(no sé per què, aquesta em quadra, amb el text… es tracta de The court of Crimson king, del King Crimson: http://www.youtube.com/watch?v=agroJlGhDiY)  

Direcció y guió: Tony Gilroy.

País: USA.

Any: 2007.

Duració: 119 min.

Gènere: Drama, thriller.

Intèrprets: George Clooney (Michael Clayton), Tom Wilkinson (Arthur Edens), Tilda Swinton (Karen Crowder), Sydney Pollack (Marty Bach), Michael O’Keefe (Barry Grissom), Robert Prescott (Sr. Verne).

Producció: Jennifer Fox, Kerry Orent, Sydney Pollack y Steven Samuels.

Producció executiva: George Clooney, James A. Holt, Anthony Minghella y Steven Soderbergh.

Música: James Newton Howard.

Fotografia: Robert Elswit.

Muntatge: John Gilroy.

Disseny de producció: Kevin Thompson.

Vestuari: Sarah Edwards.

De pel·lícules que parlen de conflictes morals, de decisions en las que la ètica personal hi juga un paper fonamental, n’hi ha un munt; moltes d’elles, a més, estan situades dins el món de l’empresa o del món laboral, com és el cas que ens ocupa ara.  

En recordo unes quantes que parlen de personatges que es debaten entre fer el que és correcte i el que els convindria fer per a no tenir problemes o simplement, ser lleials a l’empresa. Una d’elles és The insider, del Michael Mann, on un químic que treballa per la indústria tabaquera decideix parlar amb un periodista per esbombar que les cigarretes que allí es fabriquen contenen afegits químics que resulten tremendament perjudicials per a la salut, i que converteixen l’hàbit de fumar en quelcom encara més adictiu. Evidentment, aquesta informació no és a l’abast del consumidor i converteix tot plegat en una autèntica bomba de rellotgeria si algú decideix fer-ho públic. En aquest film protagonitzat pel Russel Crowe i l’Al Pacino la decisió del protagonista és el que manté amb vida tota la intriga de la pel·lícula, i al voltant d’ella i dels perills de ser honest circula tota una història que resultava força interessant, encara que pel meu gust, un pèl llarga i enrevessada. 

El perill d’aquestes produccions és que se’ls hi vegi el llautó d’alguna manera. Que s’hi detecti un tuf de moralina absurda o que no te les creguis per les actuacions heroiques i desinteressades dels seus protagonistes. El perill és que emmascarin la crua realitat, on es fa i es desfà en funció del que vol el gran negoci i on gairebé ningú es mulla de manera desinteressada. És a dir, que siguin pel·lícules i històries que mostrin personatges heroics que ens treguin les angúnies a la resta dels mortals quan ens preguntem si hi ha gent honesta i capaç de sacrificar-se pel bé dels demés. I així dormir tots ben tranquils i amb un somriure a la cara. 

A Michael Clayton això no m’ha passat. Potser ho és, de moralista, i m’han enganyat. Però no he tingut aquesta sensació. I això que aquest fantasma m’ha perseguit durant tota la projecció primer perquè el protagonista era la súper estrella George Clooney, i després perquè la producció era forta i semblava una aposta que podia esdevenir errònia i emmascaradora, com he dit abans. Pensava, en definitiva, que al final seria un conte moral de final feliç, cosa que normalment significa que un projecte de bona pel·lícula passa a convertir-se en un bolet penós i mentider fent malbé el que podria haver estat una història  molt interessant.

Però per a mi no ha estat així. I potser hauré de començar a convencem que el senyor Clonney normalment participa de bons projectes, meditats, i en certa manera no excessivament comercials (tot i que aquesta pel·lícula pot atreure a molt de públic i ho ha fet, però probablement per la seva participació). I si a més està recolzat pel seu, pel que sembla, amic i realitzador Steven Sorderbergh, un director i productor que també demostra dia rere dia que quan s’hi posa pot fer coses molt interessants, aleshores tenim alguna cosa que així, d’inici, sembla que pot valer la pena. 

A Michael Clayton ens trobem un personatge molt ben dibuixat; i es prestava a convertir-se fàcilment en un personatge poc versemblant. En aquest cas la seva interpretació continguda i ullerosa el converteix en algú força creïble i que fuig de la cara bonica per apropar-se força i amb molt d’encert a la introspecció (com queda ben demostrat en el pla-seqüència del final de la pel·lícula, on la cara en primer pla de l’actor ens demostra tot el que li està passant pel cap, emocions i reflexions, sense trucs i a cara descoberta).   

El Clooney interpreta a aquest Michael Clayton, que no és res més que un neteja-problemes, un “escombriaire” dels merders que treballa en un bufet d’advocats des de fa 12 anys. És un paio brillant en la seva feina i soluciona amb competència els draps bruts dels clients del bufet, siguin quins siguin i sense parar-se a pensar mai amb si el que defensa és moralment qüestionable. Però la seva feina l’ha acabat convertint en una mena de fantasma vivent; per un costat és molt bo en tot el que fa i està molt reconegut, però per l’altre mai se li ha donat la oportunitat d’ascendir dins la empresa. A més, està envoltat de problemes de caire personal i familiar, entre ells el joc i una relació enverinada amb un germà seu alcohòlic i deixat de la ma de déu. La fredor s’ha convertit forçosament en una característica de la seva vida i la relació amb el seu fill petit es va ressentint cada cop més, fent que tot plegat composa un personatge força turmentat i perdut que sembla condemnat si no es produeix una redempció. 

La història que s’explica a la pel·lícula esclata quan un company i amic de fa molt anys de la feina, l’Arthur, i que es dedica al mateix que ell, descobreix un document on es demostra que l’empresa que està “netejant” és directament responsable d’un greu problema de salut que suposaria un escàndol de proporcions gegantines. A més l’Arthur, interpretat pel Tom Wilkinson, que pateix un greu desequilibri químic només controlat amb medicació, decideix deixar-la en veure que és el que està defensant i a qui, i cau en una depressió nerviosa que el farà actuar de maneres molt més que arriscades.  

Entre deliris i la realitat, tractarà d’enfonsar la empresa que abans defensava posant en perill els interessos del bufet pel qual treballen ell i el Michael i aquella a la que fins a aquell moment treia les castanyes del foc: a partir d’aquí el Michael provarà de fer-lo entrar en raó en una trama que va adquirint més i més intensitat fins que es resol de manera intel·ligent, brillant i gairebé, en alguna moment, amb una certa dosi de poesia. Però fins que això no passa, l’espectador es farà varies preguntes: Sap el Michael que aquells a qui defensava el seu amic són els responsables d’aquell merder d’insalubritat de la mateixa manera que ho sap l’Arthur? Li importa? Quina és la seva postura davant tots aquests fets?  

És agradable saber que una cinta com aquesta està obtenint un cert èxit (no és Die Hard 4) a la taquilla nord-americana. I ho és perquè és una pel·lícula molt i molt intel·ligent, per molts motius. Per exemple, té l’encert de comptar amb un actor que cada cop està més compromès amb els seus projectes, però que a més té una gran tirada entre el públic. D’això ell se n’aprofita fent un cinema que està més enllà de les crispetes i els crits de les multisales de cap de setmana, un tipus de cinema que està molt bé de vegades però que no explora gairebé mai les emocions i els alts i baixos de l’ésser humà. No és el cas a Michael Clayton. Aquí el Clonney es treu de la màniga un personatge que lluita per a ser honest quan està mig enfonsat en una vida trista i patètica i que ja s’ha conformat a veure a través d’uns ulls plorosos i una partida de cartes amb ferum d’alcohol tot el que té al seu voltant i el poc que pot oferir-li. No sembla capaç d’escapar d’una vida que no desitja, enfonsat com està en un pou de merda pel fet d’haver defensat i netejat, tantes i tantes vegades, allò que ningú hagués defensat ni protegit. La seva feina l’ha pervertit i l’ha convertit en un esperit que porta el desànim gravat al front i que crida desesperadament perquè arribi una oportunitat per a deixar enrere tot allò. 

Un altre motiu uq el afa interessant és l’in-crescendo de la història, que no para des d’un inici que sorprèn i deixa entreveure moltes incògnites fins que arriba al final, on tot queda lligat i ben lligat. I malgrat podria resultar una pel·lícula de happy-end, ens trobem cara a cara amb una situació resolta a costa de terceres persones. Ni happy-end ni hòsties: en tot cas, conseqüències més o menys positives o negatives, però sempre conseqüències.  

I vull comentar a més, que narrativament mai et mareja i si bé costa una mica de seguir-li el fil al principi, acabes sabent amb seguretat què t’han explicat, cosa que en aquesta mena de trames tan empresarials de vegades no es produeix, i es converteix en un vertader infern el fet de comprendre el que s’està veient. Hi ha complicació, sí, però ben narrada, i acaba convertint el que podia ser un batibull de noms i documents en una bona història que utilitza noms i documents, i no a l’inrevés. 

En fi, que us diria que no us la perdéssiu. La sorpresa ha estat majúscula i molt grata. Tant, que és de les que no m’importaria tornar experimentar. Gaudiu-ne, doncs, privilegiats que encara no l’heu visionada! Cap al cinema! 

(pd: per cert, veieu la producció executiva: espectacular)