(una banda sonora genial per a una pel·lícula genial… escolteu-la… http://www.youtube.com/watch?v=k_rHimSnDaA )

Els taxis grocs de Nova York semblen senyals d’advertència. Almenys així m’ho sembla a mi, i això que mai he trepitjat aquesta ciutat. Però sempre m’ho han semblat. El problema, però, és delimitar en quin moment jo vaig començar a sentir aquesta sensació, i molt em temo que, novament, el cinema n’és molt responsable. I en aquest punt, el senyor Martin Scorsese. 

De malsons n’hi ha de molts tipus, alguns més reals i d’altres no tant. Els no tant reals de vegades se’ns rebel·len com a llunyans o potser ens poden deixar indiferents, un cop passat l’ensurt inicial. Els punyents, els que fan mal, els que et maltracten els sentits i et traspassen d’adalt a abaix, són els que són reals, o els que et creus o et pots arribar a creure. A Taxi driver el malson és tan evident que quan despertes de la projecció cap a l’infinit de la pròpia realitat el mirall en el què et mires hi reflexa algú atemorit en l’inconscient, perquè sap que allò podria arribar a passar. De Travis Binckles n’hi deuen haver, ben segur, repartits pel món. I de molt més salvatges que ell també. D’il·luminats que creuen que en ells hi resideix el poder de controlar el bé i el mal, de jutjar i destriar el que és correcte i el que no ho és, n’estem més que tips. Però el senyor Scorsese ens n’escup un a la cara i t’esquitxa de tal forma que no és fàcil desempallegar-se’n. La mirada del De Niro cercant el sentit del sense sentit des d’un taxi groc de Nova York roman clavada en el teu cervell moltes hores, dies i anys després de veure aquesta pel·lícula, una obra mestra absoluta de la què mai s’acabarà de dir tot el que s’ha de dir. I evidentment, jo tampoc ho acabaré de fer.  

Senyals, signes, símbols. El taxi groc del De Niro enmig de desenfrenades nits buscant quelcom que doni sentit a la pròpia existència, emmalaltint hora rere hora una ment alimentada de dolor i pinzellades de bogeria… El “què cony és tot això que m’envolta” com a motiu terrorífic de qui es troba perdut en la selva salvatge de la ciutat més obscura i cruel s’hi evoca en uns ulls cansats i delirants que amaguen el desig de construir un projecte embogit on la llei personal acabarà acomplint-se i conformant un panorama social i personal tenebrós i terrible. El Binckle/De Niro es busca cada nit amb el seu taxi; i només es troba al final, en una orgia de sang i violència i molt d’acord amb alguns fets que de vegades ens mostra la nostra pròpia realitat. El malson és la pròpia realitat. I aquest/a sí que fa por. I com a símbol, un taxi groc que adverteix del perill imminent d’una pluja que, com diu el mateix personatge, escombrarà de merda i porqueria els carrers de la ciutat. La pluja és l’embogit, el rebutjat, què copsarà l’atenció de tota una societat quan cometi els actes més reprovables de la justícia personal: el triomf del personatge es troba en el fracàs de la persona, i la violència triomfa allà on les lleis i la civilització fracassen. 

La redempció que busca el personatge del De Niro no ens és llunyana, perquè tots som humans i sabem que moltes vegades en cometem, d’injustícies. A la feina, amb les nostres relacions personals, en molts i diferents àmbits. Redimir-se per a aconseguir pau és tranquil·litzador i per alguns necessari. El Binckle vol fer-ho, i desesperadament. La seva relació amb la Iris/Foster, puteta jove que està aprenent del pitjor dels mestres, vol ser l’objecte que el dugui al perdó, l’objecte de la justificació dels actes salvatges. És una de les seves vides. Paral·lelament, n’hi una altra, on serà la freda Betsy/Shepard l’objecte desesperat de connexió correcte amb el món. No ho aconseguirà, i en potser les escenes més angoixants i tristes de la pel·lícula, el Travis veurà impossible comunicar-se amb ella perquè ha perdut la capacitat per a fer-ho. Ningú és capaç de llegir el que sent i pensa perquè està tan allunyat que és impossible. I les paraules no poden descriure ni acolorir la llum que està esgotant-se en el seu interior. El Travis està morint mentre viu, i serà en la tercera de les seves vides on això es produirà. Però irònicament, en el punt més tràgic hi trobarà el camí cap a l’exterior des d’un interior empantanegat de dolor i sofriment.  

I al final… qui ha guanyat? El Travis Binckle? Els seus actes animals i recompensats amb el reconeixement estan justificats? O millor, qui és qui perd? Perdem tots, potser, quan no hem estat “capaços de”o “no estem capacitats per?”.  

Surto de casa. Un taxi. Una advertència. Somric. Allò és la ficció.

On anem?” em pregunten…

No ho sé, penso. A un lloc tranquil. Vull un viatge tranquil. No vull tenir por, però de vegades sembla necessari. Tanta violència. I tant de geni, residint en una sola pel·lícula.

Gràcies per regalar-nos-la.  

(dos enllaços de contingut explícit en relació a l’argument: si la voleu veure i no ho heu fet, no els cliqueu: http://www.youtube.com/watch?v=NktbkMz1fVc http://www.youtube.com/watch?v=bqLyTdcMLhc)