(escoltar la Layla de l’Eric Clapton m’ha semblat molt adient per aquest text… una cançó meravellosa com la història que se-n’s explica, amb la presència d’un altre gran: el Mark Knopfler : http://www.youtube.com/watch?v=_ae2uidckqE )

 

Direcció: Chris Weitz.
País: USA.
Any: 2007.
Duració: 113 min.
Gènere: Aventures, fantástic.
Intèrprets: Nicole Kidman (Marisa Coulter), Dakota Blue Richards (Lyra Belacqua), Sam Elliott (Lee Scoresby), Eva Green (Serafina Pekkala), Daniel Craig (lord Asriel), Tom Courtenay (Farder Coram), Derek Jacobi (emisari magisterial), Simon McBurney (Fra Pavel), Jim Carter (John Faa), Ben Walker (Roger), Clare Higgins (Ma Costa).
Guió: Chris Weitz; basada en el llibre del Philip Pullman.
Producció: Deborah Forte y Bill Carraro.
Música: Alexandre Desplat.
Fotografia: Henry Braham.
Muntatge: Anne Coates.
Diseny de producció: Dennis Gassner.
Vestuari: Ruth Myers.

Així, com per començar, intentaré transcriure un dels diàlegs de la pel·lícula. Quan l’hagueu llegit potser us vindrà al cap alguna cosa… o potser no. Després, en tot cas, hi tornaré. El diàleg és el següent: 

Bona de la pel·lícula: “Per què els hi feu això, als nens?” 

Dolenta de la pel·lícula: “És una mica complicat, però t’ho explicaré. Fa molt i molts anys, el Magisteri ens deia a tots allò que havíem de fer. Però alguns dels nostres ancestres el van desobeir i varen decidir d’aquesta manera trencar l’ordre natural de les coses, que el marcaven les normes que ens dictava el Magisteri. Des d’aleshores, els que van desobeir les ordres ens van empantanegar amb la pols, que ens perseguia i ho enverinava tot. Des d’aquells dies ens ha perseguit aquesta “taca”, aquesta pols, conseqüència d’haver desobeït les ordres que ens manaven. Naixíem així. 

Bona: “I per què ens escindiu dels nostres Daemons?” 

Dolenta: “Els Daemons en fer-se grans les persones, van adquirint mals hàbits, mals pensaments. I aquest fet acaba influint en els seus portadors, vosaltres, que els adquiriu de la mateixa forma. Això ho podem evitar fent un petit tall que separa cos i Daemon, però quan s’és nen, abans que es produeixi la corrupció. D’aquesta forma aconseguirem de nou una generació de gent sense la taca, sense aquesta brutícia i aquests mals pensaments adquirits per les males accions i la desobediència dels inicis dels temps”. 

El Magisteri són els dolents, els que diuen allò que s’ha de fer. Els altres els bons, són els que desitgen la llibertat. També els anomenen en algun moment de la pel·lícula “els heretges” o “els lliure-pensadors”. Des d’ara fins a acabar aquest article aneu pensant si tot plegat us recorda alguna cosa…  

Però ara dediquem-nos a la pel·lícula. La brújula dorada (The golden compass) és una fantasia en la línia de The Lord of the Rings o The chronicles of Narnia: The lion, the witch and the wardrobe, però que si bé em comenten que supera amb escreix la segona, no arriba ni de bon tros als nivells mínims de la primera. Basada en un llibre del Phillip Pullman que forma part d’una trilogia anomenada The dark materials que comença amb aquesta The golden compass, de la que ja s’han venut més de 15 milions de còpies, la pel·lícula enceta una història que entusiasmarà als que recerquin un cinema de fantasia “blanca” i d’acció i entreteniment de qualitat, però que em penso que decebrà a tots els que esperin quelcom més. I això és produeix per diferents motius.

En primer lloc, aquesta The Golden compass ens explica una història que podria estar bé però des d’un discurs que no arriba mai a funcionar per als adults com per exemple ho feia la trilogia del Peter Jackson. I a més, el tractament de la mateixa és massa dolç, massa ensucrat, i no es capbussa mai en un material que donaria molt més de sí amb una mica de risc per part dels guionistes i els productors. I això és perquè quan s’expliquen les històries del bé contra el mal, dels bons contra els dolents, cal fer molt bé una revisió de com fer-ho de maneres diferents a les conegudes fins el moment si no es vol caure en una repetició, que ja és en sí una repetició d’una altra repetició.

En segon lloc, la història que se-n’s explica o bé es massa enrevessada o bé està mal desenvolupada. Tens la sensació durant tota la pel·lícula que no t’han explicat tot el que t’havien d’explicar, o que no ho han fet bé. I encara que estigui en l’horitzó la producció de la trilogia sencera, no és prou excusa com per no tenir en compte que cal ser molt més entenedor i, potser, sacrificar part de l’acció i l’espectacle per la narració més acurada d’uns fets que es desvirtuen amb el pas del metratge. I si això no fos prou, resulta que la precipitació en la explicació dels fets és tan evident que tens la impressió com a espectador de que estan passant, de cop, cinquanta mil coses una darrera de l’altra, sense cap mena de respir ni finalitzant adequadament les seqüències, perquè, de fet, ja no estan ben presentades. I així anem, d’un lloc a l’altre, depressa i sense massa explicacions, cosa que és en cinema una de les pitjors coses que li poden ocórrer a una pel·lícula. Una vertadera pena, perquè podríem estar parlant d’una molt bona cinta d’entreteniment amb, a més, certes vessants filosófico-morals i unes relacions entre personatges més que interessants. Però això no és així, i tot queda en un no res del que se’n rescata només la diversió més plenera i perquè la “palomita” salti com boja de la seva capsa a la teva boca.  

Tot plegat sembla que pateixi del “síndrome dels anells”, i el problema és que tot desprèn una certa aroma de oportunisme. Suposo que a Hollywood hi han moltes ganes de repetir un èxit de públic i crítica com aquell, i això, en aquest cas, fa mal a una pel·lícula que podia haver estat molt per sobre del resultat final. 

I després estaria el to del discurs, pel meu gust massa infantil i poc arriscat. Els personatges es fan massa melosos i no acaben de resultar espontànies les seves aparicions ni actuacions. I com parlàvem de precipitació en la història, es torna a repetir el mateix en els personatges -excepte en el cas potser de l’interpretat per la Nicole Kidman– que circulen sense massa pena ni glòria i amb poquíssim carisma per la pantalla esperant que la història els doni forces per engegar, una cosa que no passa mai del tot per tot el que he dit anteriorment. 

Però no tot és dolent: aquesta The golden compass també en té, de coses bones. I per començar cal esmentar l’apartat tècnic, més que excepcional. Els Daemons (una mena d’ànimes dels éssers vius) són fantàstics i les seves constants transformacions tècnicament més que bones. També diríem el mateix si parlem dels escenaris i de l’animació per ordinador de l’ós polar, un dels acompanyants de la Lyra en les seves aventures. En aquest últim cas hi ha moments en què realment t’oblides de què allò és una fantasia i és realment impressionant el nivell de realisme amb el que han dotat a aquest personatge.

I la història, encara que amb tots els inconvenients que he dit, explica molt més que moltes d’altres que es disfressen del que no és, venent el que no donen en cap moment. Així, The golden compass és un entreteniment amb molts peròs, però d’un evident superioritat davant molts d’altres que pretenien conjugar l’aspecte formal i el fons de manera igualitària. De tota manera, em quedo indiscutiblement amb la ja mencionada Lord of the rings o, mirant més enrere, amb les valentes i Jimhensianes Cristal oscuro o Labyrinth, cintes que recomano que recupereu si us agraden les històries de fantasia d’aquestes característiques. Per acabar, tornem al diàleg del principi. De debò no us recorda res? Si bé potser no diu exactament això (si és el cas disculpeu, però va per aquí la cosa) jo hi vaig construir força ràpidament un paral·lelisme que pel que he llegit tampoc ha escapat a determinats grups ultraconservadors i ultra catòlics. La lectura de tot plegat sembla que ha irritat a alguns membres d’aquest sector que han fet el possible per a impedir l’estrena de la pel·lícula, una absoluta absurditat. De fet, aquesta mena d’atreviment (conscient o inconscient de l’autor de la novel·la) és el que més m’ha agradat d’una producció que si bé no serà mai de les meves més recordades, si us dic que duria als meus fills a veure-la (si en tingués) amb força tranquil·litat. I només de pensar en les cares de certs individus que no esmentaré quan es produeix el que més amunt he descrit, només per aquest moment, jo ja estic content d’haver pagat una entrada. Quin riure, Déu meu! (Ai! Perdó!)