(no forma part de cap pel·lícula de l’Ang Lee, però podria. En aquest cas, es tracta d’una cançó dels Portishead del disc que porta el mateix nom que la banda, i la inquietud que transmet aquest tema podria ser la de qualsevol dels personatges de les pel·lícules d’aquest realitzador… Es tracta de Hummings, i fa que viatgis a móns de naturaleses inexplicables…. http://www.youtube.com/watch?v=fzm1DY3hJL8&feature=related )

Direcció: Ang Lee.
Paisos:
China y USA.
Any: 2007.
Duració: 157 min.
Género: Drama, thriller.
Intèrprets: Tony Leung (Sr. Yee), Tang Wei (Wong Chia Chi), Joan Chen (Sra. Yee), Wang Leehom (Kuang Yu Min).
Guió: Wang Hui Ling y James Schamus; basada en el relat de l’Eileen Chang.
Producció: Bill Kong, Ang Lee y James Schamus.
Música: Alexandre Desplat.
Fotografia:
Rodrigo Prieto.
Muntatge: Tim Squyres.
Disseny de producció: Pan Lai.
Vestuari: Pan Lai.

El cinema pot traspassar el poder de la imatge i fer que el calfred de la sensibilitat es mengi, literalment, l’espectador. La impossibilitat de demostrar que les emocions són gairebé físiques i palpables en una sala de cinema és un terme que només pertany a aquells que no coneixen les obres de realitzadors com el David Lynch, el Wong Kar Wai o l’Ang lee. Dels tres, potser el menys abstracte és aquest últim, creador de joies com Sense and sensibility, Brokeback mountain o Hulk -i ara aquesta Lust, danger-, i això fa que potser sigui el més comercial, però aquest fet no resta ni una engruna de garantia o de qualitat a la seva obra o a la seva intenció. Tot el contrari, potser el que demostra és més capacitat d’arribada al públic, més versatilitat. Són, doncs, aquests tipus directors els que fan que el dolor i l’amor aparegui retratat en la pintura d’unes obres audiovisuals que més valdria guardar en un museu que en un cinema, si tenim en compte determinats productes que s’exhibeixen al costat d’aquestes meravelles. I no és qüestió de paladar fi ni de superdotació cultural, sinó d’atracció per la emoció, per la sensibilitat i de predisposició davant una pantalla. 

Suposo que la força de determinades pel·lícules prové de diferents aspectes. És possible que us passi com a mi, que de vegades no sabeu ben bé què és el que tant us agrada d’una determinada escena o d’un determinat llargmetratge, però sabeu que us agrada, i sovint només un procés de reflexió a posteriori és el que pot donar les pistes del què és allò que et commou i et regira tant l’estomac i la emoció. En el meu cas pot ser el muntatge, una fotografia, un determinat pla o una música que, unida a una imatge, estampa a foc viu en la meva memòria un record que difícilment desapareixerà. Potser es desvirtuarà, però l’empremta continuarà present en el meu cap per sempre, i en dono fe des d’aquí amb exemples de pel·lícules “inesborrables” que sempre se m’acaben fent presents d’alguna manera. Algunes serien Mulholland drive, Taxi driver, Barton Fink, Alien, Brokeback mountain, Blade Runner, Lost Highway… i tantes d’altres que obvio perquè no acabaria mai… a més cadascú té las seves, i em penso que ja sabeu tots perfectament de què parlo. 

Aquesta Lust, danger s’afegeix immediatament a la llista que acabo d’esmentar. La nova pel·lícula de l’Ang Lee s’alça, novament, com un manual de cinema de les emocions contingudes, del què s’insinua, de la mirada i de la sugerència amb les bases d’una història sòlida i ben construïda. En aquest cas l’acció se situa durant el 1942, en el moment en el què els japonesos havien ocupat Shanghai. Entre els qui lluitaven contra aquest fet s’hi alcen com els protagonistes de la història, i viuran en les seves carns els perills de la ingenuïtat i de l’idealisme en el que acabarà sent tot un manual de l’aprenentatge personal. Tots ells tracten de dur a terme allò en el què creuen amb convicció i força, i tots ells acaben descobrint que això de vegades és més complicat del que sembla, per no dir perillós.  

La pel·lícula és moltes coses, però també és un thriller que fa que l’espectador menys interessat en la vessant dels sentiments pugui gaudir de les dues hores i quaranta minuts que dura el metratge de la realització; però crec fermament que l’encert, de nou, del realitzador asiàtic torna a residir en la capacitat d’aquest a mostrar la incapacitat d’arribar a estimar dels seus personatges, sempre per motius ambientals o de força major. En la majoria de les seves produccions es parla d’aquest tema, i si fem un repàs ho veurem força clar: a Hulk, la bella no pot estimar la bèstia en que s’ha convertit el que havia estat el seu amant perquè ha patit una transformació monstruosa que el fa incapaç de mantenir el control de les seves emocions. Però és en aquest procés de deshumanització d’ell, cada cop més explícit, que ella tornarà a enamorar-s’hi, en veure’l de nou capaç d’estimar. Tota una metàfora en un personatge de la Marvel que des de sempre s’ha tractat amb molt injustícia veient-se d’ell només la part del monstruito verd i fort, fins la meravellosa revisió de l’Ang Lee, que torna a posar al seu lloc el que el còmic ja havia fet.

A Brokeback mountain, els dos vaquers s’estimen amb tanta força que el gran drama està en la impossibilitat de poguer-ho fer de manera explícita en un món circumdant que impedeix la mostració dels sentiments entre dos homes, una història que desgraciadament es repeteix en la nostra societat per molt que es vulgui fer veure que estem cada cop més avançats en determinats temes. La sensació de buidor que transmet el personatge masculí interpretat pel Heath Ledger al final d’aquesta cinta és tant forta que a l’espectador que sigui mínimament sensible li importarà un bledo si aquella persona estima un altre home, una dona o un arbre: només veurà l’amargor del sofriment provocat per la injustícia de la intolerància i el cretinisme social.  

I ara, a Lust, Danger, dos personatges de dos bàndols enfrontats, com ja passava a algunes de les grans tragèdies de sobres conegudes per tots, cedeixen davant l’inevitable desig que els proporcionarà una situació que s’acaba escapant del control dels protagonistes, fent-li’s abaixar la guàrdia i pagant les conseqüències de la manca de sinceritat, no en favor de la temuda moralina -que no hi apareix ni s’insinua-, però si com a crònica d’un drama que des de ben iniciada la història saps que serà inevitable. L’Ang Lee, mestre del ritme en les seves produccions, ens regala una pel·lícula que es permet el luxe de durar  més de dues hores però que en cap cas acaba amb la teva paciència, demostrant a tothom que quan es roda el que és indispensable per a la narració no es pot parlar de temps, sinó de necessitat: no seria la mateixa història la que se-n’s explica si s’obviessin determinades escenes, que en un primer moment poden semblar afegits innecessaris però que no ho son en absolut, perquè defineixen a la perfecció el que està passant i el que s’està ensenyant a la pantalla. Hi ha en tots els casos una necessitat en cada plànol, en cada escena, en cada diàleg, de ser allà i no en una altre banda, de interpretar-se i rodar-se en aquell temps i no en un altre perquè forma part de la història mateixa. 

En relació a la interpretació, només voldria comentar que l’encert del càsting torna a ser clau en el desenvolupament de la història i la seva credibilitat, i per tant és un punt més a favor en la construcció de la pel·lícula, que no seria la mateixa amb uns actors que no fossin capaços de transmetre amb la mirada el que són capaços de fer tant el Tony Leung com la desconeguda (almenys per a mi) Tang Wei en les seves respectives creacions. De fet, el primer ja ho havia demostrat amb escreix a In the mood for love, del Kar Wai, en el que penso ha estat i serà el paper més difícil i més ben aconseguit de la seva carrera. També voldria esmentar l’aparició de la Joan Chen, que en d’altres moments havia estat la musa i bellesa més exportable del cinema xinés (recordeu Twin Peaks i el seu seductor i bellíssim personatge), ara una dona madura i que si bé ha perdut en bellesa continua exercint un magnetisme especial sobre l’espectador, i això que el seu paper és força secundari…   

Per acabar, i sobre les escenes, en destacaria moltes; però se-n’s dubte em quedo amb quatre: una de càrrega eròtica, la de la primera trobada dels dos protagonistes principals en un motel, on queda força remarcada la naturalesa de la seva relació; una segona que hi deu molt al muntatge, la seqüència inicial de la pel·lícula, on un joc i una llarga i aparentment inconsistent conversa comença a ensenyar-nos les suspicàcies i enganys d’una sèrie de personatges sense saber encara ni de què va la història; una tercera en la que la protagonista femenina resta esperant en un cafè a que es produeixi un determinat fet i on els plànols i el que ens mostren són d’una bellesa impagable, i una quarta i última de naturalesa violenta, que marcarà un abans i un després en tota la història. I això en relació a les seqüències, perquè si hagués de parlar de mirades, de desig contingut, de tristor a flor de pell i de interpretació pura i dura no podria parar d’esmentar-ne més i acabaria sense poder fer el que realment em mou a escriure tots aquests articles sobre pel·lícules: recomanar-vos que anéssiu al cinema i gaudíssiu per vosaltres mateixos d’allò que a mi m’ha fet gaudir. Tant de bo sigui així, perquè us ben asseguro que ens trobem davant una de les grans pel·lícules de l’any, i que ja ha estat reconeguda a nivell internacional amb premis com el de Venècia. Un premi més que merescut, per cert. No us la perdeu.