(em sembla idoni escoltar el Wish you were here dels Pink Floyd, pel que té a veure amb certs aspectes de la història que s’explica a Persépolis: http://www.youtube.com/watch?v=xPm4GH3UUC8&feature=related)    

Direcció: Marjane Satrapi y Vincent Paronnaud.
País: Francia.
Any: 2007.
Duració 95 min.
Génere: Animación, drama.
Doblatge original: Chiara Mastroianni (Marjane adolescent i adulta), Catherine Deneuve (Tadji, mare de la Marjane), Danielle Darrieux (àvia), Simon Abkarian (Ebi, pare de la Marjane), Gabrielle Lopes (Marjane nena), François Jerosme (oncle Anouche).
Guió: Marjane Satrapi y Vincent Paronnaud; basado en las novelas gráficas de Marjane Satrapi.
Producció: Marc-Antoine Robert y Xavier Rigault.
Música: Olivier Bernet.
Muntatge: Stéphane Roche.
Disseny de producció: Marisa Musy.

Anem a veure: si una pel·lícula expliqués el procés de canvi polític a Irán a través dels ulls d’una nena que va convertint-se en adulta, ja resultaria un concepte força interessant. Si a més, en aquest procés vital s’hi insinués un paral·lelisme entre la canviant situació iraniana des de l’inici de la revolució islàmica i el fet fonamentalista, i les mateixes contradiccions d’una noia que travessa una adolescència sempre complicada i canviant, sempre hipercrítica amb l’entorn i la injustícia, sempre inconformista, resultaria una idea, com a mínim, molt encertada. Però encara podria resultar densa, per la qual cosa hauria de ser un producte lleuger sense ser-ho en absolut, que retratés amb dolor però sense afectació, amb senzillesa però fermesa, amb esperit crític però sense pontificar, i de manera clara i sense embuts tota una complicada situació històrica per a no resultar massa partidista o fer allò que el Benet sempre diu que fem els europeus més “occidentalitzats” respecte a fets o situacions com les que es produeixen a d’altres cultures: veure les coses només des del nostre punt de vista. Així, la única solució possible seria que qui narrés la història fos algú que l’hagués viscuda com a pròpia i la critiqués des de l’experiència personal de pertànyer a dues realitats molt diferents… Hauria de complir molts requisits, tot plegat.   

Doncs aquí ho tenim: Persépolis és la pel·lícula que ho aconsegueix. Una cinta d’animació de 95 minuts que esdevé exquisida als ulls i a la intel·ligència i que afronta els problemes d’una narradora provinents del règim iranià, uns problemes que l’acompanyaran no només a Iran sinó també en la seva fugida a Viena i París, a la recerca desesperada d’un lloc que l’accepti i la comprengui sense prejudicis i on hi pugui viure en llibertat. La Marjane, la nostra protagonista, es mostrarà molt crítica i molesta amb tot el que sorgeix del règim del seu país, que resulta repressor i injust, però no perdrà de cap de les maneres la oportunitat de criticar, també de manera ferotge, la estupidesa dels qui la rebran als dos països on busca refugi i la seva falta d’informació respecte a tot allò que prejutgen amb la lleugeresa pròpia de la idea preconcebuda, que sempre és la que acaba fent més mal. La Marjane s’anirà adonant que es troba sola entre dues realitats molt diferents sense saber ben bé a quines de les dues pertany ni a quina de les dues vol pertànyer, i de fet, en el moment que pren una decisió, serà la intolerància i la injustícia la que la obligarà a desdir-se’n i fer marxa enrere cap a un lloc que aparentment sembla una cosa però que en realitat és una altra molt diferent. On hi ha llibertat? Existeix aquest concepte per a qui no té la oportunitat d’adaptar-se amb les mateixes oportunitats que qualsevol altre? Existeix el concepte de pàtria quan a tot arreu on vas et trobes perdut, desenganyat i irremediablement fora de lloc? Existeix quan hi ha desinformació i es prejutja a qui no es coneix només pel lloc de procedència?

No us penseu, però, que parlem d’una tragèdia feridora i punyent: és cert que conté elements tràgics (o millor, dramàtics) però també en conté d’altres, molts, de còmics, que faran que el públic somrigui i fins i tot rigui al mateix temps que anirà prenent consciència d’allò que està veient. La gravetat de la situació, dels objectes de la crítica que fa la protagonista la rebrà l’espectador a través d’una ironia molt subtil i d’un joc claríssim d’identificació amb ell, que poc a poc s’enamorarà del personatge que ens explica la història. A més, i com he dit, no resulta gens densa perquè ens arriba amb la narració d’una vida que podria ser la de qualsevol de nosaltres si les circumstàncies ens col·loquessin en una situació desagradable. Persépolis és tot això i més. També és una nova demostració de com el cinema d’animació pot arribar a ser de tanta o més seriositat que el cinema d’actors, o com a mínim de que pot estar a la mateixa alçada.  Ara mateix em vénen al cap una sèrie d’obres mestres del cinema animat encapçalades per un recent Ratatuille que ja mostrava una tendresa com poques pel·lícules “reals” són capaces de transmetre, només les realment bones. El cinema animat, allò de “de dibuixos animats” va quedant progressivament més i més enrere, i ja està més que demostrada la validesa del medi si la història és bona i hi ha competència en l’artista que la concep.

 

 

Cal dir, a més, que Persépolis es basa en un còmic d’alta qualitat de la mateixa Marjane Satrapi, del que podeu trobar moltíssima informació en la pàgina web que us deixo: http://www.guiadelcomic.com/comics/persepolis.htm. Parlem dons d’una versió cinematogràfica que prové del paper imprès i del creatiu i interessant món dels còmics, que en moltíssims casos ja han deixat fa molt de temps de ser “tebeos” per a nens; un món on valdria la pena que tothom hi fes un cop d’ull per a treure’s, també, idees preconcebudes del cap.  

No hi ha medis inadequats per explicar històries, sinó històries interessants que fan força indiferent el medi si es tracten amb respecte i valentia. I tant si parlem del paper imprès com de la pel·lícula, Persépolis és una gran història, i us recomano moltíssim que l’aneu a veure al cinema o la llegiu en còmic. A mi m’és igual. Però no us la perdeu.