(Bufffffffffff….. http://www.youtube.com/watch?v=HRodB77sz8A)

Es desperten, Miren al seu voltant. Hi troben una llentia… 

Són el Lluis i el Pere 

Ahir eren amics.

Ahir no tenien gana.

Avui en tenen. Bé, en tenien. 

El Lluis treballava fabricant forques.

El Pere no treballava, perquè tenia por de deixar de ser original. 

Avui, en mirar-se, en contemplar-se, sols, en el mateix llit, despullats i amb la seguretat de no ser amants… i després de parlar, d’estranyar-se, d’espantar-se… després de dues hores, de quinze, de vint-i-quatre… Es pregunten de qui és la llentia.

La puta llentia. 

I en la pregunta no hi és la resposta.

I en la gana hi apareix la lluita.

I en la lluita deixen de ser amics. 

En Lluis i en Pere, abans amics, ara morts, van voler assassinar-se per assaborir, per últim cop, el gust d’una llentia.

D’una merda de llentia.

Què, per cert…

Tots dos odiaven. 

I al poble… ja no hi ha forques. I els nens criden, tots junts i eixerits…:  

“A prendre pel cul, les putes llenties”