(sense tenir res a veure, escoltava al Gran Quimi Portet mentre escrivia sobre aquesta pel·lícula. Aquí us deixo la seva Hostessa, del seu últim treball, Matem els dimarts i els divendres, amb vídeo clip psicodèlic inclòs. No us el perdeu: http://www.youtube.com/watch?v=yIpcOXzf8Rw&feature=related )   

Direcció: Bruce A. Evans.

País: USA.

Any: 2007.

Durada: 120 min.

Gènere: Thriller.

Intèrprets: Kevin Costner (Mr. Brooks), Demi Moore (Tracy Atwood), William Hurt (Marshall), Dane Cook (Smith), Marg Helgenberger (Emma Brooks), Ruben Santiago-Hudson (Hawkins), Danielle Panabaker (Jane Brooks), Aisha Hinds (Nancy Hart), Lindsay Crouse (Lister), Jason Lewis (Jesse Vialo), Matt Schulze (Thorton Meeks).

Guió: Bruce A. Evans y Raynold Gideon.

Producció: Kevin Costner, Jim Wilson y Raynold Gideon.

Música: Ramin Djawadi.

Fotografia: John Lindley.

Muntatge: Miklos Wright.

Disseny de producció: Jeffrey Beecroft.

Vestuari: Judianna Makovsky.

Dimecres 10 de 10. Setè dia. 22:15 hores. Auditori Gran Melià de Sitges. Estic cansat, però en toca una altra, i la veritat és que aquesta NO em ve gens de gust, ara com ara. En porto unes vint en el que va de setmana, i a més acabo de veure la bomba del Festival, A l’intérieur (veure post d’octubre), i encara estan gravades al meu cervell algunes de les imatges de la cinta francesa, que m’ha impactat com cap altra encara ho ha fet. Tot sembla indicar, doncs, que m’he equivocat; mal moment, mal dia, mal tot, per a veure la que a més és la última d’algú que no és sant de la meva devoció: el Kevin Costner. Bufff quina mandra… Però que coi, estic a Sitges, hòstia, i és cinema. A la merda. Bona cara i cap dins. 

Al davant meu una senyora empolainada fins les celles es mira el passadís nerviosa. Arriba el seu acompanyant. “Que no, que m’han dit que no ve, el “Cosner” aquest…” li diu a la dona. Ganyota de desaprovació i somriure d’esperança mirant cap al passadís. Ho trobo fascinant, tot plegat. No puc evitar riure sol de la situació. Sé que el “Cosner” no vindrà, però em fa cosa que la dona s’endugui una decepció insuportable. Decideixo callar. I espero que comenci la cosa amb impaciència: quan més aviat comenci més aviat acabarà i jo podré enfilar el camí cap a Barcelona, que l’endemà em llevo a les 6:30.Quan tanquen els llums, la dona s’esvera. Ell aprofita per a fer allò tant horrorós del “jo ja t’ho deia”. “Ho veus com no ve? Ja et deia que faríem l’imbècil venint a veure la pel·lícula…”. Tot plegat sembla un presagi. Més tard comprovaré que no ho era. Mr Brooks no és una gran pel·lícula, però tampoc és dolenta. M’explico.

De vegades no sé ben bé què és el que fa que una pel·lícula funcioni o no ho faci i s’estavelli, i ara parlo com a espectador. Em fan molt ràbia ( o serà enveja?) aquells que surten de la sala sempre amb una opinió claríssima del que han vist, amb una argumentació meridiana sobre el que els ha resultat interessant o el que els ha sembla que no funcionava de l’argument, dels actors, del muntatge… La impressió, encara que potser no sigui certa, és que s’han passat tota la projecció pensant-se el que dirien en sortir del cinema, i aquesta ni m’ha semblat ni em sembla que sigui la finalitat, de tot plegat. Potser el què passa és que es tracta de gent molt més capacitada que la resta (o que jo) com per a resoldre en tant poc espai de temps qüestions que a mi me’n presenten més complicades.

El que vinc a dir és que a mi tot això no em passa, i la veritat és que gran part de les vegades que surto del cinema no sé que m’ha semblat la pel·lícula, i fins que no l’he madurada una mica, em veig força incapaç de explicar allò que d’ella m’ha interessat o m’ha deixat d’interessar. És més, puc arribar a canviar molt d’opinió al voltant de tots aquests temes i més si la persona que m’ha acompanyat o la crítica que (sempre posteriorment) he llegit comencen a fer-me veure coses que jo no he estat capaç de veure, fet que fa que s’enriqueixin les meves lectures personals i que de vegades es despertin les meves ganes de tornar-hi i repetir a la recerca d’aquell matís o d’aquella escena que transmet allò que no he estat capaç de captar en un primer visionat. 

A Mr. Brooks la cosa no acaba de funcionar. I no sé ben bé per què. La història sembla interessant: planteja la dualitat d’un personatge ben situat i considerat en l’escala social, laboral i familiar que, d’altra banda, necessita matar compulsivament i de manera irrefrenable. I tot es complica encara més amb l’aparició d’un personatge que es converteix en testimoni d’un dels seus crims i que se sent atret de manera perversa per tot el que els senyor Brooks du a terme en aquest àmbit més fosc de la seva personalitat. La relació entre ells dos (que són tres, si comptem el Marshall, la veu i presència “malvada” del Kevin Costner interpretada pel sempre perfecte William Hurt) i el joc de gat i la rata que es produeix entre ells i una eficient policia, la Demi Moore, que és tant obsessiva amb la seva feina com ho és el mateix assassí, són el motor central d’una història que a més planteja fets inesperats i interessants com la por atàvica del protagonista de que el seu “germen” psicòtic “l’hereti” la seva filla, o l’etern debat sobre si la violència o aquesta violència malaltissa pot generar assassins que per mimetisme copiïn els actes que arriben a veure, sense ser en principi persones malaltes o trastornades. 

Tot això, que està molt bé, presenta em penso diferents problemes. El primer és una qüestió de saturació pura i dura: les històries de psicòpates van deixar-nos esgotats ja fa gairebé una dècada i la sensació és que si no hi ha res de nou en el tractament del tema o prou original se-n’s acaba explicant la mateixa història un cop i una altra. Així, d’entrada, em venen al cap produccions recents que han aconseguit interessar-me moltíssim en el tema i que, penso, arriben molt més lluny en ironia i intel·ligència que aquesta Mr. Brooks. I com a exemple més clar cito la fabulosa sèrie Dexter (atenció al link que us poso a continuació, espectacular mostra de la qualitat del producte, una excepcional obra d’un Michael Cuesta amb qui un dia m’esplaiaré en aquest bloc: http://www.youtube.com/watch?v=ej8-Rqo-VT4); en ella el personatge psicòpata hi és present de manera innegable però sense ser l’única o inexcusable excusa de tota la producció, que se centra en d’altres fets molt més subtils, i fins i tot aconsegueix que es produeixi una malèvola identificació entre el personatge principal i el públic, que se sent atret per a ell però rebutja els seus actes. Tot un encert que va molt més enllà que la producció de la que aquí us estic parlant… 

L’altre problema, apart de la saturació, la trobo en els actors: tot i pensar que estan força bé en general no m’acabo de creure ni al Kevin Costner ni a la Demi Moore, i crec que hagués estat molt més encertat buscar actors anònims, desconeguts, que hagueren fet que l’espectador s’interessés molt més per la història que s’explica que per com se’n surten els uns i els altres a l’hora d’interpretar papers de cert risc comercial i d’uns registres poc habituals per a ells. I si bé hi haurà gent que anirà al cinema perquè són ells els intèrprets, molts d’altres no ho faran per aquest mateix motiu, i tant un cosa com l’altra em penso que no és massa bona quan el que se suposa que vol un realitzador és explicar una història (que ingenu soc oi?). No passa el mateix amb el William Hurt, que continua demostrant que pot fer el paper que li doni la gana en la producció que sigui sense despentinar-se, un Hurt que crec hagués estat una bona elecció per al paper principal. No ho creieu així? 

I després està la mala baba: una cinta d’aquestes característiques podria haver disparat a tort i a dret contra determinats fets de la nostra societat actual i de l’americana en particular, però et quedes amb la impressió que si bé hi havia aquesta intenció no s’ha aconseguit del tot. I la mateixa elecció dels intèrprets en té part de culpa: no sembla que sigui un producte de risc, una obra per a la reflexió o la crítica. I si es tenia aquesta intenció, ha quedat perduda o bé a la sala de muntatge i després del pas de la tisora o bé en el mateix cap dels guionistes. 

Aleshores, què és el que pretén aquesta Mr Brooks? Doncs no ho sé, noi. A veure: no és massa arriscada. No proposa res massa nou. Tampoc parlem d’unes interpretacions meravelloses, encara que sí correctes. Mala pinta oi?De tota manera, he dit al principi que no era una pel·lícula dolenta. I no ho és. Però sí fluixeta. I ho és perquè es queda a meitat de ser una bona pel·lícula. Si, com he dit, els intèrprets fossin uns altres i el que s’explica anés una mica més enllà del que es mostra, parlaríem d’una pel·lícula, com a mínim, més interessant o diferent. S’insinuen bones maneres en alguns moments -que són els que m’han se-n’s dubte em quedaran més gravats a la memòria- com una seqüència onírica final entre pare i filla o algunes de les converses entre el Marshall/Hurt i el Brooks/Costner, però poca cosa més. I la sensació que al final se’m queda és la d’haver vist una cinta entretinguda amb un cert fons que s’ha insinuat com a interessant però que no s’ha explotat, potser per por a enverinar la seva vida comercial. Així, diria que no és gens avorrida i penso que val la pena veure-la, encara que no seria la meva elecció actual perquè ara mateix al cinema s’hi estan projectant pel·lícules de molt més interès que no pas aquesta (i de les quals he escrit en el bloc excepte, evidentment, en el cas de l’avortament infecte de l’Aranda, de la qui em vaig veure obligat a publicar un post gairebé amb caràcter de protesta per la cara d’idiota que em va quedar després de veure-la).  

Tornem a l’Auditori. Quan s’encenen les llums comprovo com la dona de la què parlava a l’inici està horroritzada: “ai, quin fàstic de pel·lícula. Quina violència més repugnant”, li diu ella a ell. Ell calla. Em penso que li ha agradat més del que es pensava. Són els perills de les estrelles: aquella pobra dona volia veure “el Cosner” fent de tio guapo i bon pare de família. I no és això el que ha vist. I jo volia veure si el “Cosner” era capaç de demostrar que es un actor versàtil i capaç d’interpretar el que li doni la gana, com el William Hurt. Tampoc és això el que he vist. El senyor volia fer feliç a la dona portant-la a veure una pel·lícula que li importava ben poc, i s’ha acabat trobant un entreteniment que amb tot plegat demostra que és molt inofensiu, i aquesta és potser la pitjor de les notícies.  

El que he vist i que sí puc assegurar és que a Sitges, encara que el que acabes anant a veure no t’acabi de convèncer, sempre hi ha temps per a comprovar que existeix la capacitat per a sorprendre’t. Pregunteu-li a la senyora, si no em creieu. En acabar deia el següent: “…i que lleig i vell està eh? Ja no és el que era…”.  

I què és el que era? Des de JFK i A perfect world que m’ho estic preguntant…