(imprescindible, aquí, veure i escoltar aquest moment del Miller’s crossing. Gran moment de la història del cinema, amb un Albert Finney absolutament espectacular: http://www.youtube.com/watch?v=AcDAPjRvjAE)

Quan s’està a punt d’estrenar la última dels genials jueus de Minessota, comença a sentir la necessitat de parlar-ne, d’aquest duet de meravelles.  

Fa força anys procurava veure sempre el programa de cinema que es feia a TV3 i que presentava el Jaume Figueres, l’Informatiu cinema. A la careta d’aquest programa hi sortia una imatge que durant molt de temps em va cridar força l’atenció, perquè em semblava gairebé surrealista. Era una senyor força gras que agafava una mena de got o gerro de vidre i se l’estampava enmig del front sense ni immutar-se, i així, en primer pla i amb cara de mala lluna. Donava tota la impressió que era una imatge extreta d’una pel·lícula còmica i, no sé per què, em feia gràcia. De fet, potser me’n feia perquè donava la mateixa sensació que produeixen les estampades de pastissos a la cara de les pel·lícules mudes dels Chaplin, l’Oliver i el Hardy i companyia. Però no ho era pas, una pel·lícula muda; ni tampoc massa antiga.  

Ja us heu anat adonant que puc arribar a ser una mica obsessiu amb certes coses. I jo el què volia saber era d’on sortia aquella imatge. En aquells moments no hi havia els mitjans que hi ha ara i no vaig poder indagar massa en el tema. No sabia de quina pel·lícula es tractava, i malgrat volia saber-ho, van passar molts anys fins que vaig descobrir-ho. La pel·lícula en qüestió era Crimewave, de l’ara popularíssim director dels de moment tres Spider-man’s, el Sam Raimi. I es clar, quan la vaig veure (al canal plus), jo ja era un fan absolut de la seva Evil Dead

Poc a poc vaig anar veient més coses del Raimi, fins que un dia em vaig topar amb Blood simple, una cinta força obscura i curiosa d’un parell de personatges dels que no havia mai sentit a parlar. Eren els germans Cohen.

I quina relació hi ha entre una cosa i l’altre? Doncs diverses. Primera:  curiosament, aquesta Blood simple va ser durant molt de temps la cinta a la que jo creia que pertanyia la famosa imatge del senyor i el gerro, em penso que perquè algú m’ho va dir de manera errònia. Segona, perquè els Cohen i el Raimi estan tremendament relacionats i han treballat junts en més d’una ocasió. I potser per això la persona que em va dir que pertanyia a la dels Cohen no tenia raó, però no anava tan desencaminada donada aquesta relació que sempre han tingut aquests directors. I tercera, perquè la seva relació es tan estreta que un cop vistes, des de la perspectiva del temps, les seves pel·lícules, podria dir que en qualsevol de les seves realitzacions hi podria haver aparegut una imatge tan delirant com aquella. La seva concepció del cinema té punts molt comuns i això els ha apropat moltíssim, encara que penso que cada cop menys. 

Però jo volia parlar dels Cohen, del Raimi ja ho faré en una altra ocasió. I sobretot d’algunes de les seves produccions. Sobre ells ja s’ha dit de tot, però jo, com provo de fer gairebé sempre, exposaré el perquè de que m’agradin tant les seves pel·lícules, i com vaig començar a gaudir-ne, d’elles. I em penso que he de començar per Raising Arizona, del 87). És curiós, però una de les poques coses que puc agrair de la meva educació als Maristes és, apart dels amics que allà vaig fer i afortunadament encara conservo en la seva majoria, una matèria que es va donar (malament) a vuitè de l’encara anomenat EGB on es parlava de cinema. Allà recordo haver descobert High Noon, del Fred Zinnemann, i una nova concepció, molt de moda ara, d’explicar una història en temps real, que fou per a mi molt innovadora tot i pertànyer a una producció dels anys cinquanta, en concret del 1952. Em penso que va ser aleshores quan em vaig adonar que tot ja està inventat, i això amb 14 anys es dur de descobrir… Però sobretot d’aquella època i d’aquelles classes de imatge i so (com em penso que les anomenàvem) m’ha quedat gravat a la memòria el passi de Raising Arizona, i el seu sentit de l’humor surrealista i passat de voltes que em feia gràcia sense saber per quin motiu, i sobretot la meravellosa capacitat de sorprendre l’espectador a través d’uns plànols amb gran angular i unes càmeres que corrien tant ràpid al darrera dels personatges que semblava que tinguessin vida pròpia. Allò només ho havia vist a Evil Dead (curiós oi? Del Raimi) i prou. I era d’una dinamisme i una força visual tan grossa que em vaig fer un fan immediat dels Cohen sense saber-ho: mai es va donar massa importància al creador/s, en aquelles classes, més aviat a la creació.   

Bé, en veure Blood simple (prèvia en el tempos a Raising…, feta dos anys després) vaig començar a veure qui eren aquells paios que havien aconseguit fer una pel.lícula de cinema negre tan personal i innovadora, i vaig descobrir que també eren els responsables de l’esbojarrada Raising. Mere de Dèu: dues coses tan i tan diferents, parides pels mateixos tios? Una animalada divertida i en algun moment d’un onirisme quasi abstracte, al davant d’una història duríssima de venjances, morts, assassinats i enveges humanes? Això prometia. I molt, que ho feia. 

I no m’equivocaba, perquè la seva tercera pel.lícula era (i és) tan excepcional que no semblava possible que poguéssin superar-se així producció rere producció. Parlo de Miller’s crossing (1990), una cinta de gàngsters que per a mi està molt per sobre o com a mínim al mateix nivell que pel·lícules tan celebrades com The untouchables (1988), del Brian de Palma, però que no va tenir per desgràcia la repercussió comercial d’aquesta última. I de manera totalment injusta, perquè si bé The untouchables és una meravella de pel·lícula, de les millors del De Palma, tan si parlem dins el gènere de gànsters com si parlem de meravella a nivell cinematogràfic (hi ha escenes que ja han quedat gravades a la nostra memòria, com la de l’estació de tren o la mort del Sean Connery amb Il paglaccio sonant a la òpera), no es queda enrere de cap de les maneres Miller’s crossing, on la història que s’explica lluita, de tant bona que és, amb la mateixa pel·lícula a nivell formal, un monument a la poesia visual i al saber transmetre la violència i les emocions des de la més absoluta mestria, explicant-la amb imatges d’una força que, penso sincerament, ningú més ha estat capaç de superar. I si no, reviseu-la i analitzeu el moment en què un nen li treu del cap a un mort una perruca enmig d’un carreró solitari ( i el sentit de l’humor amb que es tractarà aquest fet més endavant, amb l’especulació del perquè ha aparegut mort sense la seva perruca), o l’increïble seqüència de l’assalt a la casa del cap del protagonista (a l’enllaç del youtube d’adalt), en guerra amb d’altres bàndols que lluiten pel poder, on la música que s’escolta, l’Oh, Danny Boy (em penso que interpretat pel tenor Frank Tengalia) contrasta amb els trets indiscriminats que es llancen els uns als altres, el foc i la desesperació. I no parlem del somni recurrent del Miller, el protagonista de la història, que només fa que somiar que perd el seu barret i no pot recuperar-lo… Cal veure aquesta pel·lícula si es vol entendre de debò de què són capaços aquests dos directors.