(Sense paraules. http://www.youtube.com/watch?v=ZMUssGtyjuI)  

Interior. Dia. Llum artificial. 

Primer pla d’un ull obrint-se.  

Pla general d’una habitació tancada. Tanca a pla d’un tatami.

Uns xiulets. Sona el Bueno el feo y el malo. M’alço del llit, i el primer que sento a les notícies és que les línies de Renfe ja tornen a funcionar. Un miracle de la tècnica. Segur. M’alço del llit amb esforç i vaig mig cec al bany, on m’esforço per fer que la natura segueixi el seu curs. No ho aconsegueixo. Bé, a mitges. Encenc el petit radiador de calor que m’escalfa cada matí mentre em dutxo. Avui no li dóna la gana de funcionar. La mare que va parir el radiador. Emprenyat però encara clapat vaig a la dutxa. Aigua freda. Estic tant zombie que m’he equivocat de direcció amb l’aixeta. Em cago amb tot el que es mou. Al cap d’una estona surto i m’asseco. Escolto la tele. Parlen del Ronaldinho. Jo sense un puto duro i vinga a parlar d’ell i de si està al seu nivell, o caga peres o pìxa per la boca. Em torno a cagar amb tot el que es mou: vida de rics a la tele, vida de pobres anònima. Per sort, és clar. Mentre acabo de vestir-me es parla de com volen retirar un programa de telerrealitat on sovint hi apareixen ex parelles de parelles que volen tornar amb la seva parella. Tots aparellats o desaparellats, però venent la seva puta vida privada. En aquest programa un d’ells volia convèncer la ex per tornar junts. Ella, sembla que enganyada, hi assisteix; i quan el veu, no hi vol tornar. L’homenet tros de merda seca i ara assassí decideix matar la seva ex amb un còctel de punyalades. Acusen el programa de fer el que no toca i de tenir responsabilitat civil en el cas, si es demostra que la dona hi va anar sense saber a qui es trobaria. Una meravella de notícia. Així, per a començar el dia. Como quien no quiere la cosa. 

Al menjador, la tele encesa; més notícies “puta-mare”. Encenc l’ordinador. Mentre, prenc un got de llet. Miro el correu. Uns pares em pregunten si el seu fill els enganya amb les notes. És clar que els enganya: és adolescent. Els contesto que n’hauríem de parlar, del tema, i en una reunió de tutoria. L’envio i tot seguit ja n’estic penedit: serà una meravella de reunió on uns pares ingenus descobriran les deu mil mentides que el seu fill els ha estat dient durant un mes. O cent mil: m’he quedat curt. 

Em rento les dents, em taco el jersei de pasta blanca. Em torno a cabrejar, Em canvio el jersei. Apago el pc i surto per la porta, amb cartera, llapis de memòria i claus. Baixo la brossa.

Interior. Dia. Escala comunitària. La llum natural entre per una escletxa.Immediatament, exterior. Dia.  

Pla general. 

La llenço allà on puc: per aquí no hem sentit a parlar mai, de containers. Vaig cap al transport. 

Interior. Dia. Llum artificial. 

Picat general d’una multitud esperant un tren. Tràveling cap a mi fins a primeríssim de la meva ma agafant un diari.  

Agafo un diari. D’aquests gratuïts. Em trobo amb la multitud amb cara de pomes agres. Però avui els guanyo a tots. Estic de molta mala lluna. Llegeixo que és un gran negoci per les cadenes emetre programes on els presentadors es putejen i s’insulten els uns als altres. Què guapo, es deuen forrar. I tot per insultar-se. M’he equivocat de feina. Això d’educar esta passat de moda: el que ara es porta es la humiliació pública. Imagino, mentre tanco els ulls, una vida nova, plena d’insults i retrets davant d’un operador de càmera, cobrant una pasta llarga.

Fos a negre. 

Interior. Llum natural que entra per les finestres d’un tren.  

Primer pla d’un ull obrint-se.   

Em desperto per segon cop avui. M’he passat la meva parada. Estic tan emprenyat que gairebé ploro de ràbia. És dilluns, són les 8 del matí, i estic on no toca.  

Com sempre.  

I la setmana només acaba de començar.  

Visca.   

Fos a negre. Ja torno a somiar que dirigeixo cinema. “Ja-ja-ja”  

Para ja,    

                             imbècil

             i

FES LA TEVA FEINA. 

LA FAIG... 

Algú que em salvi, sisplau?