(Anem ara endavant en la història amb el Bela Bartok, responsable de la terrorífica banda sonora de la película The Shining. No sentiu una esgarrifança per l’esquena? http://www.youtube.com/watch?v=-R3Tu7A_HYY&feature=related)

Era un dilluns fosc de primavera i recordava perfectament com la noia del quiosc, aquells últims dies, s’havia dirigit a ell, i com havia pensat que últimament s’estava passant  amb el perfum. Recordava també com el gos del porter de l’escala feia més pudor del que era habitual i havia detectat una irregularitat en la superfície de l’ascensor que va pensar que podria provocar algun accident a la senyora Maria, la vídua del tercer primera. Després de comprar el pa va començar a notar una estranya sensació que anava creixent molt dins seu i va decidir anar-se’n cap a casa, una mica espantat. Se sentia amenaçat, d’alguna manera. El seu estómac semblava ple de papallones i cada cop li costava més respirar, i tot allò era nou per a ell, i gens agradable. Sentia com si el vigilessin. Va començar a apretar el pas i en arribar a la porta de casa seva va veure que no calia que hi posés la clau al pany, perquè ja era oberta. Sabia que la seva mare no podia ser perquè era de viatge amb els tiets i unes amigues, i aleshores li va entrar el pànic.

I tot d’un plegat va caure adormit. 

En despertar, sentia pudor de cremat. I casa seva estava envoltada de flames. Però no li feien cap mal, només… existien, estaven al seu voltant. Semblaven amenaçar-lo però a l’hora eren inofensives. Es va adonar que poc a poc, creixia en el seu cap una sensació horrible de dolor, i era una sensació cada cop més i més poderosa. Estava, a més, molt excitat perquè havia aconseguit adormir-se i ara despertar, però no estava feliç com s’hagués sentit si tot plegat no s’hagués desenvolupat d’aquella manera. I no havia somiat, o almenys no ho recordava. Curiosament, i malgrat totes aquelles sensacions negatives i el fet de sentir-se dominat del pànic, no s’havia adonat que el que li estava provocant dolor era una llum intensíssima que no el deixava pensar, gairebé no el deixava ni respirar. La llum blanca va passar a enfosquir i aleshores a canviar de tonalitat, i després de la llum una sèrie de figures van començar a adquirir formes, i les formes a descriure objectes que ocupaven espais; i els espais tenien ombres i les ombres sorgien de la projecció de la llum de les flames, que eren blaves i intenses. Estava tan excitat que no va començar a adonar-se del que li estava passant fins que ja li havia passat. Semblava que anés intuint coses, semblava que apareixien contorns, que es definien figures… i després les visualitzava. El passadís amb les parets plenes de marques provocades pel seus jocs d’infantesa, el globus de llum que gairebé va trencar el dia del seu desè aniversari, o aquell horrorós paper pintat que empaperava tot el vestidor i que tantes vegades havia volgut treure la seva mare, amb la negativa constant del seu pare. Després va comprovar que el que fins ara sentia era semblant al que ara podia veure, i va començar a riure de manera descontrolada i nerviosa davant tot allò que li estava passant. I malgrat sentir por, ràbia, dolor, alegria, excitació, i milers d’emocions que perforaven les seves percepcions, va decidir que volia saber que coi estava passant.

I aleshores el va veure.