(recordem aquí el The end dels Doors i les imatges dels clàssic Apocalypse Now, del Francis Ford Coppola: http://www.youtube.com/watch?v=XOxVjtZujcU)     

Direcció y guió: Brian De Palma.
País: USA.
Any: 2007.
Duració: 90 min.
Gènere: Drama bélico.
Intèrprets: Izzy Diaz (Angel Salazar), Daniel Stewart Sherman (B.B. Rush), Patrick Carroll (Reno Flake), Mike Figueroa (sargent Jim Ross), Ty Jones (Sweet), Rob Devaney (McCoy), Kel O’Neil (Gabe Blix), Zahra Kareem Alzubaidi (Farah), Bridget Barkan.
Producció: Simone Urdl, Jennifer Weiss y Stephen Traynor.
Fotografia: Jonathan Cliff.
Muntatge: Bill Pankow.
Disseny de producció: Phillip Barker.
Vestuari: Jamila Alaeddin.
 

 “Qui no castiga el mal, ordena que es faci.”  Leonardo Da Vinci 

El Brian de Palma va fer que descobrís el Hitchcock. Malgrat va ser gràcies als “terrores favoritos” del Chicho Ibáñez Serrador que vaig veure Psicosis, puc dir que aquest director fou el que em va obrir les portes del cinema del “gordo” responsable de The birds, North by Northwest o Vértigo. A veure si soc capaç d’explicar-ho bé, fa tants anys, de tot això… 

Un dia em vaig plantar davant la televisió quan a la tele hi programaven Dress to kill (1980). El meu pare deia que era una bona pel·lícula i la meva mare no en volia saber res. En el que estaven d’acord tots dos era en què jo no la podia veure. Com sempre, vaig fer veure que anava al llit i després, quan semblava que dormia, parava l’orella i escoltava les veus doblades dels actors i la imaginació se’m disparava. És curiós però moltes vegades he pensat que el fet de no veure moltes pel·lícules perquè no em deixaven feia que me les imaginés a través del que escoltava, i això encara les feia, en molts casos, més terrorífiques. Les pors que després em provocaven, i que era el que els meus pobres pares em volien evitar, es multiplicaven i es feien encara més aterridores perquè ja sabem tots que la imaginació és molt més poderosa que qualsevol imatge… 

En fi, que sempre em va quedar gravat a la memòria que aquella pel·lícula l’havia de veure. I quan anava pel mercat de Sant Antoni i em passava per les parades on hi havia els pòsters de cinema, les caràtules dels VHS o les fotos de les pel·lícules em fixava un cop i un altre en les imatges de Dress to kill (entre d’altres), i tot plegat s’anava mitificant. El mateix als aparadors dels videoclubs o a les sales de reestrena. Evidentment, en aquells moments no sabia qui coi era el Brian de Palma ni m’importava. Però quan la vaig aconseguir veure, molts anys després, si que m’hi vaig fixar, en aquell nom. 

La pel·lícula em va agradar molt, I tot i que no era la vuitena meravella del món ni molt menys, em va recordar, tota aquella història, a la que s’explicava en una altra molt més antiga. Em recordava molt a Psicosis, aquella cinta que em va fer escagarrinar de terror durant no sé quant de temps i que feia anys que havia vist per la televisió. En aquells moments ja ho sabia, qui era el Hitchcock, però la pel·lícula de Psicosis no l’havia tornada a veure. I un dia a casa vaig fer l’exercici de llogar la del De Palma i veure, tot just després, la del Hitchcock, per a comprovar si s’assemblaven tant o si era una mala passada de la meva imaginació. Resultat: sí que s’hi assemblaven. Dress to kill no era una còpia de Psicosis, però contenia moltíssims elements que les apropaven sospitosament.

I jo que em gravo el nom de De Palma al cervell i començo a buscar més pel·lícules seves. I del Hitchcock igual. I començo a trobar-ne de tots dos. La següent, Body double (1984). I a mi que em recorda a Rear window del grassonet. I així anàvem… Aquest paio semblava que era el representant del Hitchcock en el món dels vius!!!Sense saber si era un geni o un imitador, vaig anar endinsant-me en l’univers “De Palma” i descobrint veritables meravelles com Carrie (1976), o més tard, The Untouchables (1987). Ara ja hi havia una evolució molt personal, massa com perquè aquest tio fos un simple imitador. Vaig decidir que ja havia vist prou d’ell per a dir que em semblava un enorme realitzador, i amb el temps ha anat demostrant-ho a tothom qui ho dubtava. Més o menys irregular, però un gran director de cinema.   

Ara ens arriba un De Palma molt i molt diferent que tracta diversos temes des dels conflictes bèl·lics. Aquest escenari ja havia estat escollida per a ell a Casualties of war (1989) però ara ja no serà Vietnam, sinó l’actual conflicte Iraquià el marc de la seva història. A més de l’entorn, De Palma també canvia la forma amb la que decideix embolcallar el que ens vol explicar, més propera al documental que a la ficció. I aquest cop no ho fa no només per a reflexionar sobre els absurds de la violència o les conseqüències terribles de participar d’ella, sinó també per a denunciar la mentida a la què tots nosaltres estem sotmesos quan en teoria hauríem d’estar millor informats que mai.   

Un fet real, que es va produir a la ciutat iraquiana de Mahmudiya, el març del 2006, serveix aquí al director per parlar de censura, de manipulació dels medis i de responsabilitat política. De veritats i de mentides. De dolor mostrat i dolor no mostrat, però existent en TOTS els casos. De Palma, com molts de nosaltres, qüestiona si el que ens mostren els medis i els polítics d’aquests conflictes (i d’altres) és la realitat i ho fa creant un fals documental sobre un fet real no divulgat o poc divulgat, i en una mena de ironia que resulta ser més que encertada, serà precisament aquest fals gènere periodístic el que ens aproparà més a allò que va passar. Una reivindicació del que hauria de ser el periodisme i no és que fa que ens preguntem en quina mena de societat hem acabat vivint on la mentida descarada i l’engany flagrant han passat a formar part quotidiana de la nostra realitat. Així, assumim sense cap mena de problema la idea de que tot està manipulat d’alguna manera i acceptem les mentides dels dirigents i dels qui ens informen dia rere dia en nom del que se’n diu punt de vista i llibertat informativa i ens hem tornat tant cínics que titllem precisament a aquesta manipulació de llibertat. I ens quedem tan amples. 

Però el De Palma no parla només d’això, i construeix una cinta on es mostren els horrors de les guerres no només amb les estadístiques o la violència més massiva, sinó a través de fets més particulars i més salvatges protagonitzats de forma més individual. A Ful metal jacket, del Kubrick, o a Apocalyse now, del Coppola, entre d’altres, ja es feia un tractament dels conflictes com a causa de la desnaturalització de l’home o la dona, que enmig d’un sense sentit s’abandona a la borratxera de poder que suposa el fet de tenir l’arma i la força de part teva. O simplement l’embogiment dels éssers humans en afrontar des de la suposada lògica allò que és il·lògic, i en molts casos d’una arrel política allunyada de qui es deixa la pell lluitant. Per molt entrenat que puguis estar i molt que et creguis la idea que du al conflicte sempre s’acaba actuant per motius externs i allunyats dels participants en ell, a no ser que et defensis dels qui t’ataquen. I si això es produeix, l’absurd de la violència provocarà danys irreparables en els dos bàndols, però en aquells que actuen com a robots i màquines de matar en el nom del que sigui que s’hagi dit que es motiu de guerra no només no sabran perquè van arribar a fer el que van fer, sinó que se’n penediran tota la vida. Es quan es donen els actes més repugnants amb uns protagonistes que segurament en qualsevol altre entorn no haguessin acabat cometent-los. La violència engendra violència i un fet fastigós i reprovable en qualsevol entorn civilitzat i controlat passa a ser només una anècdota en un acte de servei o justificat per una guerra que no té justificació. En definitiva, un fàstic. 

Aquí la violació i assassinat d’una nena de catorze anys en mans de dos soldats nord-americans destrossa la vida de moltes famílies en un desordre caòtic de valors i intencions provocat com sempre pel fet violent i absurd de la guerra. El nihilisme dels soldats i la seva actuació freda i contundent ens explica com es poden arribar a cometre actes inhumans i animals. Però De Palma també parla del conflicte de l’Irak per a explicar com ha esdevingut un cau profund de porqueria inacabable del qual està resultant molt difícil sortir i començar a assumir i demanar responsabilitats. El director fa un acte de valentia mostrant amb mitjans típics de la nostre època (càmeres que enregistren imatges que després podem trobar al youtube, càmeres de seguretat, etc) tota una sèrie de despropòsits per a construir una denúncia tant dura que en alguns casos ja està portant-li problemes. De fet, alguns mitjans de la línia “dura” ja estan dient coses com que Roosevelt hagués portat a De Palma a la presó si ara fos el president o que De Palma tindrà la culpa de la mort de qualsevol soldat americà que es produeixi en mans d’un jove musulmà. I tot per tractar de no deixar morir un fet que va succeir i que ens parla de la barbàrie de la guerra, un fet que tots plegats tenim tant dret a conèixer com qualsevol altre… però que es clar, no s’ha de saber perquè posa en dubte el conflicte i els motius ètics i morals del conflicte, com si n’hagués de tenir, de moral i d’ètica, la guerra…  

En fi, penseu el que creieu oportú… però aneu a veure Redacted. Serà un exercici trist  però necessari per veure com aquest director, de 67 anys, continua amb força i innovant com qualsevol realitzador jove, i que a més ho fa pel dret que tenim tots plegats a la informació, i no només a la d’un dels bàndols.