(el link d’aquest post té la seva història. Els que anàvem en cotxe cap a Sitges ens vam empapar any rere any d’aquest paio i el seu grup, i sobretot dels seus treballs a Rattlesnakes, nom que també té aquesta cançó que us deixo aquí, i a Easy Pieces. Parlo dels Lloyd Cole and the Commotions. Els records quan escolto aquest grup encara em posen la “gallina de piel”. I és la única cosa que puc agrair-li al paio que ens portava per les costes cap a Sitges: la música i el transport. Espero que això serveixi perquè algú els descobreixi: valen molt la pena. http://www.youtube.com/watch?v=KIba414vLhE )

Direcció: Mikael Håfström.

País: USA.

Any: 2007.

Duració: 104 min.

Gènere: Terror, thriller.

Intèrprets: John Cusack (Mike Enslin), Samuel L. Jackson (Gerald Olin), Mary McCormack(Lily Enslin), Tony Shalhoub (Sam Farrell), Jasmine Jessica Anthony (Katie Enslin).

Guió: Matt Greenberg, Scott Alexander y Larry Karaszewski; basat en un relat de l’Stephen King.

Producció: Lorenzo Di Bonaventura.

Música: Gabriel Yared.

Fotografia: Benoît Delhomme.

Muntatge: Peter Boyle.

Disseny de producció: Andrew Laws.

Vestuari: Natalie Ward.

Dia 14. Sitges. Dia de clausura. Dia de corbates.

No sé per què coi encara ara insisteixo en anar a les sessions d’inauguració i clausura del Festival quan sé perfectament que són una absoluta pèrdua de temps. Suposo que el què em passa és que soc un romàntic, i m’encanta anar a aquestes cerimònies perquè des de sempre hi he assistit i si no ho faig sento que em traeixo a mi mateix. Ja sé que sona estúpid i probablement ho és, però és la única cosa que se m’acudeix per justificar que anualment vulgui ser present a aquesta litúrgia estúpida i plena dels pitjors actors, el que van disfressats d’afeccionats al cinema que, fent pudor d’Armani, fan veure que estan interessats en allò que veuran en les tres hores següents. La veritat és que la escenificació hipòcrita que allà es viu any rere any és un altre dels punts que també m’atrau, de tot plegat. De cop i volta, et veus rodejat de gent que fa pudor de maquillatge i que s’asseu, tota guarnida, al mateix lloc on ahir hi havia el freaki més fan del cinema splatter de tot el Festival. I no hi ha color, la veritat, perquè el color el donen els que estimen el cinema i paguen el que no poden pagar cada dia durant deu dies per a gaudir d’ell, i no aquests aspirants a foto-al-costat-del-famós-més-de-moda. De tota manera de tot n’hi ha d’haver en aquest món, i estic convençut que entre tanta disfressa i pestiglamour hi hauran amagats i amagades algunes persones que no van a lluir-se i volen veure de què va, tot això del Festival de Sitges. I sigui com sigui, tothom té dret a participar de tot això. La queixa és que molt d’ells deixen sense entrada a qui realment desitja ser-hi, perquè molts són convidats que ocupen un seient (i a mitja sessió marxen, és clar) i d’altres ni es presenten, amb la qual cosa el que passa és que la sala roman mig buida. I és una autèntica llàstima.

D’anècdotes divertides, divertidíssimes, en una clausura de Festival de Sitges n’hi ha alguna que val la pena destacar. I totes provenen de les projeccions dels llargmetratges o dels curtmetratges. Quan el director del Festival les gasta amb mala bava (cosa que trobo fantàstica) en programa una de ben forteta i la gent surt disparada sense creure’s el que està veient. Així, quan el Balagueró va guanyar amb Alícia i el curt es va passar abans de la pel·lícula programada, hi va haver més d’un i de dos “trajes” que varen sortir indignats de la sala. La resta no podíem parar de riure, davant d’aquella demostració de no saber on coi estaven. O pensant en la pròpia cinta projectada, recordo el passi de la patètica Creep, una producció anglesa que vaig trobar horrorosa, però que va fer que algun assistent “de alto copete” a la cerimònia de clausura hagués de sortir per potes mentre el maquillatge es desintegrava per la suor i les llàgrimes. Els pobrissons no entenien que allò pogués existir, i molt menys que ho estiguessin veient. Pobrets. I això que segur no han vist A l’Interieur, The Texas Chainsaw Massacre o Henry, portrait of a serial killer

Deixant, però, de banda tot això, vull parlar també, abans de comentar el llargmetratge 1408, d’un parell de cosetes que em fan tenir en els últims temps la mosca darrera l’orella. Tot i que només tinc que bones paraules amb l’actual director del Festival, l’Àngel Sala, un paio que pel damunt de tot em sembla una aficionat total al gènere i que sap de què parla i què es fa, em penso que tria força malament els qui s’encarreguen de portar endavant tot el que és la cerimònia, la prèvia a la projecció de la pel·lícula. M’explico: a la cerimònia de clausura del Festival sempre s’hi donen els premis, les anomenades “Maries”, que guardonen les pel·lícules seleccionades pel jurat, crítica i públic com a millors del Festival. I això, que podria ser una cosa sòbria, àgil i sense cap més pretensió que aquesta (en consonància amb un Festival que no ho és gens, de pretensiós, una cosa que trobo que el fa molt especial), s’ha convertit últimament en una mena de demostració prepotent i estúpida de medis audiovisuals que no venen al cas i que estan tan al límit de la pedanteria que jo ja ho titllaria d’aquesta manera. En les últimes dues cerimònies de clausura la sensació que he tingut era de vergonya, en veure com les imatges que es projectaven mentre el públic anava ocupant els seus seients jugaven a demostrar la intel·ligència dels dissenyadors de tot plegat, quan en realitat es tractava d’imatges soses, horteres, pesades i sense cap ni una, de gràcia. I ja no parlo dels textos que s’anaven escoltant, se-n’s dubte el pitjor de tot plegat…

En aquestes dues últimes edicions no només tot això m’ha fet sentir que em trobava en un lloc que no tenia en absolut a veure amb el que havia estat vivint durant deu dies, sinó que ha aconseguit que em sentís “el raro” del públic, quan el que és estrany i diferent és el públic d’aquell dia, que se-n’s dubte estarà encantat de dir allò de “Què maco eh? És preciós” quan no entenien un borrall del que està presenciant. I no us penseu que prejutjo, no. No és una suposició, això: en la majoria dels casos va ser una realitat; i ho va ser perquè aquest any, que tenia Blade Runner com a motiu del Festival i del disseny de la cerimònia (també de la de Inauguració, igual de penosa), per les cares que veia de la gent era claríssim que no sabien de què coi els estaven parlant ni què collons era allò dels paraigües amb mànecs fluorescents portats per actors amb les cares pintades de blanc, ulls de negre i una perruca groga. Això sí, molt d’aplaudiment i molta parsimònia, d’això que no en falti… Total, que va ser una cerimònia que no va donar la talla i a la què finalment ningú va fer ni cas: els uns perquè no la comprenien (els que ni els agrada el fantàstic ni han ni un sol dia al Festival) i els altres perquè entenen el joc i el troben d’una pretensió i una pedanteria gairebé malaltisses. Senyor Sala, sisplau, doni-li un gir, a tot això… Segur que ho podeu fer MOOOOLT millor. I tingueu més en compte els aficionats, en aquestes gales, perquè molts es queden amb les ganes d’entrar a la sala i ho podrien fer, vista la poca afluència “real” de públic…

Sobre els premis prefereixo no pronunciar-me massa. Cadascú té el seu criteri i jo aquí no m’hi fico. Tinc la meva opinió –aquest any força propera al resultat final- però si llegiu el que he anat escrivint de cada pel·lícula ja us en podreu fer una idea. Però ara em voldria centrar en 1408, la pel·lícula que tancava aquest any els meus deu meravellosos dies a Sitges, el que jo anomeno “les meves vacances anuals”.

Basada en un relat de l’anomenat “rei del terror literari”, l’Stephen King, (que ningú ha sentit a parlar del Clive Barker o de l’H.P Lovecraft?), 1408 parla de nou d’un escriptor que es troba davant una situació que se li escapa de les mans.. i de caire terrorífic. En aquesta ocasió, el protagonista és un autor de llibres què parlen de fets parapsicològics i llegendes urbanes interpretat pel John Cusack, que va per la vida documentant-se a llocs considerats encantats o on hi han passat fets d’aquest estil. De fet, escriu sobre el tema però no se’n creu ni mitja paraula, i es dedica a rebentar totes aquestes històries fent allò que se suposa que en aquests llocs ningú s’atreveix a fer. Després escriu sobre el frau i va vivint del tema. Turmentat per una sèrie de problemes personals acaba anant a parar a un hotel on un misteriós personatge (el Samuel L. Jackson) li adverteix que no entri a una de les habitacions, perquè ningú ha aconseguit sortir-hi sencer. Evidentment, el nostre heroi entra.. per lamentar-ho després. O no. Això ho haureu de descobrir vosaltres.

Us explico una cosa, abans de res, que em penso que afecta d’alguna manera a aquest tipus de pel·lícules, després d’haver-ne vistes tantes que em donen, penso, una certa credibilitat o com a mínim un cert criteri. Amb el pas del temps m’he anat a donant que les anomenades “pel·lícules de terror”, és a dir, les que estan creades per a fer passar una mala estona, són molt diferents en intensitat i força en funció del pressupost que hi ha al darrera. M’explico: si un llargmetratge de terror disposa al darrera d’una bona productora i bons actors, o mediàtics, aleshores el que sol passar és que es roda una cinta força ben feta però que no aconsegueix acollonir ni l’acomodador, perquè en ser un producte destinat a l’èxit i la multisala no hi ha massa risc ni ganes d’arriscar-se. S’acaben filmant unes escenes molt espectaculars en l’aspecte tècnic i visual, però que eviten al màxim mostrar allò que de vegades fa por de debò, per por, precisament, a perdre un públic potencial. Aleshores el producte final no assoleix el seu objectiu de manera completa, i si bé sol ser una bona pel·lícula de misteri o d’ensurts, no traspassa mai la línia que la convertiria en una pel·lícula diferent, nova, el que alguns en dirien “de culte” (concepte que odio profundament, per cert…). En canvi, les pel·lícules de nova autoria (disculpeu si semblo pedant, però és la única forma que se m’acudeix d’anomenar-les), que arrisquen, i de petites productores, solen ser les que aconsegueixen més la sensació que en principi es proposaven.

Dins de les primeres i de les segones, però, hi ha força excepcions, de la mateixa manera que destriaria en aquests apartats totes aquelles pel·lícules que només pretenen impressionar la gent a base de sang i fetge i del gore més extrem. I no perquè me les carregui -encara que cada cop en selecciono només aquelles que m’aporten alguna cosa més que aquest aspecte-, sinó perquè em penso que pretenen una altra cosa. Però si parlem de fer suar a l’espectador, de fer que aixequi les cames cap al seient o que arrenqui el braç de l’acompanyant de pur terror, de pànic, aleshores distingeixo molt entre els dos grups que he dit més amunt.

Dins les excepcions al primer grup parlaria de l’Alien del Ridley Scott, The Shining del Stanley Kubrick, The Omen del Richard Donner, The Exorcist del William Friedkin, el Seven del David Fincher o The silence of the lambs, del Jonathan Demme. Totes elles en algun moment o durant tot el metratge es carreguen aquesta teoria que exposava abans, i segur que vosaltres en trobaríeu encara moltes més. Però parlo del pla general, i dins d’aquest concepte crec fermament en el que deia.

En canvi, les pel·lícules que últimament m’han fet passar por o angoixa en una sala han estat A l’interieur (veure post de l’octubre), REC (veure post) i si miro més enrere, Ils dels directors David Moreau y Xavier Palud o The company of wolves, del Neil Jordan. Totes pel·lícules petites que després van esdevenir grosses pel que van aconseguir (excepte la primera que he esmentat, que no sé ni si s’estrenarà per la seva contundència o REC, encara que aquesta ja va camí de batre records) o pel que van arribar a significar dins el gènere fantàstic i de terror.  

I perquè m’entengueu, 1408 no passarà a la història de les pel·lícules que m’han fet patir en una sala, encara que no sigui una mala pel·lícula. Simplement penso que pertany a aquest primer grup i que no s’arrisca en cap dels seus plantejaments, i de fet quan entrava a veure-la ja m’ho imaginava. I m’ho imaginava pels actors, per la producció, pel book de premsa que vaig fullejar furtivament en la sala Tramuntana què es va deixar algun periodista… Tot plegat venia a dir el que sospitava, és a dir, que l’aspecte formal en aquest cas es menja el fons, el contingut; així, tant actors (excel·lents, cap queixa) com efectes especials (també molt aconseguits) em deien el mateix: “això no passarà mai de mida, no veuràs pas res de nou, avui”. I és clar, després has d’escoltar com se la compara amb The Shining (com he sentit a dir), cosa que no només és absolutament inviable sinó que pertany, això sí, al terreny més profund de la fantasia més absoluta. Per no dir de la mentida més absoluta. Home, està bé vendre el producte, però tampoc es pot tractar el públic de gilipollas 

Sobre el que té de bo, parlaríem de la seva capacitat de crear una atmosfera de tensió força interessant: tenint en compte que és una història que bàsicament es desenvolupa en la habitació d’un hotel (la 1408, que dona títol a la pel·lícula) la veritat és que hi ha moments en que aconsegueix fer patir, però de seguida aquesta sensació queda en un no res precisament, penso, pel que deia abans: no hi ha risc i no es va més enllà. I els excel·lents Cusack i Jackson no fan sinó augmentar la sensació en l’espectador que allò no acabarà esdevenint una cosa massa impactant, perquè si fos així probablement no hi hagueren participat. Així que tot plegat fa que estem davant una bona pel·lícula, amb moments inquietants però que tal com la veus i surts de la sala te n’oblides amb la mateixa facilitat que un espectador del Festival de Sitges, durant de les cerimònies d’inauguració i clausura, s’oblida d’on està i del que significa el vertader Festival de Sitges. Les corbates i la sang no s’han portat mai massa bé… encara que el Patrick Bateman aquí em diria que callés la boca.. o me la faria callar d’un cop de destral.