(ADMIREU la força d’aquests Pixies, responsables d’una de les millors cançons de rock que mai he escoltat… I a més, gaudiu d’algunes de les brillants escenes de la excepcional Fight Club, del Fincher… sobretot la final. On coi és la meva ment? Where is my mind? http://www.youtube.com/watch?v=BDcjemEqr1o&feature=related )

M’agradaria explicar una coseta, penso que força divertida,  respecte del Rutger Hauer, i de la seva presència al Festival de Sitges d’enguany. 

Per aquells que no ho recordeu, aquest actor, el Hauer, fou el protagonista de Blade Runner, juntament amb el Harrison Ford, i interpretava el paper de Roy Batty, el replicant Nexus6 més perfecte i amb més capacitats “humanes” que es presentava en aquella història. Aquest paper, que suposo que seria  una autèntica joia per a qualsevol actor, ell el va tirar endavant no només amb solvència sinó també amb una perfecció que ara com ara no se m’acudiria NINGÚ que ho pogués fer millor, o ningú que pogués interpretar-lo, fins i tot, que no fos ell.

En celebrar-se aquest any el vint-i-cinquè aniversari de Blade Runner, el Festival va decidir portar-lo com a estrella convidada i per oferir-li la famosa “Màquina del temps”, un guardó artesanal i molt estimat pel Festival i els seus aficionats que entrega a figures llegendàries del cinema que encara estan en actiu o que per algun motiu ho han estat. Fins aquí tot normal. Però l’anècdota que volia explicar amb aquest actor és una de ben diferent, i molt curiosa. La cosa va més o menys de la següent forma: mentre esperava l’inici de la cerimònia de Clausura al Hall de l’hotel, assegut en una butaca, prenent un cafè puta mare (quin cafè, el del Gran Melià.. caret però indescriptible…) i anava veient com tots els actors, actrius, directors, etc. presents allà anaven sent entrevistats pels diferents medis de informació, jo m’anava relaxant cada cop més però alhora entristint-me perquè tot allò ja s’acabava. I sempre, per a somriure una mica, em passo per la cafeteria i veig el show” que allà es munta de famosos i aficionats adolescents que van a la caça de la signatura més preuada. A mi la veritat és que tot allò no m’afecta massa (ho va fer en el seu moment, sobretot al principi) i ara ho miro des de fora com una cosa francament divertida. Però el que sí m’afecta i no suporto de cap manera és que em filmin amb una càmera o em preguntin alguna cosa per algun programa. Ni tant sols vull sortir en imatge “de rasquilló” –ni sense voler, vamos-, i si veig que hi ha possibilitat de que això passi, fujo d’allà esparverat enduent-me pel davant qui sigui i el què sigui. I en aquelles que assaboria el cafè que observo com TV3 comença a gravar una entrevista amb la Manuela Velasco, la protagonista del REC dels Balagueró i Plaza, guanyadora del premi a la millor interpretació. I començo a detectar com l’angle de la càmera va variant i fa que l’objectiu comenci a semblar voler enfocar lentament i perillosa cap allà on soc. I començo a sentir agobio. Com sempre en aquests tipus de situacions. M’aixeco emprenyat i marxo del meu confortable seient i amb el cafè a la ma, i busco desesperadament un lloc a la barra interior del bar. Poso el meu cul al damunt d’un tamboret i em disposo a continuar amb la litúrgia de l’últim dia.   

Poc a poc comprovo com els frikis no perden el temps: tots darrera del Julio Fernández i del Brian Yuzna. I tothom pendent de l’entrevista amb la Manuela, que ha fet que m’alcés de la meva “trona” de placidesa. En el fons trobo tot aquell entusiasme molt càndid i fins i tot tendre perquè bàsicament és sincer: els adolescents i no tant adolescents que van bojos darrera de les cares conegudes del Festival de Sitges son veritables devots d’aquells a qui persegueixen, i això em fa venir al cap el dia que vaig demanar, tremolós, una signatura al Wes Craven… o al Peter Jackson, quan encara no era conegut. O la tarda que em vaig topar amb el Tarantino tot passejant per la Platja de Sant Sebastià… Pensant en tot això em desperto de cop en veure al meu costat un nuvolot de càmeres i de gent xisclant. “Mite-l’s, són aquí!”… “Veniu, porteu la càmera!”… Quan m’adono tinc el Corbacho, l’Angulo i el Pablo Carbonell embotits en les seves samarretes promocionals (excepte el primer, aparentment més tranquil·let, i amb cara de jo només passava per aquí…) i tot de fans just a unes passes de mi. Merda. Torno a aixecar-me per a fotre el camp. De fet, jo tinc la culpa: si estic allà deu ser perquè en el fons tot allò em fa molta més gràcia de la que jo mateix imagino, i no puc queixar-me perquè estic enmig de tot el merder. Però també és cert que el bar del Melià és l’únic lloc al que pots recórrer si vols fer un cafè mentre esperes entrar en la següent sessió, sinó vols, és clar, carregar-te les esquenes amb una passejada de quinze minuts fins el bar del cementiri… En definitiva, torno a fugir de la situació. I ara no sembla que quedi cap lloc decent on ficar-hi el cul per a esperar la mitja hora que queda fins a l’inici de la cerimònia (que espero no sigui tan horrorosa com la de l’any passat…). Aconsegueixo veure que a fora, al jardí del l’hotel, on estan les terrassetes i les taules exteriors, s’hi combrega força gent però sembla que més tranquil·leta. I ara la veritat és que em ve de gust estar tranquil·let. I per jugar sobre segur, decideixo quedar-me dret amb el colze repenjat de la barra exterior del bar, mentre em miro el Figueres, el Gorina, la Brunet i d’altres que si no entrevisten algú, fan petar la xerrada. I tot és molt agradable fins que passa la més grossa de totes.Ara els crits que escolto son esbojarrats, gairebé histèrics. I m’espanto. M’espanto perquè en mirar al meu voltant no hi ha ningú, i és evident que aquella massa de gent  mira cap on soc jo mentre alça el volum de la seva demanda: “Tío, fírmame un autógrafo, please!”, sento que diu un d’ulleres de pasta mirant cap allà on estic. Ara sento pànic. I m’adono que he comés un error.La barra on estic repenjat fa un angle recte i des d’on estic situat aquest angle no em permet veure el que hi ha a l’altra banda. Imagino que allà deu ser-hi el motiu de tota aquella cridòria, i en començar a veure els primers flaixos, trec el cap i el veig: és el Rutger Hauer.

El que em faltava: la icona del Festival d’enguany. I està realment acollonit… sap que la gent l’ha ben caçat. Me’l miro i em mira. I passa una cosa curiosa: sense dir-nos absolutament res, el replicant Roy Batty de Blade Runner em transmet una sensació directe de total angoixa. Potser es telèpata? El miro als ulls i faig una ganyota que ve a dir: “tio, em sap greu eh? La que t’espera!”. Em mira i amb la seva cara em contesta, amb tota claredat: “collons nano, no saps la raó que tens”. I somriem tots dos. Jo foto el camp d’allà. Ara, en girar-me, el Roy Batty/Nexus 6 s’ha convertit en el Rutger Hauer, un actor que fa molt de temps que va deixar de ser notícia, i es dona un bany de multituds penso que molt merescut: tothom té dret a reviure glòries passades. I el paio ho està gaudint. I aleshores penso que aquelles fraccions de segon en les que ens vam comunicar potser es perdran en el temps com llàgrimes a la pluja, però jo no les oblidaré: va ser el dia que vaig veure amb claredat que per res del món m’agradaria ser famós. Llarga vida a l’anonimat.