(invoco als Stone Temple Pilots i la seva Interstate Love song! http://www.youtube.com/watch?v=8BDQ6mQzOKQ&feature=related )

Direcció: Robert Zemeckis.

País: USA.

Any: 2007.

Duració: 113 min.

Gènere: Animación, drama, fantasía.

Intèrprets: Ray Winstone (Beowulf), Anthony Hopkins (rei Hrothgar), John Malkovich (Unferth), Robin Wright Penn (Wealthow), Brendan Gleeson (Wiglaf), Crispin Hellion Glover (Grendel), Alison Lohman (Ursula), Angelina Jolie (mare de Grendel).

Guió: Neil Gaiman y Roger Avary.

Producció: Steve Starkey, Robert Zemeckis y Jack Rapke.

Música: Alan Silvestri.

Fotografia: Robert Presley.

Muntatge: Jeremiah O’Driscoll.

Disseny de producció: Doug Chiang.

Vestuari: Gabriella Pescucci.

Les llegendes i les pel·lícules d’animació sempre han estat bones companyes de viatge. O si més no, els contes o les històries populars -o no  tant populars- i les pel·lícules d’animació. El cas és que de gairebé totes les històries de tradició orals o escrita se n’acaba fent ressò aquest tipus de produccions, amb més o menys encert. I de vegades,en aquestes pel·lícules, tot té més a veure amb la forma que amb la història, i ja sabem que en el tema formal, i dins el que abans anomenàvem “dibuixos animats”, cada cop hi ha més avenços i més espectacularitat. 

Jo mai he estat un gran amant de les pel·lícules animades. Almenys no de forma general. Però reconec que entre algunes d’elles s’hi troben moments d’un divertimento fantàstics… i de vegades d’un reflexió més profunda. Des de la melancolia més pura i dura d’algunes escenes de Ratatuille, fins al The wall, pel·lícula-icona del grup Pink Floyd i d’una vigència encara ara fora de tota mida. Només cal veure alguns adolescents i les seves carpetes per adonar-se de com aquesta enigmàtica i transgressora cinta de l’Alan Parker (i per alguns, desigual, irregular i fins i tot autèntica presa de pèl) continua essent un referent en l’edat de la rebel·lia i l’inconformisme… I què dir de l’Akira del Katsuhiro Otomo? 

Sigui com sigui, no es pot negar que el dibuix pot fer possible el més impossible. Amb el dibuix dels còmics vaig conèixer tota una manera d’entendre la fantasia quan era una esquitx de metre i mig i fins ara… Des dels súper herois de la Marvel fins als comicbooks més “adults” com el Maus, de l’Art Spiegelman, sempre se’m van presentar com un referent cultural innegable a qui sempre agrairé tot el que em van ensenyar i el que em van fer –i encara em fan- gaudir. Malauradament, em penso que ara com ara aquest mitjà artístic no passa pel seu millor moment, sobretot quan tots plegats ens entestem a deixar ben clar que si fas certes coses, com llegir còmics, passes a ser un freaky, un paio estrany o un immadur… a l’adult potser li és ben bé igual, però potser a l’adolescent o al marrec insegurs no els resulta tan fàcil aquesta mena d’etiquetes estúpides. I això és una autèntica pena: el còmic, és una porta oberta a la cultura que porta sempre a la revisió d’altres manifestacions artístiques que no estan ni han d’estar per sobre ni per sota d’aquesta. 

I com un adolescent em vaig enfrontar a aquesta Beowulf que era per a mi una autèntica incògnita. En primer lloc, no en tenia massa ganes de veure-la. Però es clar, era diumenge i a més un bon amic venia a Barcelona… i semblava la opció més interessant de passar la tarda del dia per a mi més trist de la setmana. I no la volia veure precisament perquè en feia un tractament de la imatge que no m’acabava de convèncer… És curiós: jo que sempre tracto de lluitar contra certs prejudicis soc el primer que els vaig tindre en el seu moment amb el Polar express (del mateix director del Beowulf, el Robert Zemeckis responsable de las sagues de Back to the future, per exemple), pel·lícula que vaig descartar precisament per aquest mateix motiu i que ara penso recuperar de manera immediata, un cop vistos els increïbles resultats de la tècnica a la pantalla gran.  

I si com un adolescent en vaig entrar, com un adolescent entusiasmat en vaig sortir, de la sala. Mare meva quin espectacle! Diverses coses per destacar: en primer lloc la fascinació per la força visual de les imatges, que ara per ara em resulten difícils d’imaginar en un medi que no sigui el digital o l’animat (encara que tot arribarà). Només començar la pel·lícula hi ha un travelling invertit que dur a l’espectador a la cova del Grendel, un monstre que serà el motor d’arrencada de tota la història, en una imatge que a més d’efectiva és espectacular. Una autèntica meravella. I d’aquestes, unes quantes. Però no només per l’apartat més tècnic: el mateix tractament del monstre, per exemple, és tota una troballa de la imaginació. De debò que aconsegueix una barreja de fàstic i pena que és realment definitòria del que veurem en les següents dues hores, i fins i tot diria que transmet de manera viva i emocionant, una forma d’entendre un personatge que en altres produccions seria simplement maniquea. La seva debilitat per la figura de la mare, o la feblesa de la bèstia, que pateix dolors insuportables quan sent soroll… tot s’explica i l’espectador comprèn el perquè de la seva violenta actuació. Això humanitza un monstre fent-lo interessant i objecte de la compassió. En la seva imperfecció s’hi detecta un amor del guionista pel personatge que és, en definitiva, respecte per la història i el que s’està explicant. I això és sempre motiu d’alegria quan un va al cinema, el fet de veure com algú ha volgut emocionar-te fins i tot quan semblava que només volia sacsejar-te amb acció i espectacularitat. 

I és que Beowulf no és nomes una “peli d’acció”: res més lluny de la realitat. Ho és, sí, però també és una pel·lícula d’una llegenda preciosa alhora que malèvola i d’un protagonista irritant al principi que acaba pagant pels pecats de l’orgull, l’ànsia del poder i la luxúria en una època que, encara que manipulada per la fantasia, aquesta era sovint castigada de manera irremissible. El rebuig inicial de l’espectador cap a un personatge estúpid i pagat de sí mateix acaba tornant-se simpatia en veure com evoluciona i s’humanitza a través de les debilitats pròpies de la raça humana. En la perfecció del personatge de Beowulf, un heroi d’una fortalesa i llegendes fora de tot dubte, s’hi amaguen força escletxes que l’espectador anirà descobrint primer amb un somriure de complicitat i després amb una ganyota de tristesa , quan tot plegat es transformi en una mena de tragèdia on tothom acabarà pagant per les seves culpes.  

I així com li canto les excel·lències en tots els sentits, sí que hi vaig trobar a faltar quelcom, a la pel·lícula: m’hagués agradat més aprofundiment en la llegenda que s’explica. Les escenes on aquest fet de la història és present són se’ns dubte les més interessants i fabuloses, les que transporten l’espectador més enllà i aconsegueixen de debò fer somiar de nou amb els contes que de vegades, a alguns, se’ls hi explicava abans d’anar a dormir. I si no fixeu-vos bé en el final: qualitativament a l’alçada de les bones, de les grans pel·lícules… 

Una autèntica troballa, aquesta Beowulf, que a més està interpretada per actors de primera fila com l’Anthony Hopkins, l’Angelina Jolie o el John Malkovich… i no ens oblidem del genial Crispin Glover, totalment irreconeixible en el paper de Grendel. Encara que semblen només dibuixos són igualment actors i protagonistes. I no us perdeu el personatge interpretat per la dona del Brad Pitt, potser el més important de tots pel que representa i la maldat que transpira des de la més absoluta de les belleses.  

Un altre diumenge que passo en bona companyia i dins una sala de cinema; però aquest cop el motiu d’alegria és doble: ha estat una bona pel·lícula i, alhora, un viatge en el temps cap a un moment de fa molts anys, on encara m’emocionaven les històries d’herois que feien coses extraordinàries. Perdó, motiu triple: en sortir de la sala vaig descobrir que, afortunadament, encara m’emocionen, aquestes històries. Patiré del síndrome de Peter Pan? M’és ben bé igual, la veritat. Perquè cada cop valoro més el fet de divertir-me. El meu respecte per tot allò que ho aconsegueixi. El meu respecte, doncs, per Beowulf.