aquells “de fora” i que per fugir-ne ha decidit edificar la seva pròpia vil·la molt i molt allunyada de la que ha crescut fora dels seus particulars murs. I la tanca que han edificat, a la manera de les militars, té els seus vigilants vetllant torn rere torn per la seguretat del què passi en el seu interior. La intencionalitat, la utilització de les càmeres aquí té a veure, doncs, amb el fet de crear sensació de seguretat i de protecció mitjançant la vigilància constant del que en aquell entorn passi, o vigilar constantment per a fer sentir segurs els vigilats i poder fer una vida que els allunyi de la immundícia externa.

El problema de tot plegat és que aquest entorn no és real, ni ho serà mai. A fora hi passen coses, hi passa la vida, i això no pot obviar-se en cap cas. Potser un adult podria arribar a decidir viure d’aquesta manera, però.. i els fills d’aquests adults? Això, que ja es planteja en un moment determinat de la cinta, ja és un tema que va ser tractat de manera magistral a The village (2004), del M. Night Shyamalan, penso que un dels referents d’aquesta La zona que ara comento. Però és un dels moltíssim problemes o dilemes que planteja la pel·lícula. El fet de viure apartats és la solució als problemes o és simplement una egoista fugida endavant? I les lleis que se segueixin a dins, quines seran? Les escollides per una majoria o les marcades per uns quants? I quan passin els primers fets que les vulnerin i que posin en perill l’existència de tal comunitat, quins camins caldrà seguir? Els de la salvació o els del sentit comú? Els dels individus civilitzats i ordenats o els dels individus atemorits i animalitzats?

A La zona s’hi expliquen moltes coses; la principal parla d’aquest microcosmos artificial creat per uns quants al marge, com deia, de la realitat; però també explica com els conflictes no es poden evitar per molt que un vulgui. Si hi ha éssers humans, hi haurà conflicte. I no es tracta tant de fugir-ne com d’afrontar-los per a que aquest no es faci més fort i acabi podrint tot el que toqui, com ens mostra la història.

També s’explica com una persona pot odiar o estimar en funció de si coneix o no l’altre: en aquest sentit, les escenes més interessants -i penso que poc explotades- de la pel·lícula ens ensenyen una relació que d’inici sembla impossible entre el de dins, que sembla fort davant l’invasor però està espantat i no ho pot mostrar, aquell que forma part de la societat creada al marge de la realitat, i el de fora, espantat però que lluita potes amunt per a sobreviure, suposadament creador del conflicte i que, per tant, posa en perill l’equilibri i seguretat què es busca amb la creació de la comunitat. Dos papers que entenem –pel que es diu durant la narració dels fets- son absolutament intercanviables i en tot cas, arbitraris: un és a dins i l’altre es fora per motius que s’escapen a la pròpia voluntat.

La pel·lícula també explora els mecanismes de les pors humanes més primigènies i planteja el problema de la violència i les seves conseqüències, diferents en funció si és una violència personal, individual, o si es perd en el grup, en la massa, com a alliberació de les tensions i a fi d’una mena de catarsi col·lectiva. Les dues violències s’arrelen en un mateix fet –l’acte violent- però la segona sembla molt més perillosa perquè no conté misericòrdia -es perd en la fúria de la ira i la ràbia contingudes- ni gairebé penediment: aquells qui participen d’ella no son plenament conscients dels seus actes (en el moment del fet) i simplement actuen sense de vegades plantejar-se el què estan fent, per després amagar la seva consciència rere el grup que els empara. Això no passa amb els actes violents individuals que es donen a la pel·lícula, que a diferència d’aquells, deixen un rastre indubtable de culpa en qui els duen a terme, amb la qual cosa sembla possible un inici de reflexió, penediment i reparació si més no a títol personal. 

I és clar, parlem d’una opera prima, i això és i serà sempre un problema per als directors. Però vull dir que en aquest cas és molt capaç de parlar de tots aquests temes a través d’una història molt ben explicada i que no et deixa estar tranquil en cap punt de la seva narració. Això és un mèrit tenint en compte que el director podria haver-se fàcilment perdut recreant-se només en el fet violent i les seves conseqüències, però no és així, i el producte que et trobes com a espectador està força equilibrat i explica també d’altres subtrames força ben iniciades, desenvolupades i concloses.  I tot això de vegades no ho aconsegueixen ni els més veterans…

I sobre els actors, dir que estan tots en un formidable estat de gràcia, i en destaco quatre pel damunt dels altres: el comandant Rigoberto interpretat pel Mario Zaragoza, un actor que no coneixia i que està excepcional amb la seva recreació de policia dur però honest que vol fer les coses ben fetes peti qui peti; el noi protagonista, l’Alejandro, un gran Daniel Tovar que seguiré amb lupa a partir d’ara per la seva naturalitat i capacitat de fer senzill i natural el que no és ni senzill ni fàcil de portar al terreny de la naturalitat i, es clar, el seu antagonista, l’Alan Chávez, el Miguel, el desencadenant de tot el conflicte, d’una mirada tendre i aterrida tremendament colpidora. Deixo pel final la Mariana, que interpreta la Maribel Verdú, una actriu que aquí fa el seu paper de manera magistral, donant entitat i poder a un personatge que es podria haver perdut en la sala de muntatge. La recuperació d’aquesta noia per al cinema és una grandíssima notícia, i he de dir que soc el primer sorprès. Em declaro ara mateix un fan absolut d’ella i us animo a descobrir-la en aquesta cinta i a d’altres com Amantes (1991, Vicente Aranda), El laberinto del fauno (Guillermo del Toro, 2006) o Y tu mamá también (Alfonso Cuarón, 2001). 

En definitiva, un llarg basat en un conte curt que no es fa ni llarg ni curt i que no podeu deixar de veure; una pel·lícula que supera alguns petits problemes de densitat argumentativa amb la passió desmesurada d’un altre director novell amb molt bona pinta. Bon appétit… i  reflexioneu quan sortiu del cinema: val la pena i em penso que es el que el director pretenia que féssim, tots plegats.