(tot aquell qui vegi la pel·lícula entendrà aquest enllaç a la cançó Three little birds, del Bob Marley: http://www.youtube.com/watch?v=oPgt7ZWtM9A )

Direcció: Francis Lawrence.
País:
USA.
Any: 2007.
Duració: 101 min.
Gènere: Drama, ciència-ficció.
Intèrprets: Will Smith (Robert Neville), Alice Braga (Anna), Dash Mihok (Macho Alpha), Salli Richardson (Zoë), Willow Smith, Charlie Tahan (Ethan).
Guió: Mark Protosevich y Akiva Goldsman; basada en la novel·la del Richard Matheson.
Producció: Akiva Goldsman, James Lassiter, Erwin Stoff, David Heyman y Neal Moritz.
Música: James Newton Howard.
Fotografia:
Andrew Lesnie.
Muntatge: Wayne Wahrman.
Disseny de producció: Naomi Shohan.
Vestuari: Michael Kaplan.

Avui faré un paral·lelisme que no sé si té massa valor, però que sens dubte m’ha passat pel cap en sortir del cinema Urgell un cop acabada la sessió de les 19 h. Aquest paral·lelisme es trobaria entre el cinema i la gastronomia, i vindria a explicar com es pot fotre enlaire una bona pel·lícula o un bon àpat per un motiu ben estúpid. 

Però això serà al final del post. Ara comencem pel que tocaria, que seria parlar del què, del fet. En aquest cas, de la nova producció del arxipopular Will Smith, un dels rei mides actuals de Hollywood. I és que pràcticament tot el què toca l’abans conegut com a Fresh Prince of Bel-Air es converteix en públic i en dòlars. I jo que me’n alegro… bé, m’és força indiferent, però no em sap greu, tampoc. I amb alguns em passa, que em sap greu.. però no amb l’Smith, vés a saber per quins set sous. 

Aquesta pel·lícula està basada en una novel·la del 1954 -anomenada de la mateixa manera- de l’escriptor Richard Matheson, que ja va ser la base per a una adaptació cinematogràfica ara fa força anys. En aquell cas fou L’Ultimo Uomo Della Terra, del Sidney Salkow dins una coproducció de  la Hammer protagonitzada pel Vincent Price que fou estrenada als EEUU el 1961 com The last man on earth. De fet, el potencial de la història que ens explica la novel·la va ser prou com perquè força productors i directors en fessin la seva aportació dins el món del cinema, amb més o menys gràcia, i amb més menys encert i difusió, és clar.

I d’acord amb tot això ara ens arriba aquesta I’m Legend. I la veritat és que la valoració global que en faig de la cinta és força positiva… fins a un moment determinat on penso que tot se’n va a fer punyetes deixant un “quina llàstima” a l’aire i la sensació que podríem havent-nos trobat amb una més que bona aportació dins el gènere de la fantasia i el terror, o més aviat dels subgènere que en podríem anomenar apocalíptic, tant de moda en les produccions nord-americanes d’uns anys ençà. I suposo que no cal que us digui des de quina data està de moda aquest tipus de cinema catastrofista

Però tractava d’argumentar la meva opinió, força positiva com he dit, al voltant d’aquesta producció. I hauria de començar pel punt que menys m’esperava com a sorprenent, la interpretació del Will Smith: tot i ser un actor que mai m’acaba de convèncer suporta sobre les seves espatlles (i les d’una gossa que és en realitat qui a mi m’ha robat el cor) una història d’un solitari a la força perdut en una selva urbana desèrtica de paisatges depriments i desoladors. Ell és aparentment l’últim supervivent de la Terra d’una pandèmia a la que és immune, i es troba enmig d’una ciutat de Nova York que des de fa tres anys roman abandonada i desertitzada. La desaparició de la població ha creat un entorn gairebé salvatge on ell necessita caçar i enfrontar-se amb espècies d’animals amb les que lluitarà per alimentar-se. I de fet aquests són els millors moments de la cinta, els dels enfrontaments entre ell i els lleons per les preses, els de la soledat del personatge, els de la relació amb la seva gossa… moments que aconsegueixen encongir el cor de l’espectador gràcies, com he dit, a la monumental presència d’un Smith en estat de gràcia. Perquè era presència, més que interpretació, el que requeria aquesta composició, i de veres que ho aconsegueix.

A més de tot això, hi ha un altre fet que fa que tot plegat sigui realment complicat per als nostres dos protagonistes: a la nit, tots aquells que va ser infectats per al virus han esdevinguts una mena de vampirs rabiosos d’una força i agilitat brutals que per sort no poden exposar-se a la llum del sol per un problema físic causat per la mateixa malaltia. Això fa que ni l’Smith ni la seva gossa puguin entrar durant el dia a cap lloc fosc i que hagin d’anar amb molt de compte per les nits de no ser descoberts, ni ells ni el lloc on viuen. Això converteix el personatge en un home ple de rutines destinades a salvar-li la vida: una alarma que l’avisa que ha de començar a retirar-se cap a casa perquè es fa de nit, exercici físic cada matí per a estar en forma… però sobretot, i des de que és sol, transmet un missatge diari de ràdio on avisa d’un punt de trobada per a possibles supervivents. I malgrat no creu en la supervivència de cap home ni dona, això es converteix gairebé en el seu únic motor de motivació per a tirar endavant, un fet que converteix al personatge en una mena de perdedor que voreja el cinisme condemnat a una presó sense murs que, de ser real, acabaria embogint a qualsevol. 

Però és en aquest punt on començaria la meva crítica més negativa: perquè si bé la primera hora de la història la trobo fantàstica per ambientació i fins i tot aprofundiment en les conseqüències sobre el personatge de tot el desastre (explicat mitjançant uns flaixbacs que penso es podrien haver estalviat), després tot això queda en un no-res, en una parada sobtada en aquests seguiment personal i íntim que podria haver estat, per sí sol, l’autèntic motiu de la història. I de fet, així havia estat fins a aquell moment. Perquè de històries de paratges apocalíptics en tenim moltes, però d’habitants d’aquests i de radiografies dels mateixos que expliquin fets i comportaments anormals a causa d’un entorn anormal, no tantes. Així, de cop i volta tot queda relegat en un segon pla amb l’aparició d’un element que no mencionaré i que penso desvirtua tot el que podia haver estat –i ja no serà- la pel·lícula. És aleshores quan s’inicia un procés de decadència en la narració dels fets, que porten la cinta a desmoronar-se i a perdre tota la credibilitat que s’havia construït amb fermesa durant la primera meitat i escaig. És aleshores quan intervé l’element més temut per a tots, els diners de la productora, que sens dubte no volia arriscar-se a perdre públic explicant una història de caire més introspectiu, quan penso que això era exactament el que estava fent fins aquell moment de tot plegat quelcom força interessant.  

I no només és aquest el punt negatiu de I’m Legend: tota la part final destil·la un tuf pestilent d’oportunisme i panegíric propagandístic ianqui que sincerament, pot arribar posar-te molt nerviós/a, a irritar-te. De fet, ha estat el meu cas. I és més aquí on recuperaria allò del començament: com carregar-se una bona pel·lícula per una cosa tant estúpida com els diners. Bé, potser no és estúpida per alguns, però si la relacionem amb l’art no només és estúpida sinó també perillosa. I malgrat és evident que una pel·lícula, i més dins la indústria de Hollywood, és un producte i aquesta està destinada a fer molta caixa, on coi queda el risc que han pres durant la primera hora i quart? Per què s’enganya l’espectador fent-li veure una promesa del que no serà i al final se li fot una bufetada de mediocritat? Però si en aquest cas estava funcionant!!! 

I en relació al paral·lelisme que anunciava al’inici, ve arrel del sopar a posteriori a can Maur, un dels restaurants que més freqüentats per mi i la meva gent, i que probablement ara deixi de freqüentar de manera tan assídua. Jo, tan ben acostumat sempre al menjar d’allà, senzill i força barat pels temps que corren, i a més de bona qualitat, em topo de sobte amb un xurrasco que em produeix el mateix efecte que I’m Legend: Bona carn però destrossada per una mala cocció. Bona carn, però massa feta. Bona carn però sense gust, gairebé carbonitzada… Bon guió d’inici, doncs, i bona pel·lícula destrossats ambdós per una mala producció i una visió oportunista del negoci que aconsegueix que surtis del cinema a mitges, com si no haguessis acabat la feina. Així i tot és força recomanable… i en tot cas sempre podeu sortir de la sala en el moment en que l’Smith, arrel d’un accident, perd la consciència. És allà on la pel·lícula esdevé vulgar i començarà la seva davallada, de la mateixa manera que el xurrasco era vulgar per estar mal cuinat, i no per ser un tros de carn dolent. Carn i guió, doncs, mal cuinats, encara que la matèria primera era de bona qualitat… Sort que la companyia valia la pena… EI! I la primera part de la cinta també!