(només dir-vos que la música és aquí el 50 per cent de la pel·lícula. Per aquest motiu seria gairebé obligatori escoltar qualsevol de les peces que el Glen Hansard i la Marketa Irglova, els actors de la pel·lícula – i de la vida real-, interpreten per a la cinta. Us passo uns quants links que de debó val la pena que escolteu. Podeu llegir-me o no, però no deixeu d’escoltar-los…

http://www.youtube.com/watch?v=eUS2ieIO5os 

http://www.youtube.com/watch?v=NXRwplFTh_Y&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=Vg0zRzoH9MY&NR=1 

http://www.youtube.com/watch?v=wAEB53-QILA&feature=related)

Direcció y guió: John Carney.
País: Irlanda.
Any: 2006.
Duració: 85 min.
Gènere: Drama, musical.
Intèrprets: Glen Hansard (noi), Markéta Irglová (noia), Hugh Walsh (Timmy), Gerry Hendrick (guitarrista), Alastair Foley (baxista), Geoff Minogue (Eamon), Bill Hodnett (pare del noi), Danuse Ktrestova (mare de la noia), Mal Whyte (Bill), Niall Cleary (Bob).
Producció: Martina Niland.
Música: Glen Hansard.
Fotografia: Tim Fleming.
Muntatge: Paul Mullen.
Disseny de producció: Tamara Conboy.
Vestuari: Tiziana Corvisieri.

El dia que em vaig enamorar d’una pel·lícula   

Mai és una paraula molt dura, definitiva. Mai defineix allò que no pot passar, que no pot ser ni es pot produir. Mai és el final, el camí tallat i sense sortida… mai és la definició de la falta d’il·lusió, el desànim i la inconsistència de tot quan saps que no hi és, per molt que sembli que hi sigui. Quan saps que res és tot.. i que tot mai serà més. 

Mai era, fins abans d’ahir, un mot que definia que jo no em podia enamorar d’una pel·lícula. Podia agradar-me i gaudir-ne, però sentir que m’enamorava d’ella… no ho concebia ni ho hagués pas pensat. Fins que l’altre dia, un afortunat 14 de novembre, se’m va acudir anar a veure Once, una producció irlandesa que si bé no és perfecta, no li cal ser-ho en absolut per aconseguir ser més sincera que tantes i tantes d’altres que només ho pretenen i aconsegueixen l’efecte contrari. La nit d’aquest dia, el concepte mai va deixar de significar impossibilitat; fou la nit en la que vaig sentir que m’enamorava, en el sentit més literal, d’una pel·lícula.

No penso parlar massa més, d’ella. Què és el que podria dir? Que els actors són fabulosos? Sí, ho son, fins el punt que no vols marxar de la sala perquè en vols saber més, d’ells, o perquè vols saber què ha passat amb les seves vides. Fins el punt que t’agradaria coneixe-l’s, a aquests dos herois que lluiten per aconseguir els seus somnis més impossibles. Ho són tant que poden saltar-te les llàgrimes en qualsevol moment de la projecció de la sinceritat que són capaços de transmetre.  

Podria dir que la història és fabulosa. Però tampoc seria massa cert. El què és fabulós en aquesta pel·lícula és allò que no explica, la no-història. El que és fantàstic és el que insinua, i de la manera que ho fa. El que emociona del que es narra en ella és la no-narració d’uns fets tant melancòlics com reals, fets que si tens una mica de sang a les venes, no podràs evitar que et sacsegin. Once és preciosa perquè t’ensenya que la vida, malgrat no sigui sempre agradable, pot ser-ho si te la prens com el què pot ser: un regal de curta duració en el que girem tots plegats buscant-nos els uns als altres i a nosaltres mateixos i les nostres il·lusions.

A Once no hi ha Titanic ni un amor impossible. La història que no s’explica insinua que n’hi podria haver, d’amor, que podria existir quan s’acaba la pel·lícula. Però Once no es barroera, i deixa de banda el fet de mostrar i això ho agraeix un espectador  cansat de que el tractin com un imbècil fent-li empassar mentides en forma de històries de pa sucat amb oli. Un espectador que agraeix la subtilesa que el farà somniar amb el que hagués pogut ser; serà la fantasia, un cop surti del cinema, la que alimenti la il·lusió del que ell desitjaria que passés si la història no arribés al seu final. Once té aquesta força, aquest estil, i no necessita cap artifici perquè transpira veritat des de l’inici fins al final. La sensació de realitat és tan rotunda que es diria que allò que s’ha vist en pantalla no s’atura perquè té vida pròpia… 

Com deia, a Once potser no hi ha vaixell, ni actors especialment guapos ni tragèdia, però hi ha un  Dublín que essent lleig a primera vista resulta un marc idoni per al que s’explica, sobretot si s’ha tingut la oportunitat de visitar-lo. El riu que parteix en dos la ciutat i els carrers plens de cases baixes d’estil victorià donen l’autenticitat necessària per a entendre millor els personatges i la seva realitat. Amb un parell d’apartaments i un taller de reparació d’aspiradores en té prou per a elevar la emoció a la categoria d’art que en aquest cas ni emborratxa ni produeix vergonya aliena, tot el contrari. I em deixava la sala de gravació, on s’enregistraran les cançons més precioses que cap banda sonora hagués pogut desitjar abans… 

En fi, que ara no podré fer res més que tornar a veure-la. És el que té enamorar-se: no pots deixar de voler-ne saber més i més, i ara només puc pensar en ella. Gràcies, John Carney, per fer-me arribar aquest regal… i continua fent de la senzillesa i la sinceritat els valors de les teves properes pel·lícules. Només puc reiterar-t’ho: “Tapadh leat”.