(carbasses sòniques amb els The Smashing Pumpinks, interpretant Mayonaise, de l’insuperable Siamese Dream: http://www.youtube.com/watch?v=dmgnWzcUww0 )

Un dia van llevar-se. I en mirar per la finestra van ensumar una aroma desconeguda que els omplia de goig.  

Sense poder creure-s’ho, varen enfilar un llarg camí cap a un lloc desconegut, del què sorgia aquella flaire màgica, en la què semblava s’hi podien originar les mes grans meravelles que mai ningú hagués pogut imaginar. 

Quan duien unes hores de ciutat, van deixar la immensa llum solar espetegant a les seves esquenes per començar a enfilar el bosc que dividia els països permesos dels prohibits. Després d’un segon on van interrogar-se amb la mirada, van somriure i es van abraçar. Segellant un pacte implícit, decidiren entrar en la desconeguda terra del que no era permès. Una terra que no podia ser dolenta, si d’ella en sorgia aquell meravellós perfum… 

En la foscor de la nit s’hi escoltaven rius, ocells, i alguna serp furiosa que enverinava l’aire fresc amb un riure pèrfid. També s’hi veien, de color blau lluna, els farcells de plantes embolicant-se pel terra, mentre cercaven i enredaven els peus del misteriosos i inesperats visitants d’aquelles desconegudes terres. La nit humitejava els cossos, ja despullats, dels dos caminants atrevits. Malgrat tenir fred, havien sentit la necessitat d’abandonar la seva roba, una mena de signe de civilitat que no desitjaven continuar sentint. Envoltats de totes aquelles meravelles farcides de curioses formes i misteris inviables, tot d’un cop van sentir un tret. 

“Bum!”

“Què ha estat, això?”, es va preguntar un d’ells, els més espantadís… “Ens haurem equivocat i trepitjarem terres terribles?” 

La por els envoltà com només pot fer-ho quan es troba de cara amb els covards. Tots dos buscaven desesperats una explicació a allò que havien escoltat; i la seva por reclamava més por mentre un cargol esperava innocent l’arribada d’un ocell que se li apropava, llardós i amb la boca oberta. Els gronxadors naturals dels arbres, fets de matolls ennegrits pel pas de pluges elèctriques, queien com braços arrossegant-se pel terra i semblava que es moguessin en direcció als dos amants. Abraçats, i morts de por pel perill que detectaven, van decidir fer-se forts i continuar endavant a la recerca d’aquell misteri que els havia seduït de bon matí. I tot plorant però amb fermesa van enfilar una pujada que semblava que els duria al final de la seva aventura… 

En arribar al final de la pujada van trobar-se amb una casa. Els hi resultava molt familiar, però no l’acabaven de reconèixer. I del seu interior semblava que sorgís el motiu del seu viatge, aquella olor meravellosa que els havia motivat prou com per decidir enfilar aquells camins desconeguts i en aparença, perillosos. I en arribar a l’alçada d’una de les finestres, van mirar a través del vidre. 

Quan es van veure estirats al llit van entendre que l’olor desconeguda els havia enganyat, i que només volia dur-los al lloc del que mai més sortirien. Estirats al llit, els seus cosses despullats semblaven tranquils, i alguna cosa els deia que res mai els hagués convençut per deixar tota aquella vida enrere. Res mai els hagués pogut enganyar. Només ho podia haver aconseguit ella, la Puta Vella rancuniosa i envejosa.  

I a terra, una pistola cremava els llençols. 

Als seus ulls, havien trobat la drecera. 

“I si la trobes pobra, no és que Itaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.”