(Us deixo l’enllaç a la web d’aquestes dues sales de cinema de Barcelona: http://www.cinesmelies.net/ )

En aquest post no hi ha música… encara que hi podria haver-ne. Tampoc hi ha crítica, o crònica, o com vulgueu anomenar a allò que sovint escric per aquí. I tampoc cap pensament o emoció, ni cap conte.  

En aquest post el que hi trobareu és una recomanació: la de visitar els cinemes Méliès, al carrer Villarroel de Barcelona. Uns cinemes dels que ja ho n’hi han, de qualitat i nostàlgia, d’homenatges i agraïments, i de bon cinema,en definitiva. Un cinema de vegades “recuperat” de les cartelleres més antigues, però també de les més recents, i d’un preu molt més assequible al públic del que és habitual.  

En aquestes dues sales últimament he revisat el Manhattan del Woody Allen i el Barton Fink dels Cohen, i he vist per primer cop pel·lícules que ja no eren a la cartellera com el 2046 del Wong Kar-wai, la revisió del clàssic La huella del Kenneth Branagh o ahir mateix al vespre, la enigmàtica Red Road de l’Andrea Arnold. Totes elles i moltes d’altres les he vistes en pantalla gran i versió original perquè existeix aquest cinema, i per això li dono les gràcies i us emplaço a que els visiteu, si no ho heu fet ja. Val la pena.