(per la primera part, Massive Attackhttp://www.youtube.com/watch?v=o0C_O_3Jfvg ) 

Des que es va llevar a la vida sorgit del més profund de la seva mare només havia volgut una cosa: dormir.

Mai havia aconseguit fer-ho i malgrat els seus intents més desesperats no havia pogut aclucat prou els ulls com per a caure en el son profund que veia que atrapava sempre als del seu voltant. I dic veia quan hauria de dir intuïa, perquè el Quim Son, a més d’aquesta peculiaritat, patia ceguesa des que va néixer. 

Sabia pels demés tot allò que se suposava que havia de saber. Quins eren els colors de l’arc de Sant Martí i els de la taula on dinava cada dia des de feia 23 anys perquè entre tots li havien proporcionat aquesta informació i ell l’havia assumida com a pròpia. I ja no la intuïa, sinó que la coneixia. Sabia com desenvolupar-se a la vida com qualsevol altra persona i fins i tot, i millor que ningú, sabia com desempallegar-se d’aquells qui el compadien de manera vetllada, que era un fet que ell mai havia pogut suportar. Però el que no sabia, per molt que li ho havien explicat i descrit, era què i com era això de dormir… i evidentment què coi volia dir somiar. 

Havia escoltat alguns, molts de fet, que deien que somiant s’acomplien els més grans desitjos; i així, mentre alguns es veien sobrevolant els carrers de la seva ciutat sense l’ajuda de cap màquina, d’altres aconseguien l’invisibilitat i feien els que els donava la gana. També hi havia el que somiava amb ser immensament ric i deixar de treballar i els que aconseguien, mentre descansaven, posseir la veïna del sisè, objecte de desig de la majoria dels que residien en el bloc dels seus pares.

Tot això, doncs, el Quim Son s’ho havia perdut. I semblava que mai podria recuperar-ho. Els metges a qui van recórrer els pares des de petit mai van poder explicar aquella estranya peculiaritat que patia, i arrel de la mort del seu pare va deixar d’insistir en el tema, abandonant-se a la sensació de que no hi havia res a fer. Havia claudicat davant la idea d’aconseguir el somni que el transportés a la normalitat. De fet, es trobava sempre molt bé, i malgrat no acabava de comprendre la noció de descans entenia que havia de ser contrària a les sensacions que tenia després de fer un esforç físic, i mai es sentia així excepte després de fer exercici, és clar. 

Tenia una vida curiosa, en Quim; i també rebia visites curioses. Estava acostumat a tot tipus de gent des que era una criatura, perquè tot tipus de gent havia volgut sempre saber-ne més, d’ell. I això feia temps que havia deixat de molestar-lo. De fet, ja concedia entrevistes estúpides fins i tot a revistes d’alumnes de les escoles del voltant de casa seva, perquè sobre ell ja s’havia escrit de tot i més tant a la premsa escrita com a les revistes especialitzades. I no en parlem de la televisió o la ràdio: hi va haver una època que fins i tot li van oferir convertir-se en el símbol d’allà on ell residia, i el mateix alcalde en un acte polític força interessat i reprovable va oferir-li les claus de la ciutat. Ja no podia fer més que mirar-se tot allò amb sentit de l’humor i fins i tot havia aprés a aprofitar-se’n, de tot plegat.  

El Quim Son, a més, només treballava en allò que li venia de gust i normalment eren feines que no cobrava i de caire altruista. No necessitava treballar de la manera que qualsevol de nosaltres ho hem de fer perquè se li havia concedit una pensió vitalícia degut a la seva curiosa particularitat i també perquè enlloc se’l volia contractar: en el fons, tenien por a que un dia el fet de no dormir li provoqués, tot d’un plegat, una reacció estranya i inesperada o un accident, i això feia enrere a tothom qui es plantejava la opció de donar-li una oportunitat laboral. En aquestes condicions, doncs, el Quim Son disposava de molt de temps lliure i les butxaques plenes per a fer el que li venia de gust, però també sovint per avorrir-se. Va adquirir l’hàbit de fer-se molt amb la gent que el visitava i de fet li agradava que això passés perquè li concedia l’opció de conèixer el món des dels ulls de gent amb qui no tenia cap mena de vincle, un fet que per a ell era molt valuós. Era dels que creia que en els punts de vista diversos s’hi pot trobar el més proper al concepte de veritat.

Era d’aquesta manera que els dies anaven passant i amb ells els mesos i els anys. I tot plegat va estar molt bé fins que un dia va rebre una estranya visita.