(escoltem aquí als Sidonie i el seu tema On the sofa http://www.youtube.com/watch?v=cd9VYloM_zQ&feature=related)     

España. 2007

Director: Luis Piedrahita, Rodrigo Sopeña

Productors: José María Irisarri, César Benítez, Adolfo Blanco

Productor executiu: José María Irisarri, Manuel Monzón

Guió: Luis Piedrahita, Rodrigo Sopeña

Fotografia: Miguel Ángel Amoedo

Muntatge: Jorge Macaya

Música: Federico Jusid

Direcció artística: David Fernández

So: Licio Marcos de Oliveira

Maquillatge: Eva Rodríguez Fontenla

Vestuari: Santos Sánchez

Durada: 90 minuts.

Intèrprets: Santi Millán, Lluís Homar, Elena Ballesteros, Federico Luppi, Alejo Sauras

Mai vaig entendre les matemàtiques. Recordo les classes de BUP i COU amb autèntic pànic, esperant sempre que al mestre -o la mestra- de torn no se li acudís preguntar-me alguna cosa que segur que no sabria, provocant la meva humiliació/vexació pública. Mentre els demés anaven avançant jo retrocedia i aleshores m’abandonava a la meva imaginació mentre la pissarra negre s’omplia de nombres, fórmules, matrius i totes aquelles coses aterridores. De fet, al costat de la física, ha estat la matèria que més por m’ha fet, i encara ara tinc malsons en els que estic de nou estudiant batxillerat i no puc seguir passant cursos perquè m’han quedat les mates. I en el somni, sé que no me les podré treure, perquè no en tinc ni punyetera idea, ni la tindré mai. Que a dia d’avui aquests malsons encara em provoquin aquesta angoixa, diria que com a mínim és significatiu.

Malgrat tot, les matemàtiques sempre se m’han aparegut com un fantasma que reclamava la meva atenció, i de vegades penso que m’ho prenc com una assignatura pendent –bona metàfora en aquest cas- a la meva vida. No sé ben bé si no me les treia perquè no feia cap esforç per entendre-les o si més aviat era una qüestió d’incapacitat. Quan penso en les mates, o quan em trobo algú que les comprèn (gent com la Carme, la Gabriela, el Bernat o el Ferran) sempre crec que hi ha alguna cosa que les fa interessants perquè agraden a gent interessant. És aleshores quan penso que hauria de procurar fer l’esforç d’entendre-les: suposo que em sedueix la idea d’arribar a fer-ho encara que sigui d’una manera molt epidèrmica, i sense la pressió d’un examen bufant-me les orelles. O potser només és orgull ferit, no ho sé… 

El diumenge 7 d’octubre a l’Auditori del Melià, i en ple inici de Festival de Sitges, em disposava a veure La habitación de Fermat, una pel·lícula que parlava de matemàtiques o almenys, això és el que aparentment semblava. De fet, el que en sabia era que hi apareixien actors coneguts i de força solvència que interpretaven uns matemàtics brillants en una situació en principi molt angoixant. També sabia que era l’òpera prima del Luis Piedrahita i el Rodrigo Sopeña, dos directors espanyols novells en això del cinema (no en televisió) que es passejaven amb la seva primera pel·lícula sota el braç per un festival que, per tradició i temàtica, semblava idoni per a presentar aquesta obra primera seva. Tot això, sumat al fet que el tractament del tema de les matemàtiques a través del cinema sempre m’ha resultat atractiu –recordo com a significatius els casos de Pi del Darren Aronofsky, del 1999 o el Cube del Vincenzo Natali, del 1998- feia que esperés aquesta estrena amb força interès.   

La història que se-n’s explica a La habitación de Fermat posa a prova els límits d’uns matemàtics que han estat convidats a una festa privada per a suposadament resoldre “el major enigma de la història”; per accedir-hi, l’espectador veurà com el Santi Millán, el Lluís Homar, l’Elena Ballesteros i l’Alejo Sauras resolen un primer enigma que els donarà accés a la “festa”, on es trobaran amb un cinquè personatge interpretat pel Federico Luppi. Aquest últim, que s’anomena a sí mateix Fermat –fet que amaga la seva identitat-, sembla ser qui proposa el joc i de la mateixa manera els altres personatges l’acceptaran i s’anomenaran com a quatre altres grans matemàtics de la història.

Quan tot és a punt de començar, i ja s’ha anunciat que serà una reunió on es posarà a prova la intel·ligència de tots plegats, comencen a produir-se uns fets que converteixen el que era una reunió curiosa en un malson claustrofòbic dins una habitació que anirà encongint posant en perill la vida dels protagonistes, sempre i quan ells no sàpiguen donar resposta a una sèrie d’enigmes. Qui és el responsable? Qui ha activat tota aquesta maquinària tan maquiavèl·lica? No ho sabrem fins arribar al final, i així comença un joc a vida o mort on s’aniran descobrint les relacions i intencions d’uns personatges que sembla que amaguen moltes coses.

La habitación de Fermat promet molt més del que acaba oferint, encara que ofereix molt més del que moltes pel·lícules de misteri són capaces de donar, i no deixa l’espectador insatisfet. De tota manera cal comentar algunes coses que penso valen la pena. Per exemple, la comparació amb el Cube del Natali -anomenada abans- és inevitable en molts sentits; primer, perquè ambdues són pel·lícules que tenen quelcom d’especial: són comercials i poden atreure a molt de públic, però tenen elements de cinema independent, d’autor, que les farà de ben segur estranyament atractives per al públic que decideixi veure-les. En segon lloc, s’hi detecta en les dues produccions molt de carinyo, que es tradueix en el tractament dels entorns, dels personatges… i sobretot en l’efusivitat de la narració de la història. En tercer lloc, en totes dues històries parlem d’uns fets que succeeixen en un pla de la realitat com a mínim qüestionable, o el que seria el mateix, en una realitat manipulada per algú (cas de La habitación…) o per no se sap què o qui (cas de Cube) que es converteix en l’enemic principal que cal superar amb la intel·ligència i l’astúcia.  

En tots dos casos podríem parlar d’encerts, però en la comparació hi sortiria un punt més perjudicada La habitación de Fermat, en el sentit de què el misteris que els nostres amics matemàtics hauran de resoldre no estan a l’alçada del que seria la seva suposada intel·ligència, i sembla que hagin estat triats perquè el gran públic –fins i tot jo!!!- també pogués resoldre-l’s i així atrapar-lo més en la teranyina de misteri que la història proposa. Aquest recurs funciona però resta credibilitat a tot el funcionament de la intriga perquè desapareix una mica la identificació de l’espectador amb el que s’explica en perdre’s aquest punt de versemblança. Això a Cube no passava de la mateixa manera, i en aquest sentit era una mica més arriscada. 

En tot cas, això no treu mèrits a la pel·lícula, o almenys no els suficients per a no fer una visita als cinemes on s’hi projecta. Qui vagi a veure La habitación de Fermat es trobarà intriga a dojo, una història de misteri, amb elements aparentment de ciència ficció força ben resolta i unes interpretacions que si bé són una mica irregulars és cert que són notables per part de tots els actors que participen en la producció. També hi trobarà un ambient claustrofòbic i molta tensió que farà que més d’un de vosaltres us mossegueu força les ungles. I si bé potser no ens trobem davant d’una obra mestre ni s’arrisca com d’altres, el seu plantejament és original i reclama la participació activa de l’espectador, mèrit aquest dels realitzadors. És cert, potser no la podem col·locar a l’alçada de pel·lícules de misteri i tensió recents del cinema espanyol com La caja Kovac (Daniel Monzón, 2005) o El rey de la montaña (veure post de l’octubre), autèntiques perles que cal visionar quan es tingui una mínima oportunitat, deixa més que satisfets a aquells qui la vagin a veure i amb la sensació d’haver vist un producte d’alta qualitat que supera amb escreix més d’un 70 per cent de les pel·lícules que pretenen el mateix que ella.  

I a tots aquells que tinguin el mateix problema que jo amb les matemàtiques, estareu contents: sortireu de la sala sabent com a mínim, un concepte més del què probablement no n’havia sentit mai a parlar, la famosa -per als matemàtics- hipòtesis de Riemann, una mena d’arca perduda o sant Graal del món de les matemàtiques. Ho veieu, com encara no ho saben resoldre tot? O veieu com són éssers humans com jo?(se m’ha notat massa envejós ara oi?)