(escoltem amb certa vergonya però un somriure a la cara un dels temes que m’es “s’estilava” a la època de la que parlaré ara. Es tracta del Voyage Voyage, dels Desireless, un tema que a més d’un dels que llegeixin aquest article els durà records d’una Estació, la de Sants, que durant l’estiu es vestia de fireta de barri amb un Martell terrible i uns Autos de xoc plens de quincalla… sabeu de què parlo oi? http://www.youtube.com/watch?v=6PDmZnG8KsM)

Si algun lloc em rememora tardes i nits mítiques de la meva infància i la meva joventut és l’antic Liceu de la Carretera de Sants, un lloc ja desaparegut i ara com ara substituït per un Miró i em penso que una mena de gimnàs i/o una escola de ball. Aquest llocs actualment s’erigeixen, gairebé feixistes, en el lloc de dues sales mítiques per als veïns del barri: la primera de cinema de reestrena, petita però força digne, i que recordo feia una especial aroma de moqueta vella barrejada amb crispetes. Es deia (o li dèiem) “el Liceu”. Però el de Sants, és clar. Només faltaria! La segona, carregada de misteri i de seriositat, era un club de billar enverinat de fum i d’un ambient terriblement cinematogràfic. I així com a la primera vaig veure algunes de les pel·lícules que se-n’s dubte mai oblidaré, a l’altra, a la sala gran de billar, jo i els meus amics varem aprendre, entre d’altres coses, el que significava guanyar a un adult en alguna cosa quan no aixecaves ni un pam de terra i quan el significat d’aquest verb, “guanyar”, no tenia el mateix sentit que posteriorment varem aprendre que tenia.  

En ambdues sales he passat alguns dels moments més bons de la meva vida, i no exagero. En totes dues tot em sembla, quan hi penso, positiu, i no hi ha res d’elles que em porti un regust amarg o que em faci sentir sensacions negatives. I si parlo, doncs, de sensacions, i si són positives, en el cas de la sala de billar he de parlar d’orgull. La sensació d’orgull després d’aconseguir una jugada rodona (de vegades amb més sort i de vegades amb més encert), la sensació d’orgull davant el fet d’aconseguir una carambola difícil que t’havies proposat, o la que senties quan un paio que no et coneixia de res et felicitava per una bona jugada. Allò era bestial, ens feia sentir grans sense ser-ho, i no hi ha res millor que això: aprofitar-se del que és bo d’una circumstància obviant allò que té de dolent. De vegades els contrincants, que en algunes ocasions et duplicaven -o triplicaven!- l’edat, es mossegaven el llavi de ràbia al veure’s perdent davant una colla de marrecs davant dels qui potser s’havien volgut “fer els xulos”; i el fet de frustrar-los, de vèncer-los en el seu propi territori era i és encara ara per a mi una emoció que em costa d’expressar amb paraules; de fet, encara avui em fa somriure quan hi penso.  

Érem uns ingenus innocents, o la nostra innocència ens feia ingenus. I la ingenuïtat d’aquells anys només podia destrossar-la el temps, aquest cabró venjatiu i miserable, l’encarregat d’anar-la desfent amb total impunitat. Un temps que mai ens va demanar permís per a fer de les nostres vivències records i de les nostres fantasies bocins cada cop més petits fins acabar amagats en algun recó de la memòria. És el que té, el molt malparit, que no s’atura mai excepte en el moment de l’esclat de les sensacions, fent-te creure amb la immortalitat de la vivència viscuda. I res és immortal excepte potser les ganes de ser-ho… sobretot quan es tracta d’alguna cosa bona. 

Tots dos llocs significaven, per a mi i molts de nosaltres, moltes coses. Eren un lloc de reunió, un punt de trobada, i també uns espais on podíem somiar amb allò que tots desitjàvem. Si volies viure d’altres vides, experimentar històries, el cinema t’ho proporcionava. En ell s’hi projectaven les pel·lícules que més ens agradaven, les de terror, i ens divertíem en grup veient-les i provant d’abandonar la nostra realitat quotidiana, substituint-la per històries que encara que no eren bones en molts casos, ens feien ser uns altres durant una hora i mitja. Ens feien traslladar-nos a d’altres móns. Ens feien volar. I amb elles, vam començar a jugar a ser crítics, a fer anàlisi del que vèiem i a argumentar les nostres opinions. Tot plegat, fets d’una vàlua impagable.

D’altra banda, si volies fer-te gran de cop, deixar de ser un nen i de ser tractat com a un nen, aleshores… què dir de la satisfacció que, com he dit ens provocava el billar? Aprendre a jugar, a ser millor, a guanyar… Jugar al joc “dels grans” tot accedint amb el seu consentiment i la seva complicitat. Uns adults que no et miraven amb ulls condescendents, uns adults que regentaven la nostra particular sala de la màgia i la fantasia i als que estaré eternament agraït per obrir-nos les portes de tot allò sense fer preguntes ni infantilitzar discursos. Uns adults que segur que estaven orgullosos dels nostres progressos en el joc i la nostra passió irrefrenable perquè probablement veien en nosaltres el que algun cop ells havien estat. Ni més ni menys, ni millors ni pitjors, perquè el joc acabava igualant-nos a tots, arreplegant-nos en un mateix propòsit, patint una mateixa malaltia, la malaltia – o la força- de la il·lusió.  

No puc deixar d’esmentar unes quantes anècdotes per les dues bandes: la del cinema i la del billar. Perquè sempre que penso en el Liceu un riu de records gairebé amb vida pròpia flueix amb un cabdal tan fort que s’entortolliguen les sensacions acumulant-se en el meu estómac i la meva gola. Començaré aquí un petit recull d’aquestes anècdotes sota diferents títols i categories que aniré publicant de manera regular. A tots aquells que les llegeixin i que varen participar d’elles d’alguna manera els demano que afegeixin o modifiquin en els comentaris allò que considerin oportú, i que no s’enfadin si em deixo alguna cosa o algú per esmentar: ja he dit abans que el temps pot ser un cabró venjatiu amb les històries personals sobretot si transpiren felicitat i bones vibracions. I a la primera d’aquestes categories l’anomenaré Les vuit hores del terror.