(escoltar l’Another brick in the wall dels Pink floyd sembla el més adient… http://www.youtube.com/watch?v=M_bvT-DGcWw)

Tornant de l’escola, com cada dia, he agafat un tren que em deixa ben aprop de casa. En aquest tren de vegades em trobo amb nanos de diferents escoles, sempre esvarats i insuportables, carregant-me el cervell de crits i destrossant la meva paciència que normalment a aquelles hores ja me l’han acabada els meus alumnes.El més esvarats pertanyen a una escola religiosa de la que prefereixo obviar el nom. I avui, que tornava amb el Benet, i cap dels dos havíem aconseguit seure, ens hem mirat quan hem vist que alguns d’ells estaven asseguts al terra, una pràctica que en teoria no és permesa per la normativa d’aquest transport. Normalment no hauríem fet res, però avui ens hem mirat i ens ha sortit la nostra vena “xunga”. M’he dirigit als nens i els he dit que allò no estava permès. S’han alçat entre riures i han començat a comentar la jugada entre ells, fins que els he preguntat de quina escola venien (com si no ho sabés) i m’ha contestat “del …”. Aleshores me-l’s he mirat amb cara de pocs amics i un d’ells m’ha preguntat si trucaríem a l’escola per a fer una denúncia.  

La veritat és que m’ha agafat per sorpresa. “Una denúncia?” els he dit… “Que us en posen moltes, de denúncies?” 

-Sí. De vegades la gent es queixa i ens denuncia.-, m’ha contestat tot alegre el meu interlocutor. Immediatament els hi he preguntat a qui aniria dirigida la denúncia, i m’han contestat “Al sr. …., que es nuestro jefe de sección”.

Jefe de sección? El Benet i jo ja ens havíem d’aguantar el riure… Què vol dir, això? I en aquell moment ens han començat a parlar de com aquest “jefe de sección” els hi “metería un buen palo” (un fet en el què han posat un especial émfasi) si trucàvem a l’escola per a emetre la denúncia. I com li han posat noms i cognoms, a aquest personatge, aleshores el Benet i jo hem començat a fer teatre. 

– Tu no saps que a la vida cal ser prudent?- li he dit al primer.

-¿Por qué lo dice, señor?- m’ha contestat. 

–Doncs perquè estas parlant amb un desconegut que podria tenir algun tipus de relació amb la vostra escola o amb aquest sr. …. del qual parleu…” 

Aquí s’han començat a posar nerviosos. Però el que més m’interessava era aquesta mena d’estructura de poder que acabava de descobrir, i que existeix en aquest mamotrétic escenari de les pors on estan educant a aquest nanos… He volgut saber més i la veritat és que estaven realment espantats, d’aquest personatge a qui deien de “usted” (a mi s’hi estaven dirigint en aquest tractament i els hi he prohibit, però la costum els feia caure en el mateix parany un cop, i un altra…). Això sí que ho tenen: et diuen de vosté. Molt educats. M’ha semblat força repugnant que cada dia que agafo aquest tren aquests alumnes d’aquesta escola escenifiquin una mena de circ de la mala educació, sobretot perquè sembla que aquesta mena de piràmide de poder que els envolta i els normativitza dia rere dia no dona cap resultat. Però, això sí, et diuen de vosté. No m’estranya, que ho facin: la por fa acollonir i fer i dir coses, però no educa pas. Ni de conya. Dir-ho i sentir-ho són dues coses diferents.

El més divertit de tot ha estat al final. Tots estaven justificant-se i preocupats perquè no tinguéssim cap relació amb el paio aquest de qui parlaven (i a qui havien titllat de “hijo de puta” amb la boca petita i entre rialles). Ja no pretenia burxar-los més (ja havien entès el que pretenia) i hem entrat en una conversa, almenys, més tranqui-la (tot i que en cap moment els he deixat respirar massa, volia que rumiessin, que sempre va bé), i en un moment d’aquesta conversa un d’ells m’ha dit: “¿Es usted detective?”.    

Jo no m’ho podia creure i no podia aguantar-me el riure. -No; ¿pero por qué lo dices?- li he contestat. “Por las preguntas que hace y la manera de decir las cosas que tiene”.  

És curiós: hem aconseguit calmar a uns nanos que segurament cada dia munten un espectacle al tren. I tot perque hem xerrat amb ells. Potser no es podien creure que algú, de manera educada, els hi expliqués que per complir certes normes només cal aplicar el sentit comú; potser les amenaces només fan crèixer gent acollonida i insegura capaç de fer qualsevol animalada quan es troba en llibertat. I és increïble quan ho penses: com hi hem parlat, resulta que només podem ser detectius, una idea treta o de la televisió, o del cinema o dels llibres; és a dir, del món de la fantasia. Sigui d’on sigui, per a ells deu ser com increïble que algú faci preguntes o tingui una conversa normal sense que li foti un crit. Per a ells deu ser com irreal. No ho sé tu, potser som uns cabrons, el Benet i jo, i en realitat som detectius i no simples professors…  o potser, només potser, els cabrits són uns altres… ves a saber.