(els vídeos de El último de la fila eren espectaculars… però la seva música, a més de ser impressionant, també era irrepetible. Si deixo aquí aquest grup com a enllaç per a aquest moment del meu passat, per aquest post, és perquè realment es van convertir en la meva obsessió en aquells moments de la meva vida. Gaudiu-los perquè em penso que serà francament difícil que en al panorama musical espanyol sorgeixi algú amb aquests nivells de qualitat. Aquí teniu els Aviones plateados, del disc Enemigos de lo ajeno. http://www.youtube.com/watch?v=uf-roYK0tXY&feature=related ) hellraiser.jpg satanas-el-reflejo-del-mal.jpg

 

 

Hellraiser, Fright Night II, Lucifer i Satanás el reflejo del mal. De les dues primeres en deiem “les bones” i de les dues segones “les dolentes”, “els trunyos”. Però totes quatre formaven part de les increïbles sessions del Liceu de Sants anomenades “Les vuit hores del terror” (o “las ocho horas del terror”, com em penso que s’anunciaven)… Una d’elles, és clar, perquè en van haver moltes, moltíssimes, d’aquestes sessions, com a mínim vuit a las que vaig assistir. I sempre molt ben acompanyat d’una colla de gent que estava tan sonada com jo o com a mínim, amb les mateixes ganes de passar-ho de conya la tarda i part de la nit d’un dissabte o d’un diumenge, en funció del dia que decidissis anar-hi.

Procuraré que tot el que escrigui sobre això ho pugui llegir tothom, independentment que hi fos present o no, en tot allò. De fet, el que no m’agradaria gens és particularitzar i en canvi el que voldria és tornar la vista enrere i divertir-nos tots plegats amb una sèrie de fets que d’alguna manera ens van ensenyar coses. I per començar a situar a qui no coneix de què coi anaven aquestes trobadetes frikis, primer provaré d’explicar-les.

Mireu: a Sants, fa uns anys, de fet molts (calculo que uns vint o fins i tot més) no hi havia masses coses a fer, excepte quedar a la plaça Màlaga amb els amics per a fer una sèrie d’activitats de més o menys profit (la majoria, de menys és clar). Allà ens veiem i en aquella època bàsicament menjàvem pipes i deixàvem que el temps anés passant, lent i parsimoniós, en unes tardes que no s’acabaven mai. I m’estalvio d’explicar les “profitoses” formes que teníem de passar aquest temps, que em penso que em llegeix algun exalumne!… Si de vegades el cole estava obert en dissabte a la tarda, podíem entrar a fer algun partidet absurd de futbol, però això era quan estava obert, que no era sempre. Si no, ens entrava el pànic, que no era res més que la sensació d’avorriment absoluta que ara com ara em fa més gràcia que una altra cosa. Però en aquells moments era tot el nostre problema! I era francament important!

Imagineu-vos doncs el què volia dir per a nosaltres una cosa com el Liceu i com les vuit hores del terror. Una mica abans de descobrir els bars de la carretera de Sants i les cerveses, abans de la Cafeta i del Once bolas, i fins i tot de les primeres escapadetes al centre, a les tasques i als basars del port de Barcelona (léase “vino espumoso”, alguns ja sabeu de què parlo), no teníem res i no érem gran cosa més que un grup de crios sense un duro a la butxaca passant com podíem les tardes de les què parlava. I ja era molt, tot això, perquè molta gent d’aquella edat preferia estar-se a casa… Però no nosaltres, això segur. Almenys no sempre. De fet a mi la casa se’m queia a sobre i buscava a la mínima que podia una excusa per sortir al carrer a veure què m’oferien tots aquells caps de setmana.

El Liceu, doncs, ens donava la oportunitat de passar-ho bé, de no avorrir-nos i a més suposo que era agradable pels nostres pares perquè ens tenien controlats: allò era un cinema, i poca cosa, apart de veure pel·lícules, s’hi podria fer, allà dins, deurien pensar. Però és clar, ells no van arribar a saber mai la frenètica activitat que es produïa a l’interior de la sala amb cada nova marató de terror. I era molta i de molt diversa, com aniré explicant…

La cosa anava més o menys així: aproximadament cada 2 o 3 mesos, el Liceu, que era aquest cinema de reestrena del barri, projectava una sèrie de quatre pel·lícules de “por” (bé, pretesament de por, és clar) de forma continuada, un fet que s’iniciava a les quatre de la tarda i que acabava aproximadament a les dotze de la nit. I ho feia perquè un dia -que suposo van encendre una espelma a algun sant- se-l’s va acudir fer això i la resposta per part del públic va ser aclaparadora. Heu de pensar que els grans dies d’aquell cinema ja havien passat i tot i que mai els oblidaríem (almenys jo), la cosa anava de capa caiguda, i sempre es tenia la sensació que s’acabaria tancant la paradeta, per molta llàgrima que tot allò ens pogués provocar. Però la pela era (i és) la pela, i si les coses no rutllaven, doncs… Les gran “cues” ja no se les enduia el Liceu perquè no estrenava, i eren més patrimoni de l’altre gran cinema del barri, el Palau Balaña (perquè em penso que en aquella època el Bohemio ja estava tancat i l’Arenas oscil·lava entre les pel·lícules classificades “S” i un cinema de baratillo i de l’any de la picor), que es menjava el públic amb una oferta de cinema variada i acord amb les estrenes més importants de la època. De fet, mentre al Palau Balaña s’estrenava el primer Superman, del Richard Donner, i la cua donava dues voltes (dues!!!) a la sala per l’exterior del cinema (una autèntica passada), al Liceu hi projectaven la psicodèlica Flash Gordon de reestrena, com per tractar de lluitar superheroi contra superheroi , sala de novetats contra sala d’antiguitats. I cal dir que jo vaig anar a a veure Flash Gordon, perquè al Balaña ens vam quedar sense entrades, i el cinema estava ple de gom a gom. Però com ja us podeu imaginar que la gent primer anava al Balaña i després, molt després, al Liceu… I allò feia ràbia, però era llei de vida. Feia ràbia perquè a mi el Liceu m’encantava i m’oferia el que el Balaña mai podia oferir-me: la passió d’un cinema de barri on ens arreplegàvem els més grans malalts de cinema de cada casa.  

Durant la projecció hi passava de tot. Els crits i les rialles eren espectaculars i desmesurades. La gent semblava que realment perdés el nord i els que volien veure la pel·lícula que es projectava havien de tenir la paciència d’un sant… Allà recordo, entre d’altres coses, un massiu llançament d’objectes cap a la pantalla en la projecció de Granja maldita (The curse, David Keith, 1987) o un despelote total de riallades i crits de bogeria amb el passi de El hombre rata (Quella vida in fondo al parco, Antony Ascot, 1988), un dels pitjor productes cinematogràfics que he vist mai, però també dels més divertits per la seva absoluta cutreria.  En aquesta peli, per dir-li d’alguna manera, el protagonista era una mena de mutació que combinava trets humans amb trets d’un rosegador, d’una rata, que perseguia noies atractives per a menjar-se-les. O això és el que recordo, és clar, encara que tampoc importava massa, l’argument… El que era realment important era enfotre-se’n del que s’estava veient quan la cinta s’ho mereixia. I la sortida d’aquest bitxo penós pel forat de la taça d’un vàter (veure foto) en una escena de la pel·lícula va provocar tal deliri que serà difícil que me n’oblidi: la gent va començar a xisclar en senyal de desaprovació, i el soroll va ser de tal envergadura que no se sentia res del so de la pel·lícula. I d’aquestes un munt que a mida que recordi, si cal, aniré explicant en propers articles…

el-terrorific-home-rata.jpg

Allà ens en van passar de molt bones… i fins i tot una de grossa, almenys vista amb els ulls d’aquella època, és clar. Perquè vista des d’ara, allò va ser una “sobrada” passada de voltes d’uns policies que probablement tenien ganes de donar-nos una lliçó. Però d’aquesta i d’altres coses en parlaré properament, que no vull cansar-vos… I deixeu els vostres comentaris o anècdotes que recordeu de les maratons!!! No us talleu!

quellavillainfondoalparco.jpg 

granja-maldita.jpg