Direcció: Icíar Bollaín.
País: España.
Any: 2007.
Duració: 95 min.
Gènere: Drama.
Intèrprets: Najwa Nimri (Eva), Tristán Ulloa (Iñaki), María Vázquez (Inés), Diego Martín (Manuel), Nuria González (Carmen), Antonio de la Torre (Sergio), Fernando Cayo (Valbuena), Adolfo Fernández (Alberto), Manuel Morón (Samuel).
Guió: Icíar Bollaín y Tatiana Rodríguez.
Producció: Santiago García de Leániz y Simón de Santiago.
Música: Lucio Godoy.
Fotografia: Kiko de la Rica.
Muntatge: Ángel Hernández Zoido.
Direcció artística: Josune Lasa.
Vestuari: Estíbaliz Markiegui.
   

(escolteu avui Mi primera combustión dels Love of Lesbian, inclòs al seu disc Maniobras de escapismo: http://www.youtube.com/watch?v=wkY-5-OieOs)

(no es pot deixar d’estimar quan estimes de debó)

Que puta és la vida… quan et penses que t’has recuperat dels teus “affairs” personals i has aconseguit que el teu cap deixi de donar voltes als perquès de les teves pèrdues personals més valuoses, entres a un cinema i un exercici magistral de sensibilitat et torna a col·locar en el fotut plànol de la crua realitat. La ficció s’alça en aquest cas despullada d’artificis i converteix els teus records, experiències i el teu dia a dia en una ficció que ni recordes durant l’estona que dura la pel·lícula, i el què era ficció, aparença, esdevé durant una hora i mitja una realitat que com a espectador et fa veure en els altres els teus defectes i les teves virtuts. Un efecte catàrtic que t’ajuda a entendre millor la teva pròpia història personal sempre i quan hi hagi capacitat d’autorreflexió i critica personal. 

Amb Mataharis m’ha passat ben bé això: m’ha hostiat on fa més mal fa, m’ha enxampat distret, desprevingut… coi! Que no m’ho esperava! Havia llegit que era una excel·lent pel·lícula i que amb ella la seva directora, la Iciar Bollaín, demostrava lo bona directora en què s’estava convertint (penso que ja ho era); però així i tot m’ha clavat les urpes de la sensibilitat i la senzillesa amb tanta subtilesa (un dels grans encert de la cinta) que en dues ocasions no he pogut reprimir les llàgrimes. De fet, soc bastant idiota: tenint en compte el que va aconseguir fer-me passar amb Te doy mis ojos, del 2003 (de les millors pel·lícules espanyoles que puc recordar, al costat del Solas, del Benito Zambrano, 1999), ho hauria d’haver previst molt abans, el que podia passar… Però no només no em queixo, sinó que li agraeixo perquè torna a demostrar el poder i la capacitat que té el cinema per ajudar-nos a veure de maneres diferents el que tenim al nostre voltant. I això no només és positiu, sinó que també és necessari, saludable i més que recomanable.

Tothom que hagi viscut una relació de parella de veritat, amb la vivència del dia a dia i el compromís a flor de pell, sap que no és gens fàcil mantenir l’equilibri, i que de vegades en nom del dolor es pot arribar a actuar de les formes més allunyades a la teva pròpia persona i als teus principis. Si a més aquesta relació ha acabat, també sabrà que els mecanismes de la ruptura tenen camins tremendament entortolligats que no necessàriament passen per la culpabilització de l’altre, sinó per una falta de revisió de les nostres actuacions i de plantejament real de les nostres responsabilitats en el trencament. Algú que m’ha estimat de debò em va dir un dia que no pots deixar d’estimar quan estimes de debò. Malgrat tot. Quan l’amor és real, sincer i el que es vol és que la parella sigui feliç, sense egoismes, es quan aquest amor real és cert, i no vist com una possessió. Quan les pròpies necessitats no són el primer sempre, o s’entén que un no la única persona en el món que cal satisfer de manera continuada, es té molt de guanyat en una relació de parella… sempre i quan l’altre pensi el mateix. Però és molt complicat, molt difícil… hi ha conceptes que ens superen i ens determinen tant (la venjança, la culpa, la gelosia, l’egoisme…) que ens acabem comportant com a éssers humans (en el pitjor sentit de la paraula) i, en nom de la pròpia necessitat, cridem i reclamem amb massa força que qui està al teu costat es doni incondicionalment i sense fissures. I evidentment, que ho faci en el nom d’un amor que potser no és amor, sinó necessitat de sentir-se acompanyat, cuidat o estimat. Costa molt més ser sincer que culpabilitzar els altres de quelcom que en principi (quan la relació és normal, d’igual a igual i sense abusos) es responsabilitat de dos.

Mataharis exlica tres històries de tres dones amb vides i edats molt diferents que tenen dos fils conductors: la seva feina de detectius privades i un apartat personal que no passa per un bon moment. Així, a la feina no classifiquen papers darrera un taulell ni estan darrera un ordinador, ni son les encarregades de dur a terme una obra arquitectònica; el que fan és perseguir marits infidels, dones infidels, socis de feina corruptes … o bones persones que no han fet res dolent però que són vigilades perquè putejen a terceres persones. Estableixen preus per a la recerca de proves que els clients pagaran normalment amb llàgrimes els ulls, en convertir-se en realitat el que abans només era sospita. La seva feina és no prendre part emocional, amb tot allò, perquè el perill és enorme: si t’hi involucres pots perdre de vista que tothom té dret a demanar aquest servei, encara que qui ho faci sigui l’element que hauria de ser investigat.  

Las tres dones viuen situacions personals molt diferents i complicades que s’encreuaran, de vegades irònicament, amb la seva feina. I la narració d’aquestes situacions són el veritable punt fort de la història: em penso que no recordo cap pel·lícula que m’hagi pogut transmetre amb tanta força el desenvolupament d’un punt concret d’una relació, i això és més que un mèrit de la seva directora i el grup d’actrius i actors. Sense dir gairebé res s’entén tot, i a més juga amb l’espectador a ser partícip involuntari de tot allò que s’explica. En un cas, li fa sentir gelosia i ràbia en veure com algú està fent mal a l’altre; el públic, evidentment, pensa que hi ha un engany flagrant, i per tant un dolent, un fill de puta, sempre per buscar un culpable (n’hi ha d’haver un, es necessàri! oi?). Després la situació es torna molt més complexa, i això és el que de vegades costa més de pair: que no formi part d’una actitud premeditada, que no hi hagi dolent ni fet reprobable, sinó una determinada circumstància, potser una mentida, sí, però dita per por a la pèrdua, a la ruptura, al no ser comprés… El culpabilitzat deixa de ser-ho de manera tan clara i la mirada se centra cap el problema, i ara més cap a l’actitud de qui el públic primer havia jutjat com a víctima. I aleshores, al final, és quan t’adones que potser no hi ha culpables, només situacions que s’han descontrolat, en molts casos sense cap mala intenció, tot el contrari. I com a espectador et sents alleujat perquè has viscut una situació molt intensa amb uns personatges fantàstics i creïbles, que et podria passar a tu, i ells (tu) las han (les has) superat. T’han fet viure (o reviure) quelcom a través d’uns personatges, i pots respirar: quan acabi la projecció ja no serà la teva vida; tot i que si ets sincer, t’hauries de preguntar ¿per que he jutjat tant ràpidament? ¿per què sempre es busquen culpables?

I en els dos altres casos passa el mateix, però amb d’altres situacions; en el cinema assistim a la muntanya russa dels afectes i els desafectes ben assegudets en la nostra màquina de realitat virtual amb la tranquil·litat de saber que no prendrem mal, però Mataharis va molt més enllà i si bé potser no fa mal, sí que serveix per a reflexionar, per fer un bon exercici d’autocrítica. En un moment en què el barem públic de les relacions personals està en saber si la Pantoja i el Muñoz continuaran junts després de la presó ballant i cantant amb els texans i el mal gust pujats fins al melic, costa de creure en la possibilitat de què algú sigui capaç de explicar-te una bona història d’amor… o desamor. O dues. O tres. O cap, no us vull dir res. Però en qualsevol cas, una bona història, senzilla i gens pretensiosa. Doncs aquí, la Icíar i el seu equip ho aconsegueixen.  

Per acabar, reconèixer els mèrits de tothom qui hi participa, en aquesta meravella. Els actors, tant ells com elles, estan fantàstics, creïbles, i fan que el públic encara s’identifiqui més amb la història. Una Nawja Nimri que ja no és la noieta rapada amb el cap “buit” del Salto al vacío del Daniel Calparsoro, o un Tristán Ulloa, que ja vaig descobrir a Mensaka i que cada mostra més solvència com a intèrpret, tots dos fabulosos… i dic el mateix la María Vázquez, el Diego Martín, la Nuria González, o l’Antonio de la Torre… un grup excepcional d’actors que entre tots acompleixen a la perfecció l’objectiu de la directora: assaltar durant una hora i mitja i sense miraments les emocions del respectable i regalar-li una lliçó excepcional de com s’ha de fer perquè una pel·lícula vagi més enllà de la simple narració d’uns fets. Si es fa amb el cor, les coses surten rodones. I aquesta cabrona de la Icíar, a més de fer-les amb el cor, les fa ben fetes. Enhorabona.