(escena de Barton Fink, on un John Goodman aterridor i alhora caricaturesc emergeix d’un infern de flames mentre crida i mostra a un acollonit policia la seva “vida de la ment(“i’ll show you the life of the mind”). Un cop més, els Cohen sorprenen l’espectador que no sap com prendre’s aquesta escena… potser pel seu atreviment i genialitat dins el context de la cinta: http://www.youtube.com/watch?v=EuOSKzYfAgE&feature=related 

Amb Miler’s crossing semblava, doncs, que allò no podia anar més enllà. Creia fermament que no es podia millorar més i que tocava una de dolenta, després de tres de tant bones, perquè fins i tot els més competents tenen dret a equivocar-se. Però de nou, ficava la pota. I més que mai. 

Ara arribaria la mare de totes les pel·lícules dels Cohen. La que per a mi sintetitza millor totes les seves obsessions i la seves maneres de veure i entendre el cinema. La més representativament abstracte del seu art, i potser també la més difícil de pair de les seves realitzacions. Parlo de Barton Fink (1991), la pel·lícula per a mi més definitòria de tota una manera de fer i que combrega més i millor amb tot un univers gairebé mitològic de perdedors i deixats de la mà de deu. Una història on el rebuig hi està tan present com la sensació d’absurd, de por, de dolor i de riure nerviós de qui no entén que coi està passant ni el què li està passant. El dibuix que aquesta pel·lícula fa d’un idealista prepotent i força pedant -però pedant de pura raça-, un perfeccionista i poc coneixedor/reconeixedor de la seva vàlua, es tant demolidor que el primer cop que la vaig veure no sabia si havia vist un drama amb estones de comèdia negre o una bufetada directe a l’estomac. No sabia si riure o plorar, no sabia si havia vist cinema o pintura. No sabia què collons havia vist, però si sabia que el què havia vist havia estat magnífic.

En Barton Fink/John Turturro baixa del cel a l’infern en saber-se obligat a crear l’art més infame de tots: el de qui et paga per a fer-lo i no en té ni idea, ni de fer-ne ni de respectar-lo. L’art del benefici, del qui prostitueix el seu talent, un art que fins ara el Fink  no coneixia però que sempre ha existit, existeix i existirà. De cop la seva vida de més enllà del bé i del mal fa un gir brusc que l’apropa a una realitat que només creia destinada als obrers més explotats dels qui tant parla a les seves obres teatrals, i que és present per a tothom, sigui quina sigui la seva condició, sempre que sigui humana i amb sentiments i emocions. Una realitat que embruta en un entorn brut de difícil definició i a un lloc tan oníric que no saps mai si s’està somniant o s’està despert. De fet, Barton Fink és un malson hilarant que condueix l’espectador per un camí de baixada pels boscos de la bogeria, representats per tota una sèrie de personatges simbòlics que rebenten el concepte del que està bé i malament al llarg de noranta minuts de pur cinema de qualitat. L’angoixa hi és tan present, en aquesta cinta, que es fa física en l’espectador i el manipula per fer-li sentir tot un seguit de sensacions contradictòries que tenen en comú la idea del fracàs més absolut i de la tristesa de la pèrdua de la pròpia identitat, aquí no només personal sinó també professional. Si penso en aquesta pel·lícula en recordo tantes, d’escenes brillants, que només us puc dir que no deixeu de veure-la perquè en elles s’hi amaguen alguns dels encerts cinematogràfics més rics del cinema contemporani. A Barton Fink tot ho considero perfecte, encara que no ho sigui, perquè em transmet a la perfecció tot allò que vol transmetre’m. Així que només us estic fent un favor en recomanar-vos-la.

“I després de la classe magistral dels dos germans jueus, els Cohen van descansar”; al 1994, amb The hudsucker proxy, es diria que els Cohen per fi baixen el llistó, encara que no per a fer una mala pel·lícula. Però sí per fer-ne una de menys bona. Plena d’encerts a nivell visual, co-escrita amb el Sam Raimi i amb una escena fantàstica filmada per aquest -que certifica la fructífera relació de tots tres directors comentada més amunt-, i que podeu veure en el següent enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=Ng3XHPdexNM (de debò que val la pena)esdevé una cinta que té referències directes al cinema del Frank Kapra i la època dels anys 30 americana però que pel meu gust no acaba de funcionar.   

I després, el gran èxit: Fargo. La pel·lícula més coneguda dels dos germanets, i si bé no la millor, una de les que estarien dins les millors del seu repertori. Guanyadora de l’Oscar al millor guió, a Fargo els Cohen tornen a explicar la història de uns desgraciats que en la seva lluita per escapar del que són passen pel damunt de la moral i la decència, i acaben pagant-ho molt car. I un dels encerts és que encara que sembli en primera instància una història moralista, es tracta més aviat d’un tragèdia patètica dins l’àmbit rural d’una Amèrica rural, profunda i nevada que es menja literalment a aquells que volen escapar de les seves urpes. Els personatges de Fargo, excepte el de la policia embarassada de la Frances McDormand, –dona del Joel Cohen i que amb aquest paper es va endur premis com el de millor actriu pels Oscars i els Globus d’or-, revisen la tristesa dels condemnats a una vida de misèria de la que pretenen escapar sigui quina sigui la manera de fer-ho. La desesperació fa desesperat el motiu de les seves actuacions i això passarà factura als personatges d’una o altra manera. Un exercici narratiu excel·lent on el drama i la comèdia s’entrellacen magistralment i on es desperten en l’espectador curioses sensacions de compassió davant d’actuacions injustificables, possiblement per la traça dels directors a l’hora de composar uns personatges molt humans i molt miserables. Gran pel·lícula i gran èxit, un més, en la filmografia d’aquests dos curiosos directors.

De la resta dels seus treballs en destacaria The big Lebowsky, del 98, i The man who wasn’t . De la primera diria que en tinc un record inesborrable del dia de la seva estrena; i és que em va fer riure com feia força temps que no ho feia. Es tracta d’una mena de manual psicodèlic dels despropòsits que converteix en una odissea digne d’Homer i Ulisses un fet tan absurd com tot el que allà s’explica: la troballa d’una catifa bruta i pudenta. Un hippie quarenton enxufat a un porro i sense feina i uns amics freakies amb els qui juga a bitlles com si es tractés de la cosa més important que existeix sobre la terra s’ajunten de manera fortuïta per a resoldre un cas de segrest. I el que aconsegueixen és traspassar tots els límits de la realitat amb unes actuacions que van des de la d’un fumeta que només vol pau i una bona clapada a la d’un absolut pirat psicòpata veterà de la guerra del Vietnam que troba qualsevol excusa per a muntar un ciri darrera de l’altra. No us perdeu aquest enllaç que us farà veure el to de la pel·lícula i els seus personatges http://www.youtube.com/watch?v=Uc2WzgwbwLI&feature=related . En una paraula: impressionant.   

Sobre la segona, The man who wasn’t, ja del 2001, diria que és una tornada a un cinema molt més reposat i proper al de Blood simple, de la seva primera època, filmat en un blanc i negre de gran qualitat i amb una història on es tornen a mostrar les febleses humanes. Un increïble Billy Bob Thornton es fa el protagonisme absolut d’una cinta que formalment es magistral, però que perd pistonada en la narració de la història, un pèl apàtica i fins i tot avorrida. De tota manera, val la pena veure-la com al gran exercici d’estil que suposa per al cinema. 

De fet, val la pena com gairebé tot el cinema dels Cohen. Val la pena pels personatges, per les històries, per la originalitat… i sobretot perquè aquests dos en saben tant o més que molts d’altres, potser més venerats, del món de la indústria cinematogràfica. Sisplau, proveu amb els Cohen: no us penedireu. Us deixo un clip que he trobat pel youtube que barreja algunes meravelloses imatges de la pel·lícula abans comentada, Miller’s crossing, i amb un dels meus grups preferits posant-hi la banda sonora. Aviso que la imatge hi conté algun fragment important per a la pel·lícula. Aquells de vosaltres que no la conegueu i vulgueu veure-la no veieu res d’aquest enllaç. Els altres feu-ho, i a veure si sou capaços de trobar el Sam Raimi fent un a aparició en “plan colega”… http://www.youtube.com/watch?v=YxqkNUp5W8U