(escolteu aquí el tema Gravedancer dels Velvet Revolver, del seu disc Libertad: http://www.youtube.com/watch?v=tvkz89V05x4)   

Tres mes tres fan cinc”, li va dir el Cop al Cap.

Però que coi dius, imbècil? No veus que 3 i 3 son 6 i que això és impepinable?

Et dic que tres mes tres fan cinc” insistia el Cop sense ni immutar-se…

El Cop i el Cap es van conèixer en un tren TALGO, en el trajecte nocturn Barcelona/Paris. Va ser curiós, perquè malgrat ser introvertits, heterosexuals i estar cansats, de seguida van començar a parlar. S’atreien. Però no en un sentit eròtic, o sexual, sinó en una mena de sentit gairebé magnètic, com s’atraurien els contraris. Estaven asseguts l’un davant l’altre i un minut després de dirigir-se la primera mirada, ja es van posar a xerrar. I ràpidament, sense saber per què, a discutir. A discutir sobre qualsevol cosa que els hi semblava, no necessàriament interessant ni important. Només sabien que en sentien la necessitat. Bé, de fet un afirmava i l’altre tractava de xerrar. M’explico.  

El Cop era vehement. Era intransigent i força solitari. No acceptava els arguments del Cap ni de ningú per molt que aquests fossin més vàlids que allò que ell deia. De fet, el que normalment feia el Cop era afirmar alguna cosa, que després ni tant sols defensava. No li calia. Li era igual si tenia o no raó. Era el que en podríem dir un ésser irracional. I com no pensava més que per ajuntar lletres per formar síl·labes que formaven paraules que acabaven convertint-se en un enunciat estúpid, tampoc li calia massa defensar el que deia davant ningú perquè aquest ningú era qui acabava escoltant-lo. Ell sabia que no tenia raó en molts casos, però això era igual: calia discutir; no, perdoneu, calia imposar. I si algú no entenia, copejava.

El Cap, en canvi, i malgrat volia guanyar les batalles dialèctiques més aferrissades i complicades, mai permetia que l’orgull vencés a una argumentació pobre. Si perdia la batalla ho acceptava, sempre i quan fos de manera neta; tenia el seu propi codi i abans mort que admetre que no era prou home per entendre que havia perdut. Acceptar les derrotes, pensava, formava part de la mateixa arrel de la que sortien les victòries. I si això no ho comprenia, no pagava la pena discutir.  

Però aquell dia, allò va ser massa, pel Cap. Què deia aquell impresentable? Feia hores que bevien i ja feia estona que procurava no fer-li massa cas perquè semblava que només buscava brega, però dir aquella estupidesa… En canvi, el Cop, es trobava en una situació que mai abans havia viscut: creia en allò que havia dit. No sabia perquè, ni com, però era així. I de la mateixa manera que abans no defensava les seves afirmacions -sabia que no ho necessitava-, ara sí sentia la necessitat de fer-ho. Estava convençut que allò era veritat. Ho era. I ho volia fer saber a tothom. Volia parlar. Hagués fet els possibles per fer-ho.

Mira, inútil”, va començar a dir el Cap… “Ja n’he tingut prou, de les teves imbecil·litats”. Ara ja gairebé xisclava, i cada cop que el Cop repetia que tres i tres eren cinc, el Cap apropava més la seva cara a la del Cop, i alçava més i més la veu. “M’has entès, idiota? M’has entès, retardat?”

El Cop, ennuvolat de glòria i alcohol, volia guanyar aquell enfrontament. I va decidir fer, per primera vegada a la vida, el pas d’argumentar allò que deia.  

I aleshores va dir-ho. Per última vegada. Tres i tres son cinc perquè…”. Però no va aconseguir acabar. Tal com va dir aquestes paraules el Cap va començar a copejar-lo. L’insult va donar pas a l’atac físic, primer amb la ma, d’adalt a abaix, amb força però sense massa seguretat. I era lògic, perquè mai s’havia comportat així. Després, i en veure que el Cop no es defensava i es tapava la cara amb el braç dret, la ma es va tancar i el Cap ja no li donava bufetades, li etzibava cops de puny… i cops de peu. I quan va notar el gust del poder, de la força de la seva nova argumentació, de la sang, es va sentir alleujat. Ja no li caldria pensar més, ni parlar. Ja no calia explicar les coses, ni fer-se entendre amb paraules. A partir d’ara els cops serien els seus arguments, i ja mai més perdria. Pensava en tot això quan, tacat de sang, el Cop ja no era violència, sinó un grapat de tremolors patètiques que tractaven d’argumentar allò en el que creia.I tots plegats ens vam quedar sense saber per què 3 mes 3 donaven 5… i mai més no ho sabríem.

I jo com a narrador us asseguro que el Cop deia la veritat.